[CAT] Edigsa va aparèixer el 1961 com a sèrie del segell discogràfic Ediphone. Els seus fundadors van ser Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa havia de servir com a plataforma de la Nova Cançó, moviment formulat el 1959, quan Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara". Segons Serrahima, la joventut del moment demanava un nou tipus de música, una nova cançó, a través de la qual pogués expressar les seves inquietuds i que la música lleugera del moment no feia possible. Ara bé, aquesta nova música, moderna, calia buscar-la fora, especialment a França, per proximitat geogràfica (el francès s'aprenia a l'escola), i a Itàlia, per afinitat cultural. 
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.
[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.
[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.
Además, teniendo en cuenta las circunstancias políticas i sociales en que vivía Cataluña (la inmediata postguerra había terminado pero la represión franquista seguía siendo muy dura), la música no podía quedar al margen de todo, exigía también compromiso, no sólo lingüístico sinó también político y moral. Así pues, intelectuales y artistas empezaron a cantar traducciones al catalán de autores franceses (especialmente de George Brassens) y canciones propias. Fue en este contexto que apareció el primer grupo homogéneo vinculado a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciado por Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra i al cual, más adelante, se añadieron Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs y Lluís Llach.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discote
ca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".
Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.
[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discote
ca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.
[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada