LA GUILLERMINA REMENA NENA
Edigsa CPS 01 (1970)
CARA A: La "Moñito" (J.Suñé-J.Rosell)/ El vestir d'en Pascual (J.Misterio/J.Viladomat)/ La fornera de la Ronda (J.Misterio-C.Pérez Martínez)/ La perduda (R.Llurba-J.Auli)/ La cançó del tururut (J.Lito-R.Llurba)/ Remena, nena (M.Torrens)
CARA B: La xava de Sants (Demon-F.Madrid-S.Perarnau)/ Thutom-Jhama (M.Sugrañes-J.Costa)/ Jo vull ser 'mis' (J.Misterio-I.Casamoz)/ Les caramelles (J.Misterio-C.Pérez Martínez)/ Visca el Paralelo (R.Llurba-N.Pérez)
Direcció musical: Francesc Burrull
Arranjament musical: J.A.Bou, J.Casas-Augé, Ll. Borrell i F.Burrull
Coros: Aureli Vila, J.Boldú, F.Burrull, Rudy Ventura i Joan Manuel Serrat
Tècnics: Rafael Poch i Lluís Montero
Assessorament: Josep A.Codina
....................................................
LA BELLA MOTTA o EL REMENA D'UNA VERGE POC PRUDENT
He somniat Guillermina venet flors en una parada de la Rambla, pizpireta com una antiga anyota de Clara Bow. L'he somniada coblejadora de l'Edèn, amb un monyito al cap i, al culorum, els guants tafaners d'un prohom de la Lliga. Al mig del somni, progonava vedella i cap-i-pota al mercat de la Boqueria i, refilant qui sap si un danzón de Mario Visconti, deixava verdes d'enveja les veïnes de la parada perquè anit va veure "EL DESFILE DEL A
MOR" i, aquesta tarda, un dependent de "El Siglo" la portarà al Paral·lel, a veure el "Joy-Joy" o, més seriosa, els esgarips de don Enric Borràs matant el llop. Anava tot seguit a ballar a una societat recreativa de la Ronda, d'on és fornereta amb força prestigi, i rematava les diades acompanyant el promès a les caramelles de maig. I al bell mig d'aquest somni que abastava una llargària tipus "Lo que el Viento se Llevó", acabava perduda al Bataclana, a ca la Criolla o a cal Sagristà, mentre els senyorassos del Liceu la feien servir per a numerets de tota mena. Al final del meu somni, hi havia molts trons, molta sang, un devessall de caps tallats i Guillermina s'afegia, una veu més, en la dramàtica diàspora que és el batec desesperat de tot un poble. Restava, molt llunayana, enfrontada al meu despertar en aquesta Barcelona tan enriquida, la perduda alegria d'altre temps i d'altres veus. Tot era molt trist.
Però contra els estralls d'un present d'una vulgaritat que aclapara, Guillermina, bona amiga, m'ha volgut preservar l'antic somni de les barriades, i me'l condensa en un disc frívol, que conté Barcelona. Els eu còctel fa el miracle, i en restituir-nos la melangia de les petites coses, fa viva una part de nosaltres -d'ella, de mi, de tots els nascuts després d'aquella taca de sang- que no vam conèixer i que, tanmateix, enyorem. Perquè darrera de tot això hi havia un altre batex, on un poble es reconeixia sense por de reconèixer-s'hi, sense por a un fracàs probable perquè pensava, sobretot, en l'èxit.
¿He dit que és un disc frívol? Potser sí, en la mesura que les petites coses, aquelles que romanen cuejant en el més profund de la melangia col·lectiva, es produeixen en el necessari esbarjo de les hores de lleure, quan el feix de la realitat ens demana la petita cançó, la pel·lícula inconsistent, el record de la cantonada o el coet que vam tirar, un temps que encara teníem esma de córrer pel pati del col·legi. ¿És tan frívol, però, com per no reflexar tot un món que pertoca estretament a la nostra petita història de sempre? ¿Ho és tant com per no denunciar aquell temps en què les cançons del poble tenien la immensa varietat de la vida, d'una existència col·lectiva que es reflexava fins i tot en una extraordinària llibertat de llenguatge? Veig la indignació dels nostres correctors d'estil tan bon punt s'adonen que aquest català, que aquesta Guillermina, no entrarna mai en un Parnàs acartronat, on els doctes necessiten anys de discussions bizantines per a decidir si es pot dir "recollidora" a una màquina de fer feines al camp. ¿És tan frívol, aquest disc, com per no recordar-nos que en la Barcelona que avui s'estesta a esbrinar inútilment el sexe dels àngels, Guillermina ens proposa, precisament, l'alegria i el "meneo" d'uns anys en què el nostre poble era ben català? Perquè d'aquelles cançons que els nsotres pares desil·lusionats encara canten, d'aquells focs de barriada que l'era del consum s'ha engolit per sempre més, es passava directament a les victòries polítiques, i a les grans alegries de tota una col·lectivitat quan aquestes victòries els empenyia a aplegar-se, amb les pancartes engegades, cap al cel, com una cançó de caramelles perdudes, com la llunyana reminiscència d'una opció que Guillermina i jo no hem tingut mai.
Ja coneixeu l'evangèlica faula de les verges folles i les prudents. Guillermina, evangèlica si ho voleu, no en té res de prudent. Esbojarrada com ella sola, planta els taconets als anys vint, es vesteix de xava i, potser sense agafar l'oli que l'Evangeli recomana a les verges prudents per la la seva llàntia, ens evoca el món de les petites coses arriscant-se a ser titllada de cursi per aquells que no han entès res de res. S'embarcami, al bell mig del meu somni esperonat, em demana la presentació del seu disc, que tant em recorda aquelles il·lustracions de l'Opisso, panoràmiques obertes sobre la petita vida d'un país, i poblada de milers de figures, d'emocions i motivacions emmudides. Això és un disc camp? És un disc kitsch?
És, penso jo, un acte d'amor. Com que és sabut que Guillermina no pot dormir soleta -ho ha cantat públicament de manera que no corro el risc de ser titllat de bogadera-, ha agafat Barcelona i li ha dit "Estima'm!" amb tots els ets i uts. Guillermina i Barcelona han fet l'amor. En mans d'una llevadora del carrer Més Baix de Sant Pere, Guillermina ha parit el fruit il·luminat d'aquest acte, i no crec que la criatura no li hagi sortit prematura.
En nom d'aquest acte famós entre una noieta del carrer de Muntaner i una ciutat en totes les seves barriades i en tots els seus somnis, jo us demano allò que us volia dir en començar la presentació: estimeu Guillermina, estimeu-la molt.
I si em pregunteu per quin motiu, us diré: doncs perquè és Motta.
Terenci Moix, Novembre 1970
2. No perderse ningún partido del Barça en el Camp Nou.
El hombre ofrecía su mercancía al grito de: "¡No se lo pierdan! ¡La juerga padre! ¡Cachondeo asegurado!" Bien, esto no significa que asocie a la gauche divien sólo con juerga y cachondeo. Porque ambas palabras, "gauche" y "divine", me merecen un absoluto respeto cuando se utilizan para expresar una posición política o intelectual que es muy auténtica. Es posible que, dadas las circunstancias sociopolíticas del país en que vivimos, y teniendo en cuenta las dificultades de adscripción a organizaciones políticas, el deseo de manifestar un cierto inconformismo justificara el hecho de acercarse a determinadas posiciones de izquierdas, pero sin adoptar un compromiso formal. Después, con el tiempo, debido a ciertos modos de vida y gracias tamvién a una ingeniosa frase ("la gauche qui rit") fue tomada menos en serio. Pero, para ser justos, hay que reconocer aspectos positivos, como el encierro en Montserrat y las firmas de documentos de protesta contra las atrocidades del régimen de Franco, hechos promovidos por gente auténticamente comprometida.
1. Grupo de gente aglutinada bajo esta denominación inventada por un grup de cretinos de la meseta al que se le añadieron otros cretinos de aquí, ¡y ahí està!
NÚRIA FELIU - NÚRIA FELIU 
LA GUILLERMINA REMENA NENA 
MOR" i, aquesta tarda, un dependent de "El Siglo" la portarà al Paral·lel, a veure el "Joy-Joy" o, més seriosa, els esgarips de don Enric Borràs matant el llop. Anava tot seguit a ballar a una societat recreativa de la Ronda, d'on és fornereta amb força prestigi, i rematava les diades acompanyant el promès a les caramelles de maig. I al bell mig d'aquest somni que abastava una llargària tipus "Lo que el Viento se Llevó", acabava perduda al Bataclana, a ca la Criolla o a cal Sagristà, mentre els senyorassos del Liceu la feien servir per a numerets de tota mena. Al final del meu somni, hi havia molts trons, molta sang, un devessall de caps tallats i Guillermina s'afegia, una veu més, en la dramàtica diàspora que és el batec desesperat de tot un poble. Restava, molt llunayana, enfrontada al meu despertar en aquesta Barcelona tan enriquida, la perduda alegria d'altre temps i d'altres veus. Tot era molt trist.
