EP 45rpm SANDIEGO SAN 118 (1965)
CARA A: Malditos celos (Fox) (V.Ballescà)/ Por qué? (Bolero-rock) (J.Albertí)
CARA B: Por fin (Cha-cha-cha) (V.Ballescà)/ Página en blanco (Cha-cha-cha) (F.Mauné)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mauné i els seus Dinàmics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mauné i els seus Dinàmics. Mostrar tots els missatges
17.4.11
30.12.09
Selecció POTS SENTIR-ME? 1r aniversari/ Selección POTS SENTIR-ME? 1er aniversario/ POTS SENTIR-ME's Selections 1st anniversary
A
Amigos - Una dona llarga i prima (1972)
C
Els Corbs - Nit sense fi (1965)
D
Els Dracs - És la meva vida (1966)
E
Eurogrup - Pots sentir-me? (1968)
J
Josep Coran - M'estimes de veritat! (1967)
Juan & Junior - A dues nenes (1967)
L
Lita Torelló - Ciao, ciao (1966)
M
Magda - No sé (1964)
Maria Cinta - Nina de cera (1965)
Maria Pilar - Res ha mort (1969)
Mauné i els seus Dinàmics - L'emigrant (1966)
N
Nuri - És una noia (1965)
Núria Feliu - Ja estic bé així (1967)
T
Els 3 Tambors - Romanço del fill de vídua (1966)
X
Els Xocs - Més enllà (1966)
28.6.09
Florenci Mauné i Marimont (1925-1995)
El seu prestigi com a músic i compositor és recordat, encara, per molts afeccionats i companys de professió; parlem, naturalment, d’en Florenci Mauné.
Neix a Figueres el 18 de Juliol de 1925 i mor a la mateixa ciutat el 13 de Juliol de 1995, als 69 anys. El seu pare era en Carles Mauné i Alay. També fou músic i compositor, tocava molt bé el saxofon i el clarinet. Seguim parlant d’en Mauné; als 8 anys inicià els seus primers passos musicals a l’Escola del Casino Menestral, té com a mestre de solfeig i piano, el prestigiós pianista, Sr. Josep Passolas. De ben jove en Florenci demostrà una gran inquietud per la composició, naturalment de sardanes i el seu pare li digué d’anar amb el mestre Josep Blanch i Reynalt, destacat músic i compositor de Castelló d’Empúries, un cop per setmana i amb la seva bicicleta (vehicle de l’època) en Mauné rep les primeres lliçons d’harmonia, contrapunt i fuga, elements indispensables per a tot bon compositor. Al mateix temps, el mestre Blanch, l’alliçonà amb el fiscorn. La seva primera sardana l’escriu l’any 1944, tenia 19 anys i li posa per títol Nostra Dansa, nom de la Colla Sardanista de Figueres de la qual ell formava part com a ballaire, participant amb molts d’èxits amb concursos, destacant sobre tot, per la facilitat que tenia en Florenci en resoldre o, millor dit, treure les sardanes revesses.
Neix a Figueres el 18 de Juliol de 1925 i mor a la mateixa ciutat el 13 de Juliol de 1995, als 69 anys. El seu pare era en Carles Mauné i Alay. També fou músic i compositor, tocava molt bé el saxofon i el clarinet. Seguim parlant d’en Mauné; als 8 anys inicià els seus primers passos musicals a l’Escola del Casino Menestral, té com a mestre de solfeig i piano, el prestigiós pianista, Sr. Josep Passolas. De ben jove en Florenci demostrà una gran inquietud per la composició, naturalment de sardanes i el seu pare li digué d’anar amb el mestre Josep Blanch i Reynalt, destacat músic i compositor de Castelló d’Empúries, un cop per setmana i amb la seva bicicleta (vehicle de l’època) en Mauné rep les primeres lliçons d’harmonia, contrapunt i fuga, elements indispensables per a tot bon compositor. Al mateix temps, el mestre Blanch, l’alliçonà amb el fiscorn. La seva primera sardana l’escriu l’any 1944, tenia 19 anys i li posa per títol Nostra Dansa, nom de la Colla Sardanista de Figueres de la qual ell formava part com a ballaire, participant amb molts d’èxits amb concursos, destacant sobre tot, per la facilitat que tenia en Florenci en resoldre o, millor dit, treure les sardanes revesses.
Trajectòria artística Musical
Quan tenia 16 anys formà l’orquestrina Moyambos junt amb uns quants estudiants, amics d’institut i també músics, la qual tenia la següent formació: piano i director Florenci Mauné, 1ª trompeta Josep Pallisera, 2ª trompeta Joan Falgarona, 3ª trompeta Pontonet, trombó Pérez, contrabaix Jové i 1er saxo tenor Agapit Torrent. Més endavant l’Agapit esdevingué un dels músics més estilistes del seu temps, destacant sobre tot les seves magnífiques interpretacions de saxo i violí. Tornem a parlar d’en Florenci; ben aviat el seu pare l’incorporà a la Cobla-Orquestra Antiga Pep, hi restà uns 4 o 5 anys. Un bon dia és cridat a formar part de la gran Cobla-Orquestra Caravana de Torroella de Montgrí, com a pianista, trombó de pistons i Director, tasca la qual desenvolupà amb molta dignitat. Després va venir l'Orquetra Costa Brava de Palafrugell, una nova formació que sorgí amb molta empenta l’any 1956; allí fou on Mauné es consagrà com a director i arranjador. Sempre dirigia els concerts clàssics amb els ulls tancats. Fou un innovador, un músic excel·lent, millor persona i un treballador infatigable.
Quan tenia 16 anys formà l’orquestrina Moyambos junt amb uns quants estudiants, amics d’institut i també músics, la qual tenia la següent formació: piano i director Florenci Mauné, 1ª trompeta Josep Pallisera, 2ª trompeta Joan Falgarona, 3ª trompeta Pontonet, trombó Pérez, contrabaix Jové i 1er saxo tenor Agapit Torrent. Més endavant l’Agapit esdevingué un dels músics més estilistes del seu temps, destacant sobre tot les seves magnífiques interpretacions de saxo i violí. Tornem a parlar d’en Florenci; ben aviat el seu pare l’incorporà a la Cobla-Orquestra Antiga Pep, hi restà uns 4 o 5 anys. Un bon dia és cridat a formar part de la gran Cobla-Orquestra Caravana de Torroella de Montgrí, com a pianista, trombó de pistons i Director, tasca la qual desenvolupà amb molta dignitat. Després va venir l'Orquetra Costa Brava de Palafrugell, una nova formació que sorgí amb molta empenta l’any 1956; allí fou on Mauné es consagrà com a director i arranjador. Sempre dirigia els concerts clàssics amb els ulls tancats. Fou un innovador, un músic excel·lent, millor persona i un treballador infatigable.
Mauné i els seus Dinàmics
Una de les facetes de la qual m’agradaria parlar, i molt, és del destacat conjunt anomenat Mauné i els seus Dinàmics, fundat l’any 1965. Els components inicials eren tots uns excel·lents músics: Florenci Mauné piano-teclat, director i arranjador, Joan Puig cantant, saxo alt, guitarra i tenora, Eduard Pomés saxo-tenor, i el bateria era en Toni Gadea (tenia 15 anys i ja era un crack) els seus solos eren únics, tocava a més de les baquetes, amb les mans, els punys, els peus, les sabates... una cosa mai vista. Al baix elèctric hi trobem en Josep Joli i Blanch, autor d’aquestes sinceres ratlles.
Abans de tancar la paradeta, vull fer menció de la gran vista comercial que tingué en Mauné. Fou el pioner en portar dos teclats i d’incorporar la tenora a la música ballable, creant arranjaments de cobla-fusió.
Una de les facetes de la qual m’agradaria parlar, i molt, és del destacat conjunt anomenat Mauné i els seus Dinàmics, fundat l’any 1965. Els components inicials eren tots uns excel·lents músics: Florenci Mauné piano-teclat, director i arranjador, Joan Puig cantant, saxo alt, guitarra i tenora, Eduard Pomés saxo-tenor, i el bateria era en Toni Gadea (tenia 15 anys i ja era un crack) els seus solos eren únics, tocava a més de les baquetes, amb les mans, els punys, els peus, les sabates... una cosa mai vista. Al baix elèctric hi trobem en Josep Joli i Blanch, autor d’aquestes sinceres ratlles.
Abans de tancar la paradeta, vull fer menció de la gran vista comercial que tingué en Mauné. Fou el pioner en portar dos teclats i d’incorporar la tenora a la música ballable, creant arranjaments de cobla-fusió.
Salvador Escamilla-Mauné (1966)
Mauné i els seus Dinàmics. Postal promocional (1966)
Sardanes destacades del Mestre
"El 10 de gener", "El mercat dels tortells" (dedicada al poble de Bàscara), "Isabel" (dedicada a la seva esposa), "Com tu la volies" (composada amb motiu del naixement de la seva filla Montserrat), "El Salt de la Reina", "L’Aplec de Figueres", "El bullici de Santa Creu", "Els de ca la Gràcia" (obligada de Cobla i dedicada a la familia de Vilamacolum d’on provenia el seu pare), "El joguet dels avis", "Encara hi sóc", i un llarg etcètera.
També cal destacar alguns ballables que composà, com el bolero "Cadaqués", "Tres Perlas", gravat pel Trio Paraguaià : Digno García i sus Carios i "Som Catalans", número modern de l’època, el qual va servir per enregistrar dos singles anomenats Tenora 66.
Podria afegir moltes més vivències i anècdotes, però no hi tant de temps per tot el que us podria explicar.
Només em resta, en nom de la família, agrair a l’Ajuntament de Vilafant el record que ha tingut en la persona de Florenci Mauné en el 10è aniversari de la seva mort. JOSEP JOLI I BLANCH
Text i materials cedits per Montserrat Mauné
Mauné i els seus Dinàmics
Destino, 1515 (Barcelona, 20/8/1966).
e l'Empordà i de la Selva. Volem dir que això de la "brava" els qui s'ho han inventat ho fan venir, segons diuen, de la Costa Brava. No sabem com es balla ni quin és el seu ritme. Una certa lògica hauria aconsellat als creadors de la "brava" inspirant-se en el "tot són pops, tot són pops" de la sardana. Però, aneu-ho a saber! Si ens diuen que la "brava" -que els francesos deuen pronunciar "la bravàs"- s'assembla a la "java", també ens ho creuríem. El cas és aquest: fa anys, en Xavier Cugat, a la Monumental de Barcelona, tocà amb la seva orquestra, nodrida i ben cnonjuntada, un "Juny" novellament orquestrat pel "rei" bisbalenc de la rumba, que sonava d'allò més bé i que féu alçar dret fins i tot el públic de l'"andana". Després, en Cugat cometé la imprudència de dir que volia popularitzar mundialment la sardana, se li va tirar una pila de gent a sobre i tot se n'anà en orri. La sardana és "intocable". O, en tot cas, ho és a criteri de molts, per a qualsevol conjunt que no estigui integrat per les tenores, els tibles, el flabiol i el tamborí, els trombons, el fiscorn, les trompetes i el contrabaix de consuetud. Ara mateix, el mestre de música i compositor de sardanes de Figueres, senyor Mauné, que formà un excel·lent conjunt modern amb tres o quatre músics més, que solia actuar, l'estiu passat, a "La Raqueta" de Tamariu, i que ha gravat un disc en el qual es pren certes gracioses i anodines llibertats amb "La Santa Espina", "Per tu ploro", "L'Emigrant" i "Pel teu amor" -vulgarment coneguda per "Rosó"- ha aixecat una polseguera que l'està enterrant viu. Hi ha qui li llança:
DISCOS. "Tenora 66": Mauné i els seus Dinàmics, -Disco "Edigsa" núm. C.M.146
He aquí una buena idea. Ahora que es tan corriente ver adaptadas obras clásicas al moderno lenguaje musical popular, practicar una incursión por los terrenos de la sardanística tradicional es una empresa que encierra un considerable caudal de auto-estímulos. Este grupo, que se titula "Mauné i els seus Dinàmics" y que es nuevo en la discografia catalana, ha afrontado resuletamente esta labor de adaptación, por primera vez en lo que a nuestras noticias alcanza. Se han elegido cuatro títulos tan familiares como "Per tu ploro", "Pel teu amor (Rosor)", "L'Emigrant" y "La Santa Espina" y se han puesto manos a la obra.
Y de esta obra, lo que más aplauso merece es la iniciativa. Mauné (y sus "Dinámicos") ha demostrado que estas adaptaciones se pueden hacer con dignidad y abre el camino para que otros se aventuren también por él. Quien venga detrás de Mauné haría bien teniendo en cuenta que respetar una partitura ajena no consisete mayormente (en estos casos) en sujetarse lo más posible a su línea melódica sino en conservar su esencia; que para una adaptación de este tipo es preciso un poderoso espíritu creador con que edificar una valiosa interpretación propia sobre las bases de la obra original; que para realizar con eficacia una empresa de tal naturaleza no basta con no desafinar sino que es indispensable una muy vasta dotación técnica y artística; para que suene a música realmente actual, que ésta es justamente la razón de toda la labor, ha de ser música joven, situada en cualquie
r vertiente artística pero rabiosamente moderna. En fin, un detalle práctico que también ayuda mucho (y esto corresponde a la editora) es que el orden de los títulos según se lee en la funda y en la etiqueta del disco venga a coincidir exactamente con el E que se escucha en realidad.
r vertiente artística pero rabiosamente moderna. En fin, un detalle práctico que también ayuda mucho (y esto corresponde a la editora) es que el orden de los títulos según se lee en la funda y en la etiqueta del disco venga a coincidir exactamente con el E que se escucha en realidad.En suma, una buena idea que puede abrir camino a otras realizaciones mejores. El disco, de cualquier manera, encierra interés por si mismo y su audición nos proporciona una grata experiencia. ALBERTO MALLOFRÉ
Destino, 1519 (Barcelona, 17/9/1966)
ESPECTÁCULO CATALÁN EN TELEVISIÓN ESPAÑOLA
ESPECTÁCULO CATALÁN EN TELEVISIÓN ESPAÑOLA
Desde hace unos años, Televisión Española acostumbra transmitir durante las fiestas de la Merced -festejos con aires y rango de fiesta manyor- varios programas dedicados a Cataluña, y, en especial, a Barcelona. Suele ocurrir que lo que podríamos denominar producción televisiva de la Ciudad Condal se reúne, se agrupa y plasma en la pequeña pantalla, alg
o así como una obra representativa de lo nuestro, de lo que es y ha de ser denominador común de todos los barceloneses, de los de fuera y de los de dentro: el barcelonismo.
o así como una obra representativa de lo nuestro, de lo que es y ha de ser denominador común de todos los barceloneses, de los de fuera y de los de dentro: el barcelonismo.Normalmente, una vez cada mes, Televisión Española dedica un espacio al teatro catalán; pero en esta ocasión, utilizando el mismo equipo realizador, se ha creído más oportuno, más multitudinario elaborar un espectáculo de los denominados "show" en el que intervienen un buen número de cantantes y actores de aquí. Está previsto que esta emisión especial sea transmitida -salvo contingencias de última hora- el mismo día de la Merced o, de lo contrario, en el espacio destinado al "Teatro catalán", el día 27, a las cinco de la tarde.
Se denomina "Barcelona, de la muntanya a la mar" y es su autor Jaime Picas. Es, como ya hemos dicho antes, un espectáculo literario-musical, escrito exclusivamente en lengua catalana. Se intercalan textos de Josep Carner, López-Picó y Jordi Sarsanedas. Se ofrece algo, también magníficamente conseguido, como es el "auca" que dedicó Josep Carner a Gaudí. Va ilustrada con diapositivas de García Montserrat. Se encargan de recitar los textos antes aludidos Carme Fortuny y Vicens Manel Domènech.
El "show" cuenta con unos actores invitados que, en este caso, son Jordi Torras, Rafael Anglada y Jaume Pla; tres personajes, sobradamente conocidos del mundillo televisivo catalán, cuyas cualidades artísticas, que admiramos sinceramente, no será necesario glosar aquí. Estos tres, pues, sentados cómodamente constituyen el "leit motiv" de toda la trama, replea de actuaciones de conjuntos y solistas.
Creo que es un gran acierto el guión y que no deja de tener su sabor auténticamente barcelonés con la glosa sobre algunos de los pensamientos de dos ilustres figuras de la mundología de nuestra ciudad de principios de siglo: Albert Llanas y Pompeu Gener. Estas figuras, y los antes mencionados Josep Carner, López-Picó y Jordi Sarsanedas otorgan una calidad y una grandeza literarias al guión que no han de pasar inadvertidas de los telespectadores, en especial de los afincados en el nordeste español.
La parte musical corre a cargo de Guillermina Mota, Joan Manel Tarrats, Guillem d'Efak y Francesc Pi de la Serra. Concretamente, Frances Pi de la Serra y Guillermina Mota interpretan las melodías de su repertorio que mayor popularidad han alcanzado: "L'home del carrer" y "Els esnobs".
Como conjuntos señalamos a "Els joglars", "Dodó Escolá" y "Mauné i els seus dinamik's"; este último un conjunto ye-yé catalán que ha incorporado en sus actuaciones la "tenora" de las coblas de sardanas. Mauné ha demostrado que con la "tenora" también se puede ser ye-yé. Interpreta, de un modo preferente, canciones populares catalanas con ritmo moderno y dinámico.
El decorado, según realización de Manuel Benet, está constituido por una serie de aspectos típicos barceloneses que ambientan las actuaciones de los cantantes. Lo completan un grupo de fotografías de Barcelona, de García Montserrat y Orriols.
Con este programa especial, la Ciudad Condal dará a conocer parte de su vitalidad artística de nuestros días; un "show" auténticamente nuestro, en catalán, y que se denomina "Barcelona, de la muntanya a la mar". JORGE BONET ROVIRA
Setmanari català (Barcelona, 4/11/1966)
TANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL
Potser ja ho heu llegit en alguna publicació parisenca. Si és així, ens heu "aixafat la guitarra". Si no ho heu llegit, assabenteu-vos-en: el ball de moda al París tardoral és la "brava". És lògic que el nom us soni. Ve de l'adjectiu amb el qual el periodista Ferran Agulló -sembla que fou ell- batejà les que sempre havien estat les "marines" dTANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL
e l'Empordà i de la Selva. Volem dir que això de la "brava" els qui s'ho han inventat ho fan venir, segons diuen, de la Costa Brava. No sabem com es balla ni quin és el seu ritme. Una certa lògica hauria aconsellat als creadors de la "brava" inspirant-se en el "tot són pops, tot són pops" de la sardana. Però, aneu-ho a saber! Si ens diuen que la "brava" -que els francesos deuen pronunciar "la bravàs"- s'assembla a la "java", també ens ho creuríem. El cas és aquest: fa anys, en Xavier Cugat, a la Monumental de Barcelona, tocà amb la seva orquestra, nodrida i ben cnonjuntada, un "Juny" novellament orquestrat pel "rei" bisbalenc de la rumba, que sonava d'allò més bé i que féu alçar dret fins i tot el públic de l'"andana". Després, en Cugat cometé la imprudència de dir que volia popularitzar mundialment la sardana, se li va tirar una pila de gent a sobre i tot se n'anà en orri. La sardana és "intocable". O, en tot cas, ho és a criteri de molts, per a qualsevol conjunt que no estigui integrat per les tenores, els tibles, el flabiol i el tamborí, els trombons, el fiscorn, les trompetes i el contrabaix de consuetud. Ara mateix, el mestre de música i compositor de sardanes de Figueres, senyor Mauné, que formà un excel·lent conjunt modern amb tres o quatre músics més, que solia actuar, l'estiu passat, a "La Raqueta" de Tamariu, i que ha gravat un disc en el qual es pren certes gracioses i anodines llibertats amb "La Santa Espina", "Per tu ploro", "L'Emigrant" i "Pel teu amor" -vulgarment coneguda per "Rosó"- ha aixecat una polseguera que l'està enterrant viu. Hi ha qui li llança:-No ho faries, no, amb les teves sardanes, això que has fet amb la "música sagrada" dels catalans!
El pobre senyor Mauné no es cansa de repetir que, si tingués la sort que les seves sardanes fossin tan populars com les composicions esmentades, no s'hi hauria pensat gens a posar-les "en solfa" de la que es gasta avui.
-Si precisament -diu l'home- quan a "La Raqueta" venien els xicots joves a ballar i sentien els nous arranjaments deien: "Ai, carat! Això és allò que en diuen "L'Emigrant"? Doncs mira, no està gens malament!"
Amb la qual cosa, el senyor Mauné de Figueres pretén convèncer els seus detractors que no ha fet res més que contribuir a la divulgació d'una música ben nostra entre la joventut que no en tenia ni tan sols notícia i que, perquè les coses no morin, cal que evolucionin. Però, ca barret!
Doncs bé: ja tenim la "brava" entre cap i coll. I ara què passarà? Ja us ho direm: que si la "brava" "enganxa" a París, l'any que ve la veurem ballar tranquil·lament a la Costa ídem.
Materials cedits per Montserrat Mauné
Transcripcions per 45rpm
23.5.09
Modernisme aborigen: hi ha ie-ié per aquí!
Hi ha ieié per aquí, vol. 1 (La Sèpia Verda/ Barraques - Sabadell, 2003)
1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Maria Cinta: El llimoner
3. La Trinca: Cu-cut
4. Quixot's Quartet: Windy
5. Picapedrers: Un bitllet he comprat
6. Els Xerracs: Jo he pres dels teus ulls
7. Josep Coran: M'estimes de veritat!
8. Los Relámpagos: Nit de llampecs
9. Els 7 d'Aquí: Només tu
10. Tony Vilaplana: El teu besar
11. Eurogrup: Pots sentir-me?
12. Els Dracs: És la meva vida
13. Els 3 Tambors: Romanço del fill de vídua
14. Francesc Pi de la Serra: Els fariseus
22.5.09
MODernisme aborigen (Aplec Modernista Vallesà - La Garriga, 2008)1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Nuri: És una noia
3. The Bonds: Quina colla més original!
4. Eurogrup: Què passa amb els duros?
5. Tony Vilaplana: Ie-ié
6. Maria Cinta: El llimoner
7. Santi Sans: El trastet
8. Guillermina Motta: Cap al futbol
9. Els Xocs: Més enllà
10. Els Dracs: Visca la Patum!
11. Betina: A la bona de déu
12. Els 3 Tambors: Invitació a la sardana
13. Els Corbs: Nit sense fi
MODernisme aborigen
28.12.08
EDIGSA (1961-1983)
[CAT] Edigsa va aparèixer el 1961 com a sèrie del segell discogràfic Ediphone. Els seus fundadors van ser Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa havia de servir com a plataforma de la Nova Cançó, moviment formulat el 1959, quan Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara". Segons Serrahima, la joventut del moment demanava un nou tipus de música, una nova cançó, a través de la qual pogués expressar les seves inquietuds i que la música lleugera del moment no feia possible. Ara bé, aquesta nova música, moderna, calia buscar-la fora, especialment a França, per proximitat geogràfica (el francès s'aprenia a l'escola), i a Itàlia, per afinitat cultural. 
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.
[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.
[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.
Además, teniendo en cuenta las circunstancias políticas i sociales en que vivía Cataluña (la inmediata postguerra había terminado pero la represión franquista seguía siendo muy dura), la música no podía quedar al margen de todo, exigía también compromiso, no sólo lingüístico sinó también político y moral. Así pues, intelectuales y artistas empezaron a cantar traducciones al catalán de autores franceses (especialmente de George Brassens) y canciones propias. Fue en este contexto que apareció el primer grupo homogéneo vinculado a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciado por Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra i al cual, más adelante, se añadieron Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs y Lluís Llach.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discote
ca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".
Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.
[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discote
ca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.
[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.
24.12.08
Subscriure's a:
Missatges (Atom)