MADDOX/1 amb l'orquestra d'Eddie Lee Mattison

Edigsa C.M. 224 LS Stereo (1968)

Cara A: Soulfinger (Jones-Caudley)/ Big bird (Eddie Floyd)/ All is gone (Jimmy Walter-Eddie Lee Mattison)/ Can't turn you loose (Otis Redding)

Cara B: Grey frog ( Eddie L. Mattison sobre el tema Plantation Inn)/ In the heat of the night (Quincy Jone-Alain Marilyn Bergman)/ Day tripper (Lennon-McCartney)/ I was made to love her (Wonder-Cosby)

Eddie Lee Mattison

SAXO: Clotaine Marbouet i Rudy Jones

TROMPETA: Roy Edwards

ORGUE: Mathais Sanuelin

GUITARRA: Alain Spartman

BAIX: Bernard Petrogalli

BATERIA: Franck Brusiano

Gravació directa: MADDOX, Platja d'Aro

Tècnic de gravació: Jaume Gratacòs

Disseny: Jordi Fornas

Foto: Xavier Miserachs

Eddie Lee Mattison - Big bird

Eddie Lee Mattison - Grey frog

"La Platja d'Aro, el lloc on la carretera s'aboca a la mar, a mig camí entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, constitueix de fet una mena de "ciutat frontera" per on penetren a la Costa Brava, en el seu sector central, les ramades de gent que pugen de Barcelona o que vénen de l'estranger. Hom ha dit que la gent va a la Costa Brava a torrar-se al sol, a banyar-se a l'aigua transparent de les cales ombrejades de pins. És cert. Però també ho és que la presència massiva de desvagats crea la necessitat de diversions que no es limiten a la pacífica i passiva absorció del sol i de la sal. De fet, allò que hom ha retret més a la Costa Brava és que no hi ha manera de fer passar el temps. Que la gent s'hi cansa de descansar. La Platja d'Aro s'ha convertit, insensiblement, en l'indret on la gent descansa de tant descans.

Fa anys la Platja d'Aro només era això: una platja. Hi havien arrelats quatre xalets -encara hi són, perduts entre els blocs d'apartaments- i una única botiga hi venia melmelada, espardenyes, estris de pescar i pasta per a sopa. "Cal Japet" ja existia. I fins i tot hi havia pescadors. Però la platja plana no feia gràcia als qui volien roques i pins reflectint-se a l'aigua. La gent es quedava més avall o se n'anava més amunt. El boom turístic afavorí l'indret a la confluència dels camins. L'entrada de la Costa Brava central s'anà poblant de botigues i de cases. Cases cada cop més altes. Botigues cada vegada més plenes. I fou precisament en aquest lloc de pas, com sol produir-se a tots els llocs de pas, que hi cresqué l'"aglomeració bolet", la ciutat nova, aquesta informe petita urbs, parenta llunyana de Las Vegas i Acapulco, que només assoleix una certa bellesa quan es fa fosc i s'hi encenen els llums.                                                                            

Era lògic que fos a la Platja d'Aro on es produís la "revolució" que ha transformat una Costa Brava pacífica en un indret frenètic i, ara sí, divertit. A la Platja d'Aro han sorgit les grans boîtes que s'han fet cèlebres Europa endins. A la Platja d'Aro nocturna hi ballen milers de persones sota el bombardeig sonor de la música més nova, de la música acabada d'inventar. A la Platja d'Aro les boutiques disfressen la gent que a la nit es torna folla sota els llums estroboscòpics, contagiada de la fantasia de les gogo girls, enfilades dalt de llur podium, posseïdes pel ritme. A les boîtes de la Platja d'Aro no s'assembla a res, excepte potser a una mena de "joc de la veritat" gegantí on mil noies i mil nois alhora es manifesten, fugen de llur angoixa, fosos amb la música.

Al Maddox aquesta "confessió pública" dels joves, aquest manifestar-se a través del moviment i del ritme, ha assolit enguany la seva veritable explosió. El Maddox és un local estrany i vast, com d'un altre planeta. A la penombra irisada del Maddox topareu amb les noies més belles del món. Llisquen seduïdes per la música cap a la pista de ball i un cop hi són s'hi dissolen. La música la fa Eddie Lee Mattison amb els seus músics negres i blancs que l'ajuden a arrencar-se l'ànima, nimbat de llum vermella o ruixat pels llampecs rapidíssims d'un esclat blanc i dolorós que afusella els balladors i els músics com una metralladora en plena demència.

Eddie Lee Mattison, soul cent per cent, i els seus negres que fan sonar el metall, i els seus blancs descoloridíssims i fantasmals que fan sonar la guitarra i el baix i l'orgue i la bateria, s'ha convertit en un punt àlgic de la Platja d'Aro. Per la boca d'aquest Eddie Lee Mattison, negre voltat de blancs, de grocs i de negres, crida per tots els qui, a la pista del Maddox, intenten revoltar-se contra el fat, per les gogo girls patinades de suor, per tots aquests joves que parpellegen quan veuen el sol massa cru perquè temen que sigui l'esclat definitiu de la gran bomba temuda.
La gravació d'aquest disc de l'orquestra d'Eddie Lee Mattison ha estat feta al Maddox mateix. Sentireu la bonior dels qui ballen, exclamacions ofegades. Hi "sentireu" la presència compacta dels joves posseïts per la música alliberadora. I més que no pas els aplaudiments frenètics d'una sala de concerts, l'orella hi caçarà el sospir o la queixa.

La total sinceritat d'aquesta gravació va molt més enllà de la falsa perfecció que es podria haver assolit traslladant l'orquestra a uns estudis. Dins aquest disc hi ha, de viu en viu, la Platja d'Aro de la fi dels "anys seixanta". Aquesta gravació és, de fet, un document."

JAUME PICAS

MAGDA

Canta Magda i orquestra

Edigsa C.M.N.50 (1964)

Cara 1: Un glop (J.Reixach - A.Taulé) 1er Premi III Concurs de la Cançó. La Selva del Camp/ No tinc ahir... (J.Picas -A.Ros Marbà)

Cara 2: Tot el que sóc (J.M.Andreu - Ll. Borrell) 1er Festival Internacional de la Cançó de Mallorca/ Si un dia sóc terra (J.M.Andreu - Ll. Borrell) 2on Premi II Concurs de la Selva del Camp

.........................

"El fet que el primer disc de MAGDA entregat al públic sortís sense cap presentació, net de tot elogi, deixant-lo, lliure de mediatitzacions, a la consideració i criteri dels oients, fa que aquesta nota d'acompanyament al seu nou disc no pugui descobrir res del que ja haurà estat observat. No obstant, em plaurà posar-ho en relleu, remarcant al mateix temps com MAGDA ha passat, amb totes les notes favorables, per aquesta prova de foc, que és una gravació.

Amb la mateixa senzillesa amb què fou presentat el seu anterior disc, es donà a conèixer, MAGDA, en una matinal de Romea. Llavors, i després, en cada una de les seves actuacions, ens ha impressionat sempre la seva presència menuda i aparentment fràgil, contrastant amb la gravetat d'una veu tensa i dramàtica que sap donar a les interpretacions qualitats i matisos comparables a les de les millors artistes de l'altra banda del Pirineu.

Per a nosaltres és motiu de satisfacció poder comptar amb una figura com la de MAGDA, seriosa i conscient, i que afegeix a la seva vocació i al seu innat sentit musical, una força, una experiència i uns dots interpretatius no gens corrents.

MAGDA posseeix l'instint que cal per a expressar un sentiment profund i, fins i tot, patètic, sense caure ni en una fredor estèril ni en un gratuït i fàcil sentimentalisme. El perill de trencar aquest just i difícil equilibri, decantant-se cap a un costat o cap a l'altre, ella el salva sempre amb bon gust i amb una economia de recursos que alguna vegada pot sorprendre, però que, finalment, resulta positiva i eficaç. És innegable, també un gran sentit del ritme, que es manifesta en l'energia i modernitat del seu estil, tant en les cançons més lleugeres com en les de més densitat. Tot això, que ja havia estat observat a través de les seves actuacions, s'ha fet encara més evident per al qui ha escoltat les dues gravacions que, fins ara, ha vist publicades -ja que una altra, que cronològicament va ser la primera, s'ha hagut de mantenir inèdita.-

Per tots aquests valors units a la seva personalitat: Benvinguda, MAGDA!

J.M.ANDREU -1964

MAGDA
Canta Magda i Orquestra

45rpm Ediphone Serie Especial Edigsa C.M.N.42 (1964)

Cara 1: Amiga mort (J.M.Andreu - Ll.Borrell)/ Tan senzill com és (J.M.Andreu -Ll.Borrell)
Cara 2: Per l'arc de colors (J.M.Andreu - Ll.Borrell)/ No sé (J.M.Andreu - Ll. Borrell) 

...........................................

El cuplet (2)

LA GUILLERMINA REMENA NENA

Edigsa CPS 01 (1970)

CARA A: La "Moñito" (J.Suñé-J.Rosell)/ El vestir d'en Pascual (J.Misterio/J.Viladomat)/ La fornera de la Ronda (J.Misterio-C.Pérez Martínez)/ La perduda (R.Llurba-J.Auli)/ La cançó del tururut (J.Lito-R.Llurba)/ Remena, nena (M.Torrens)

CARA B: La xava de Sants (Demon-F.Madrid-S.Perarnau)/ Thutom-Jhama (M.Sugrañes-J.Costa)/ Jo vull ser 'mis' (J.Misterio-I.Casamoz)/ Les caramelles (J.Misterio-C.Pérez Martínez)/ Visca el Paralelo (R.Llurba-N.Pérez)

Direcció musical: Francesc Burrull

Arranjament musical: J.A.Bou, J.Casas-Augé, Ll. Borrell i F.Burrull

Coros: Aureli Vila, J.Boldú, F.Burrull, Rudy Ventura i Joan Manuel Serrat

Tècnics: Rafael Poch i Lluís Montero

Assessorament: Josep A.Codina

....................................................

LA BELLA MOTTA o EL REMENA D'UNA VERGE POC PRUDENT

He somniat Guillermina venet flors en una parada de la Rambla, pizpireta com una antiga anyota de Clara Bow. L'he somniada coblejadora de l'Edèn, amb un monyito al cap i, al culorum, els guants tafaners d'un prohom de la Lliga. Al mig del somni, progonava vedella i cap-i-pota al mercat de la Boqueria i, refilant qui sap si un danzón de Mario Visconti, deixava verdes d'enveja les veïnes de la parada perquè anit va veure "EL DESFILE DEL AMOR" i, aquesta tarda, un dependent de "El Siglo" la portarà al Paral·lel, a veure el "Joy-Joy" o, més seriosa, els esgarips de don Enric Borràs matant el llop. Anava tot seguit a ballar a una societat recreativa de la Ronda, d'on és fornereta amb força prestigi, i rematava les diades acompanyant el promès a les caramelles de maig. I al bell mig d'aquest somni que abastava una llargària tipus "Lo que el Viento se Llevó", acabava perduda al Bataclana, a ca la Criolla o a cal Sagristà, mentre els senyorassos del Liceu la feien servir per a numerets de tota mena. Al final del meu somni, hi havia molts trons, molta sang, un devessall de caps tallats i Guillermina s'afegia, una veu més, en la dramàtica diàspora que és el batec desesperat de tot un poble. Restava, molt llunayana, enfrontada al meu despertar en aquesta Barcelona tan enriquida, la perduda alegria d'altre temps i d'altres veus. Tot era molt trist.

Però contra els estralls d'un present d'una vulgaritat que aclapara, Guillermina, bona amiga, m'ha volgut preservar l'antic somni de les barriades, i me'l condensa en un disc frívol, que conté Barcelona. Els eu còctel fa el miracle, i en restituir-nos la melangia de les petites coses, fa viva una part de nosaltres -d'ella, de mi, de tots els nascuts després d'aquella taca de sang- que no vam conèixer i que, tanmateix, enyorem. Perquè darrera de tot això hi havia un altre batex, on un poble es reconeixia sense por de reconèixer-s'hi, sense por a un fracàs probable perquè pensava, sobretot, en l'èxit.

¿He dit que és un disc frívol? Potser sí, en la mesura que les petites coses, aquelles que romanen cuejant en el més profund de la melangia col·lectiva, es produeixen en el necessari esbarjo de les hores de lleure, quan el feix de la realitat ens demana la petita cançó, la pel·lícula inconsistent, el record de la cantonada o el coet que vam tirar, un temps que encara teníem esma de córrer pel pati del col·legi. ¿És tan frívol, però, com per no reflexar tot un món que pertoca estretament a la nostra petita història de sempre? ¿Ho és tant com per no denunciar aquell temps en què les cançons del poble tenien la immensa varietat de la vida, d'una existència col·lectiva que es reflexava fins i tot en una extraordinària llibertat de llenguatge? Veig la indignació dels nostres correctors d'estil tan bon punt s'adonen que aquest català, que aquesta Guillermina, no entrarna mai en un Parnàs acartronat, on els doctes necessiten anys de discussions bizantines per a decidir si es pot dir "recollidora" a una màquina de fer feines al camp. ¿És tan frívol, aquest disc, com per no recordar-nos que en la Barcelona que avui s'estesta a esbrinar inútilment el sexe dels àngels, Guillermina ens proposa, precisament, l'alegria i el "meneo" d'uns anys en què el nostre poble era ben català? Perquè d'aquelles cançons que els nsotres pares desil·lusionats encara canten, d'aquells focs de barriada que l'era del consum s'ha engolit per sempre més, es passava directament a les victòries polítiques, i a les grans alegries de tota una col·lectivitat quan aquestes victòries els empenyia a aplegar-se, amb les pancartes engegades, cap al cel, com una cançó de caramelles perdudes, com la llunyana reminiscència d'una opció que Guillermina i jo no hem tingut mai.

Ja coneixeu l'evangèlica faula de les verges folles i les prudents. Guillermina, evangèlica si ho voleu, no en té res de prudent. Esbojarrada com ella sola, planta els taconets als anys vint, es vesteix de xava i, potser sense agafar l'oli que l'Evangeli recomana a les verges prudents per la la seva llàntia, ens evoca el món de les petites coses arriscant-se a ser titllada de cursi per aquells que no han entès res de res. S'embarcami, al bell mig del meu somni esperonat, em demana la presentació del seu disc, que tant em recorda aquelles il·lustracions de l'Opisso, panoràmiques obertes sobre la petita vida d'un país, i poblada de milers de figures, d'emocions i motivacions emmudides. Això és un disc camp? És un disc kitsch?

És, penso jo, un acte d'amor. Com que és sabut que Guillermina no pot dormir soleta -ho ha cantat públicament de manera que no corro el risc de ser titllat de bogadera-, ha agafat Barcelona i li ha dit "Estima'm!" amb tots els ets i uts. Guillermina i Barcelona han fet l'amor. En mans d'una llevadora del carrer Més Baix de Sant Pere, Guillermina ha parit el fruit il·luminat d'aquest acte, i no crec que la criatura no li hagi sortit prematura.

En nom d'aquest acte famós entre una noieta del carrer de Muntaner i una ciutat en totes les seves barriades i en tots els seus somnis, jo us demano allò que us volia dir en començar la presentació: estimeu Guillermina, estimeu-la molt.

I si em pregunteu per quin motiu, us diré: doncs perquè és Motta.

Terenci Moix, Novembre 1970

JOSEP CORAN --Barcelona, Edigsa (1967) C.M.174

Cara 1: T'estimo perquè ets tu (No em vols dir perquè plores) (I love you because) (J.Rives-Adap. Jaumes Picas)/ M'estimes de veritat (Jaume Picas-Francesc Burrull)
Cara 2: Cal oblidar (Hay que olvidar) (Méndez Vigo-Adap. Jaume Picas)/ Fa massa poc temps (Too soon to know) (Gibson-Adap. Jaume Picas)

Direcció musical: Salvador Gratacòs
Disseny i foto: J. Fornas

...................................................

FRANCESC HEREDERO -- Barcelona, Ediphone - Sèrie Especial Edigsa (1963) C.M.N.35

Cara 1: No sé (J.M.Andreu i Ll.Borrell)/ Twist a París (J.Trobador i Ll.Borrell)
Cara 2: Es fa tard i no véns (J.Picas i A.Ros Marbà)/ Un amic (J.Picas i A.Ros Marbà)

Disseny: J. Fornas (Foto: O.Maspons)

.....................................................

ELS 4 GATS "Blues" -- Barcelona, Ediphone -Sèrie Especial Edigsa (1964) C.M.N.36

Cara 1: No et puc acompanyar (F.Pi de la Serra)/ Que hi faré? (Ll.Serrahima i F.Pi de la Serra)

Cara 2: Blues de l'Oriol (F.Pi de la Serra)/ No cridis (A.Bosch)

Canta Artur Bosch

Guitarra solista F.Pi de la Serra

Guitarra rítmica A. Bosch

Contrabaix S.Sansa

Bateria J.Puvill
Portada: J.Fornas (Foto: O.Maspons)

.........................................

ELS 4 GATS -- Barcelona, Ediphone-Edigsa (1964) C.M.57

(també disponible a/ también disponible en/ also avalaible in: CANÇONS EN CATALÀ I MÉS)

Cara 1: L'home solter (Please, please me) (McCartney i Lennon)/ Tot sol (So long) (Domino)

Cara 2: *Temps, fa temps (A.Bosch i F.Pi de la Serra)/ Adéu, bona sort (J.M.París)

Guitarra solista J.M.París

Guitarra rítmica A.Bosch

Baix J.Sansa

Bateria J.Puvill - *R.Maese
Portada: J. Fornas

.........................................

Mauné i els seus Dinàmics

Destino, 1515 (Barcelona, 20/8/1966).

DISCOS. "Tenora 66": Mauné i els seus Dinàmics, -Disco "Edigsa" núm. C.M.146

He aquí una buena idea. Ahora que es tan corriente ver adaptadas obras clásicas al moderno lenguaje musical popular, practicar una incursión por los terrenos de la sardanística tradicional es una empresa que encierra un considerable caudal de auto-estímulos. Este grupo, que se titula "Mauné i els seus Dinàmics" y que es nuevo en la discografia catalana, ha afrontado resuletamente esta labor de adaptación, por primera vez en lo que a nuestras noticias alcanza. Se han elegido cuatro títulos tan familiares como "Per tu ploro", "Pel teu amor (Rosor)", "L'Emigrant" y "La Santa Espina" y se han puesto manos a la obra.

Y de esta obra, lo que más aplauso merece es la iniciativa. Mauné (y sus "Dinámicos") ha demostrado que estas adaptaciones se pueden hacer con dignidad y abre el camino para que otros se aventuren también por él. Quien venga detrás de Mauné haría bien teniendo en cuenta que respetar una partitura ajena no consisete mayormente (en estos casos) en sujetarse lo más posible a su línea melódica sino en conservar su esencia; que para una adaptación de este tipo es preciso un poderoso espíritu creador con que edificar una valiosa interpretación propia sobre las bases de la obra original; que para realizar con eficacia una empresa de tal naturaleza no basta con no desafinar sino que es indispensable una muy vasta dotación técnica y artística; para que suene a música realmente actual, que ésta es justamente la razón de toda la labor, ha de ser música joven, situada en cualquier vertiente artística pero rabiosamente moderna. En fin, un detalle práctico que también ayuda mucho (y esto corresponde a la editora) es que el orden de los títulos según se lee en la funda y en la etiqueta del disco venga a coincidir exactamente con el E que se escucha en realidad.

En suma, una buena idea que puede abrir camino a otras realizaciones mejores. El disco, de cualquier manera, encierra interés por si mismo y su audición nos proporciona una grata experiencia. ALBERTO MALLOFRÉ

Destino, 1519 (Barcelona, 17/9/1966)
ESPECTÁCULO CATALÁN EN TELEVISIÓN ESPAÑOLA

Desde hace unos años, Televisión Española acostumbra transmitir durante las fiestas de la Merced -festejos con aires y rango de fiesta manyor- varios programas dedicados a Cataluña, y, en especial, a Barcelona. Suele ocurrir que lo que podríamos denominar producción televisiva de la Ciudad Condal se reúne, se agrupa y plasma en la pequeña pantalla, algo así como una obra representativa de lo nuestro, de lo que es y ha de ser denominador común de todos los barceloneses, de los de fuera y de los de dentro: el barcelonismo.

Normalmente, una vez cada mes, Televisión Española dedica un espacio al teatro catalán; pero en esta ocasión, utilizando el mismo equipo realizador, se ha creído más oportuno, más multitudinario elaborar un espectáculo de los denominados "show" en el que intervienen un buen número de cantantes y actores de aquí. Está previsto que esta emisión especial sea transmitida -salvo contingencias de última hora- el mismo día de la Merced o, de lo contrario, en el espacio destinado al "Teatro catalán", el día 27, a las cinco de la tarde.

Se denomina "Barcelona, de la muntanya a la mar" y es su autor Jaime Picas. Es, como ya hemos dicho antes, un espectáculo literario-musical, escrito exclusivamente en lengua catalana. Se intercalan textos de Josep Carner, López-Picó y Jordi Sarsanedas. Se ofrece algo, también magníficamente conseguido, como es el "auca" que dedicó Josep Carner a Gaudí. Va ilustrada con diapositivas de García Montserrat. Se encargan de recitar los textos antes aludidos Carme Fortuny y Vicens Manel Domènech.

El "show" cuenta con unos actores invitados que, en este caso, son Jordi Torras, Rafael Anglada y Jaume Pla; tres personajes, sobradamente conocidos del mundillo televisivo catalán, cuyas cualidades artísticas, que admiramos sinceramente, no será necesario glosar aquí. Estos tres, pues, sentados cómodamente constituyen el "leit motiv" de toda la trama, replea de actuaciones de conjuntos y solistas.

Creo que es un gran acierto el guión y que no deja de tener su sabor auténticamente barcelonés con la glosa sobre algunos de los pensamientos de dos ilustres figuras de la mundología de nuestra ciudad de principios de siglo: Albert Llanas y Pompeu Gener. Estas figuras, y los antes mencionados Josep Carner, López-Picó y Jordi Sarsanedas otorgan una calidad y una grandeza literarias al guión que no han de pasar inadvertidas de los telespectadores, en especial de los afincados en el nordeste español.

La parte musical corre a cargo de Guillermina Mota, Joan Manel Tarrats, Guillem d'Efak y Francesc Pi de la Serra. Concretamente, Frances Pi de la Serra y Guillermina Mota interpretan las melodías de su repertorio que mayor popularidad han alcanzado: "L'home del carrer" y "Els esnobs".

Como conjuntos señalamos a "Els joglars", "Dodó Escolá" y "Mauné i els seus dinamik's"; este último un conjunto ye-yé catalán que ha incorporado en sus actuaciones la "tenora" de las coblas de sardanas. Mauné ha demostrado que con la "tenora" también se puede ser ye-yé. Interpreta, de un modo preferente, canciones populares catalanas con ritmo moderno y dinámico.

El decorado, según realización de Manuel Benet, está constituido por una serie de aspectos típicos barceloneses que ambientan las actuaciones de los cantantes. Lo completan un grupo de fotografías de Barcelona, de García Montserrat y Orriols.

Con este programa especial, la Ciudad Condal dará a conocer parte de su vitalidad artística de nuestros días; un "show" auténticamente nuestro, en catalán, y que se denomina "Barcelona, de la muntanya a la mar". JORGE BONET ROVIRA

Setmanari català (Barcelona, 4/11/1966)
TANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL

Potser ja ho heu llegit en alguna publicació parisenca. Si és així, ens heu "aixafat la guitarra". Si no ho heu llegit, assabenteu-vos-en: el ball de moda al París tardoral és la "brava". És lògic que el nom us soni. Ve de l'adjectiu amb el qual el periodista Ferran Agulló -sembla que fou ell- batejà les que sempre havien estat les "marines" de l'Empordà i de la Selva. Volem dir que això de la "brava" els qui s'ho han inventat ho fan venir, segons diuen, de la Costa Brava. No sabem com es balla ni quin és el seu ritme. Una certa lògica hauria aconsellat als creadors de la "brava" inspirant-se en el "tot són pops, tot són pops" de la sardana. Però, aneu-ho a saber! Si ens diuen que la "brava" -que els francesos deuen pronunciar "la bravàs"- s'assembla a la "java", també ens ho creuríem. El cas és aquest: fa anys, en Xavier Cugat, a la Monumental de Barcelona, tocà amb la seva orquestra, nodrida i ben cnonjuntada, un "Juny" novellament orquestrat pel "rei" bisbalenc de la rumba, que sonava d'allò més bé i que féu alçar dret fins i tot el públic de l'"andana". Després, en Cugat cometé la imprudència de dir que volia popularitzar mundialment la sardana, se li va tirar una pila de gent a sobre i tot se n'anà en orri. La sardana és "intocable". O, en tot cas, ho és a criteri de molts, per a qualsevol conjunt que no estigui integrat per les tenores, els tibles, el flabiol i el tamborí, els trombons, el fiscorn, les trompetes i el contrabaix de consuetud. Ara mateix, el mestre de música i compositor de sardanes de Figueres, senyor Mauné, que formà un excel·lent conjunt modern amb tres o quatre músics més, que solia actuar, l'estiu passat, a "La Raqueta" de Tamariu, i que ha gravat un disc en el qual es pren certes gracioses i anodines llibertats amb "La Santa Espina", "Per tu ploro", "L'Emigrant" i "Pel teu amor" -vulgarment coneguda per "Rosó"- ha aixecat una polseguera que l'està enterrant viu. Hi ha qui li llança:

-No ho faries, no, amb les teves sardanes, això que has fet amb la "música sagrada" dels catalans!

El pobre senyor Mauné no es cansa de repetir que, si tingués la sort que les seves sardanes fossin tan populars com les composicions esmentades, no s'hi hauria pensat gens a posar-les "en solfa" de la que es gasta avui.

-Si precisament -diu l'home- quan a "La Raqueta" venien els xicots joves a ballar i sentien els nous arranjaments deien: "Ai, carat! Això és allò que en diuen "L'Emigrant"? Doncs mira, no està gens malament!"

Amb la qual cosa, el senyor Mauné de Figueres pretén convèncer els seus detractors que no ha fet res més que contribuir a la divulgació d'una música ben nostra entre la joventut que no en tenia ni tan sols notícia i que, perquè les coses no morin, cal que evolucionin. Però, ca barret!

Doncs bé: ja tenim la "brava" entre cap i coll. I ara què passarà? Ja us ho direm: que si la "brava" "enganxa" a París, l'any que ve la veurem ballar tranquil·lament a la Costa ídem.

Materials cedits per Montserrat Mauné

(montserrat@maunesabaters.com, http://www.maunesabaters.com/).

Transcripcions per 45rpm

Oriol Tramvia, Bèstia! (En directe)

-- Barcelona Edigsa/Zeleste (1976)

Cara A: 1. La presó de Lleida/ 2. S'hi pot anar sempre - Rosanna/ 3. Les ferides/ 4. Pallissa ianqui/ 5. Bèstia!

Cara B: 1. Venedor d'amor/ 2. Ariadna/ 3. El pitjor tramvia del món/ 4. La presó de Lleida (2a part)

..........................................

Núria Feliu - II, Gent
Barcelona, Edigsa (1965)

Cara A: Gent (People) (J. Styne - B. Merrill, Adapt: J.M. Andreu)/ Qualsevol hora va bé (Any old time of the day) (H. David - B. Bacharach, Adapt: Emili Xerta)
Cara B: Ets d'allò que no hi ha (J. Sarsanedas - F. Burrull)/ L'adéu de demà (J. Picas - A. Ros Marbà)

..............................................

Tete Montoliu- Erich Peter- Billie Brooks- Núria Feliu- Booke Ervin -- Barcelona, Edigsa (1965)

Tete Montoliu: piano

Erich Peter: contrabaix

Billie Brooks: bateria

Núria Feliu: veu

Booke Ervin: saxo tenor

Powered by eSnips.com

Catalunya Tradicionals Jazz

(Catalònia Jazz Quartet)

-- Barcelona, Edigsa (1966)

Cara A: 1. La filla del marxant/ 2. La pastoreta Caterina/ 3. El desembre congelat/ 4. El testament d'Amèlia/ 5. La presó del rei de França.

Cara B: 1. La presó de Lleida/ 2. La fugida a Egipte/ 3. El cant dels ocells/ 4. La filadora/ 5. L'hereu Riera.

Músics

Josep M. Martí: Piano, arranjaments i direcció

Francesc Burrull: Vibràfon

Enric Ponsa: Contrabaix

Joan A. Calvet: Bateria

Amb la col·laboració de Ricard Roda: Saxo

[CAT] Sumem un nou disc de Francesc Burrull a la bona discografia que ens ha proporcionat Mr. Phil Musical en el seu blog. Catalunya Tradicionals Jazz és un recull de 10 cançons tradicionals catalanes versionades a ritme de jazz que va de la mà del Nadal Jazz, editat per Edigsa un any abans.

[CAST] Sumamos un nuevo disco de Francesc Burrull a la buena discografía que nos ha proporcionado Mr. Phil Musical en su blog. Catalunya Tradicionals Jazz es un conjunto de 10 canciones tradicionales catalanas versionadas a ritmo de jazz que va de la mano junto con Nadal Jazz, editado por Edigsa un año antes.

[ENG] We have add a new Francesc Burrull's album to the good discography that Mr. Phil Musical has provided us. Catalunya Tradicionals Jazz is formed by 10 Catalonian traditional songs performed as jazz themes. This album is similar to Nadal Jazz (Catalonian traditional Christmas carols), published one year before by Edigsa Label.

.............................................

MARIA CINTA

Barcelona, Edigsa (1964)

Cara 1: Mai no reposes (J. Picas - A. Ros Marbà)/ Qui vulgui jugar (J. Reixach - A. Taulé)

Cara 2: Veniu, amics! (J.M. Andreu - Ll. Borrell)/ Vine a París (Chano Montes)

 

...................................

MARIA CINTA III - Orquestra dirigida per Marc Blond

Barcelona, Edigsa (1965)

Cara 1: Nina de cera (Poupée de cire) (S. Gainsbourg) Adapt. J.M. Andreu/ El llimoner (Lemon tree) (W. Holt) Adapt. J.M. Andreu

Cara 2: El cor canviarà (J. Reixach - A. Ros Marbà)/ Per què no em dius adéu? (J. Reixach - Ll. Borrell)

.....................................

EDIGSA (1961-1983)

[CAT] Edigsa va aparèixer el 1961 com a sèrie del segell discogràfic Ediphone. Els seus fundadors van ser Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa havia de servir com a plataforma de la Nova Cançó, moviment formulat el 1959, quan Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara". Segons Serrahima, la joventut del moment demanava un nou tipus de música, una nova cançó, a través de la qual pogués expressar les seves inquietuds i que la música lleugera del moment no feia possible. Ara bé, aquesta nova música, moderna, calia buscar-la fora, especialment a França, per proximitat geogràfica (el francès s'aprenia a l'escola), i a Itàlia, per afinitat cultural.
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.


[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.

Además, teniendo en cuenta las circunstancias políticas i sociales en que vivía Cataluña (la inmediata postguerra había terminado pero la represión franquista seguía siendo muy dura), la música no podía quedar al margen de todo, exigía también compromiso, no sólo lingüístico sinó también político y moral. Así pues, intelectuales y artistas empezaron a cantar traducciones al catalán de autores franceses (especialmente de George Brassens) y canciones propias. Fue en este contexto que apareció el primer grupo homogéneo vinculado a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciado por Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra i al cual, más adelante, se añadieron Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs y Lluís Llach.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discoteca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".
Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.


[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.

CONCÈNTRIC (1964-1973)

[CAT] Concèntric va néixer com a escissió d'Edigsa el 1964. La companyia va ser fundada per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs amb la mateixa intenció d'Edigsa: aconseguir la normalització de l'ús del català mitjançant la música. Per això, a més d'editar títols pertanyents a la Nova Cançó i als Setze Jutges, d'influència molt més francesa i intel·lectualitzada, van promoure joves músics que buscaven la inspiració en la música anglosaxona (qualificada d'imperialista pels més engatjats), en el rock, en el pop i en el folk americà, entre les quals destaquen Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, a més de Lluís Llach, Tete Montoliu i Maria del Mar Bonet, entre d'altres. Es va presentar com a segell més innovador que Edigsa, el qual resultava massa encarcarat per al públic més jove. Les adaptacions al català dels èxits dels Animals o dels Yardbirds anaven a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. L'èxit més important de la companyia va ser La casa del sol naixent interpretada pels Dracs, i que va fer vendre gran quantitat de discos.

La companyia es va dissoldre el 1973 i el 1990 es va lliurar tot el fons discogràfic a la Generalitat de Catalunya.

[CAST] Concèntric apareció cuando Edigsa de escindió en 1964. La compañía fue fundada por Ermengol Passola y Josep Maria Espinàs con la misma intención que Edigsa: conseguir la normalización del uso del catalán a través de la música. Por ese motivo, además de editar títulos pertenecientes a la Nova Cançó i a Els Setze Jutges, de influencia francesa y mucho más intelectualizados, promovieron a jóvenes músicos que bevían de la música anglosajona (calificada de imperialista por los más engatgées), en el rock, en el pop y el folk americano, de los que destacan Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, además de Lluís Llach, Tete Montoliu y Maria del Mar Bonet, entre otros. Concèntric fue presentado como sello discográfico mucho más innovador que Edigsa, demasiado rígido para el público más joven. Las adaptaciones al catalán de los éxitos de The Animals o Yardbirds iban a cargo de Ramon Folch i Camarasa. El éxito más imporante de la compañía fue La casa del sol naixent, interpretada por Els Dracs y de la cual se vendieron muchos discos.

La compañía se disolvió en 1973 y en 1990 se donó todo el fondo discográfico a la Generalitat de Catalunya.

[ENG] Concèntric was founded in 1964 by Ermengol Passola and Josep Maria Espinàs as a split for Edigsa, but the intention was the same: the normal use of Catalan by means of music. In addition of Nova Cançó and Setze Jutge's artists (influenced by French music and more intellectualized), Concèntric published new young musicians more influenced by american and british music: Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba. Ramon Folch i Camarasa made the adaptation to Catalan on The Animals or Yardbirds's hits, one of these, and the most important, was La casa del sol naixent, performed by Els Dracs.

In 1973 Concèntric disappeared and in 1990 gave the masters to Generalitat de Catalunya.

Homenatge a Ermengol Passola (2008)/

Homenaje a Ermengol Passola (2008)/ Tribute to Ermengol Passola (2008)

ELS XERRACS

[CAT] Els Xerracs es van formar el 1964 a Barcelona. Només van editar un EP, el qual contenia la seva cançó més emblemàtica: La fulla, que sovint s'interpretava en clau política ("La fulla daurada tornarà a ser verda"). Una de les seves influències més clares van ser la formació britànica The Shadows. Els Xerracs estaven formats per Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé i Toti Soler. Després de la dissolució del grup, Barangé i Soler, juntament amb Jeanette, van formar el grup de folk-pop Brenner's Folk, el qual es va convertir més endavant en Pic-Nic.

[Extret d'Enderrock nº 87, Gener 2003/ http://www.lafonoteca.net/]

www.lafonoteca.net]

[CAST] Els Xerracs se formaron en 1964 en Barcelona. Sólo editaron un EP, el cual contenía su canción más emblemática: La fulla, que a menudo se interpretaba en clave política ("La hoja dorada volverá a ser verde"). Una de sus influencias más claras fue el grupo británico The Shadows. Els Xerracs estaban formados por Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Balangé i Toti Soler. Después de la disolución del grupo, Barangé y Soler, junto con Jeanette, formaron el grupo de folk-pop Brenner's Folk, el cual se convirtió más adelante en Pic-Nic.

[Extraido de Enderrock nº 87, Gener 2003/

[ENG] Els Xerracs formed in 1964 in Barcelona. They only published an EP, that included their most emblematical song: La fulla, that was often understood in a political way ("The golden sleeve will be green again"). The British band The Shadows was one of their most obvious influences. Els Xerracs was formed by Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé and Toti Soler. After their dissolution, Barangé and Soler formed, with Jeanette, the folk-pop band Brenner's Folk, that became Pic-Nic later.

[Extract from Enderrock nº 87, Gener 2003/ www.lafonoteca.net]

ELS GRUPS D'EDIGSA (1961-1983)

ELS XERRACS --Edigsa, Barcelona (1965)

Cara 1: Jo he pres dels teus ulls (J'ai pris dans tes yeux, J.P. Mottier-J. Mohugh) Adapt. J. Garcia/ La fulla (F. Ibáñez-R. Oriol)

Cara 2: Jo vull això (That's my desire, Loveday-Kresa) Adapt. J. Garcia/ Tu i jo sols (J.J. Buira- J. Macias)

...........................................

ELS PICAPEDRERS -- Edigsa, Barcelona (1965)

Cara 1: Ajuda'm (Help, Lennon-McCartney) Adapt. J. Mora/ Un bitllet ha comprat (Ticket to ride, Lennon-McCartney) Adapt. J. Mora

Cara 2: Xarada (Charade, H. Mancini-J. Mercer)/ Adéu, amor (Goodbye my love, Moseley-Swearingen-Simmintung) Adapt. J. Mora

..................................