Julià Guillamon, "Cultura comestible"
dins Lletra de canvi, 22 (octubre, 1989)
22 de juliol de 1966. Sempronio: "Eivissa, terra de promissió dels Beatniks". Primer número de la revista Tele-Estel. Alguns titulars per a aquell mateix any: "L'escriptor Truman Capote abandona la novel·la i fa la crònica d'un dels grans assassinats gratuïts". La fotografia que il·lustra el text fa aparèixer Capote al cementiri d'Holcomb, davant la tomba dels Clutter. Artur Carbonell: "El problema de l'ensenyament al suburbi". Jaume Miravitlles: "Dalí, Gaudí i Pujols i l'apenditicitis". Mercè Rodoreda: "Estic disposada a esgotar la meva toponímia urbana". Alguns anuncis: La Cova del Drac ("La guarida del dragón", escrivia per aquella època Joan de Sagarra), Edicions 62-Fornàs, Flaminaire. El cronista prefereix Modesty Blaise a la suposada intranscendència dels primers episodis del cicle Bond, al qual correspon però en aquell mateix moment l'aparició d'una col·lecció literària catalana, "Enjòlit". Adamo a l'Olimpia. La immigració. La Bodega Bohemia. Jaume Pol i Girbal: "La generació de Saint-Germain-des-Prés", 1967. "Happening a l'Ovella Negra". "Jerusalem, any 33": "la joventut d'Horta representa la Passió amb suèter, pantalons i faldilles". Bar Pastís. Ramon Moix: "Una literatura popular (els còmics)": Badges a les solapes del carrer Tuset: "Diguem no", "No Empiping", "Plaça de les Glòries-Tuset. Anada i tornada". Gran Premi d'Automobilisme a Barcelona: "Madame Jacqueline Ros Marbà a la tribuna de meta, l'altre dia, el Gran Premi de Barcelona, amb el seu marit i una colla d'amics, se sent tota orgullosa que un fos un conductor francès, Henri Pescarolo, qui vencé en la cursa de la Fórmula III. En canvi, lamentà amargament que Jean Pierre Beltoise, el corredor més famós de França, no pogués acabar la cursa dels cotxes de la Fórmula II, en la qual anava molt ben classificat, perquè se li acabà la benzina. Beltoise és un noi que agrada molt a les senyores. No fa gaires setmanes la revista Elle el feia servir de company a les models que, en un reportatge gràfic en colors, presentaven la moda de la temporada."
Club Tropical: actuació de "The Batman" i "Trinitat Street Band". "Marat-Sade al cinema" (Ramon Moix). La Fira de Mostres, El Nou Iranzo de Ganduixer introdueix la moda dels cabells tallats a navalla. Festival d'Eurovisió: Sandy Shaw s'imposa a l'italià Claudio Villa. Exposició d'homentatge a André Breton a l'Institut Francès. Núria Gimpera, "Samarreta Girl", Fotomodel amb mitjons i vambes. Copa Davis. Ditirambo de Gonzalo Suárez. Pau Riba: Taxista. "Semana dels Color" a Barcelona: Blow Up de Michelangelo Antonioni. 17 de novembre de 1967, llibres més venuts. Els profetes (Abadia de Montserrat), Folk Song (Nova Terra), Tamames: Espanya, segon Pla de Desenvolupament. "L'Aliança del Poblenou, seu del teatre independent". Fata Morgana. Josep Maria Forn: "Immigració i cinema".
Alguns locals nous i algunes tendències estètiques de supefícies. "La moda femenina actual permet una colla de fantasies. Una volada de noietes joven corrien l'altre dia de parada en parada dels Encants de la plaça de les Glòries Catalanes comprant vells rellotges de polsera. A aquest pas veureu la meitat de les andròmines dels Encants al carrer Tuset (això sense comptar que a la llarga, moltes coses de les que hi ha avui al carrer Tuset aniran a parar una hora o altra als Encants)". 28 d'abril de 1967: inauguració del restaurant Via Veneto: "El modernisme triomfa a Barcelona de mà del decorador Xavier Regàs". 5 de maig. Nova decoració de La Cova del Drac: "Al carrer Tuset el 'Drac' ha canviat de fesomia. El bar que hi ha a peu pla ha estat decorat de nou a l'estil de l'art que deriva dels comics, o sigui de les tires il·lustrades en colors dels diaris anglosaxons, i, a més, "Ramona" hi obre, davant per davant de la botiga "vella", un petit establiment que forma part en certa manera d'aquest 'Drac'-'Ramona' ens demostra que no hem perdut la batalla de l'actualitat. Els joves aniran a l'hora de de París i de Londres". El cronista matisa però les influències d'aquest esplendor pop: "El més graciós del cas és que l'anglomania ha estat introduïda pels francesos que, de fet, són els qui orienten directament el nostre esnobisme a través de llurs publicacions, de llurs botigues i de les boîtes de la Costa Brava".Inauguració de Bocaccio: "La nova boîte 'Bocaccio' fa pensar molt en l'exWhisky, convertit ara en menjador, que Josep Maria Espada creà a 'La gàbia de vidre'. És clar que Xavier Regàs, que ha decorat Bocaccio no ha estilitzat tant el modernisme com ho féu Espada. L'obra de Regàs potser peca d'un modernisme una mica massa 'al peu de la lletra'". El dissenyador Manolo Muntañola intervé en la recepció d'aquest nou interiorisme i qüestiona que Barcelona parodiï el seu modernisme seguint el model Carnaby Street. Noves inauguracions: Drugstore de Tuset, Pacha, Tiffany's, Groc. Algunes festes de l'estiu 67: Nit extrablanca a Bocaccio, amb indumentàries obligadament monocromes. Passi de models a l'aire lliure al carrer Tuset. En la vigília de l'estrena del seu film Cercles en un cinema d'art i assaig de València, Ricardo Bofill apareix, junt a Teresa Gimpera, a "Cordon Rouge", vestits tots dos amb camisa "Mao". Tres reportatges. Chelsea 67 per Ramon Moix, Carnaby Street, Blow Up versió barcelonina. Coincidint amb l'exhibició del film d'Antonioni, la revista organitza una sessió fotogràfica en la qual les models apareixen al carrer, a Barcelona, escenificant -amb un fotògraf fingit- l'atmosfera de la cinta protagonitzada per David Hennings.
Aquell mateix 1967 apareix en forma de carta al director de la revista Tele-Estel un text de Guillem-Jordi Graells contra l'escola de cinema de Barcelona i contra una desmobilitzada Gauche divine que es presenta com una perpetuació del "barcelonisme" de postguerra. L'any es clou -és el 22 de desembre de 1967- amb l'anunci de l'obtenció del premi Víctor Català per part de Terenci Moix, que acaba de publica en aquelles pàgines una lectura de Senso de Luchino Visconti, a què haurà de fer referència, com a punt final de la seva època d'escriptor inèdit, quan el gener de 1978 prologui l'edició completa dels seus contes.***
La crònica de societat delata subtils modificacions en el paradigma de la cultura de postguerra, com si s'iniciés una vasta operació publicitària de descrèdit de la cultura resistent. Hi convergeix la irrupció de la societat de consum, l'extrema divulgació de formes estètiques aparegudes en la pràctica pictòrica nord-americana (el Pop art), una transformació de les normes morals i un canvi del rol de la dona (l'aparició de la femme-enfant con a mite eròtic), la internacionalització dels referents culturals, la desintegració dels grans corrents ideològics. Darrere les excentricitat d'un món de models i joves tècnics, es consumen algunes transformacions de fons. L'ensorrament del paradigma del realisme i de l'art engatjat que havia sobreviscut fins a aquella data. Amb la seva ensulsiada emergeixen sistemes estètics retirats de circulació. L'avantguarda. El moviment modern en arquitectura i disseny. El surrealisme, que es troba a la base de les noves formes del grafisme i la plàstica. Dadà, que incidirà en les manifestacions de la contracultura. El modernisme, que marca de manera directa el decorativisme de consum, i que serà objecte d'una revaloració universitària des del camp de la historiografia literària, i d'una altra també en el domini de l'arquitectura que cerca un acostament contextual, la represa d'una tradició. Es perfilen, a la vegada, les possibilitats de mitjans industrials que serveixen per a l'expressió d'artistes d'èlite: cinema independent, música elèctrica, fotografia, còmic. 
Es podria pensar que el període Carnaby Street de la cultura catalana va acoplar-se al ritme que marcava la producció, la fabricació d'espots: va tenir -ho he dit- la durada justa d'una llarga campanya de promoció que desaconsellava seguir consumint marxisme. Després, els nous mitjans d'expressió es van tornar a posar al servei de causes justes tal com reclamava el temps. Van posar-se al servei d'aquestes causes no només els mitjans (la música sofreix una socialització intensa en els primers setanta) sinó que la "generació" -el terme és usat tant per Moix com per Sagarra amb insistència- es converteix en generació de transició i deixa pas a una llarga lleva. Aquest és el sentit de la coindicència entre el guardó que rep Moix i les censures de qui hauria de ser autor, amb Oriol Pi de Cabanyes, del llibre La generació literària del 70. Moix representava el grup de transició i estava condemnat a transitar aviat entre les ruïnes d'aquest món à la mode. La literatura que s'inaugurava amb el llibre de Graells no conservava res d'aquell esplendor. Havia posat al servei d'una docèndia, d'un activisme ingenu, un art que s'havia desprès -durant un breu període- de qualsevol nexe social. La seva vinculació amb el colorisme pop és la que es podria establir entre Yellow Submarine i el Congrés de Cultura Catalana.
La producció de Terenci Moix en català s'esgota pràcticament en aquests anys i reflecteix tan aviat algunes de les constants del que va ser aquest corrent d'interludi com les seves principals contradiccions. En primer lloc, la indefinició del model pop. Al llarg d'El dia que va morir Marilyn, però sobretot a Onades sobre una roca deserta, l'autor es remet als anys cinquanta com a punt de referència del seu gust per la cultura popular. Aquesta actitud té els seus delmes. Principalment perquè redueix a una dimensió íntima les transformacions es duen a terme en el domini de la difusió i de la tècnica. Per al novel·lista és més important l'evocació dels mites del cinema -perquè formen part del subconscient infantil-, que la seva reelaboració en trames de punts i tintes planes. Però, a més, en la seva voluntat de rastrejar l'evolució de la societat catalana a través dels seus progenitors -propòsit en el qual haurà de coincidir amb una autora com Montserrat Roig, i que demostra l'adopció encara d'un cert model d'interpretació sociològica a través de la literatura-, remunta fins als anys anteriors de la psicodèlia pop i es submergeix en una atmosfera kitsch molt pròpia -encara que per altres raons- del període. La que analitzà Susan Sontag -i des de Tele-Exprés Eugenio Trias- en relació al camp, i que és el que afavoreix aquell trasllat sistemàtic d'adolescents de Tuset a la plaça de les Glòries, o el que promourà la transformació en un moment donat de Guillermina Motta en cupletista.
La producció de Terenci Moix en català s'esgota pràcticament en aquests anys i reflecteix tan aviat algunes de les constants del que va ser aquest corrent d'interludi com les seves principals contradiccions. En primer lloc, la indefinició del model pop. Al llarg d'El dia que va morir Marilyn, però sobretot a Onades sobre una roca deserta, l'autor es remet als anys cinquanta com a punt de referència del seu gust per la cultura popular. Aquesta actitud té els seus delmes. Principalment perquè redueix a una dimensió íntima les transformacions es duen a terme en el domini de la difusió i de la tècnica. Per al novel·lista és més important l'evocació dels mites del cinema -perquè formen part del subconscient infantil-, que la seva reelaboració en trames de punts i tintes planes. Però, a més, en la seva voluntat de rastrejar l'evolució de la societat catalana a través dels seus progenitors -propòsit en el qual haurà de coincidir amb una autora com Montserrat Roig, i que demostra l'adopció encara d'un cert model d'interpretació sociològica a través de la literatura-, remunta fins als anys anteriors de la psicodèlia pop i es submergeix en una atmosfera kitsch molt pròpia -encara que per altres raons- del període. La que analitzà Susan Sontag -i des de Tele-Exprés Eugenio Trias- en relació al camp, i que és el que afavoreix aquell trasllat sistemàtic d'adolescents de Tuset a la plaça de les Glòries, o el que promourà la transformació en un moment donat de Guillermina Motta en cupletista.[...]
[...] Per a Olivieri, a Onades sobre una roca deserta, per al protagonista de "La Gala" (La torre dels vicis capitals), no hi ha dubte sobre que el món que viuen és un món confús, però n'emergeixen amb l'arrogància dels únics supervivents d'una debacle. Volen transitar els encreuaments nocturns de carreteres rurals, despertar en autopistes colapsades per sinistres mortals, llançar-se a la melée enfollida pels efectes de la música i els estupefaents per aconseguir una estella vernissada del baix Fender que es converteixi en fusta de l'arbre de Getsemaní entre les seves mans. Però aquest desconcert contemporani està negat a qui imposta la veu per a -recitant per primera vegada Byron- fer veure que el coneixia per sempre.
La funció es representa en els mateixos locals nocturns de Blow Up, són les mateixes mansions de L'aventura, la coiffeure i el tint són els mateixos amb què Terence Stamp va perdre el cap en el seu repte amb el diable, i l'esportiu que Olivieri guia a Cannes és el mateix Ferrari que aquell exigia al productor del seu film només arribar com a Toby Damitt -després d'una festa demoledora- a l'aeroport de Roma. [...] El pop apareix així com un anacronisme de postguerra o com el testimoni d'un esgotament [...] Cada voga marca les característiques d'un ambient, i els elements que hi són continguts exigeixen que l'indret evolucioni d'acord amb les seves necessitats de crear vogues noves. I les indrets moren perquè la seva força havia estat vida tan compulsiva, tan esclatant, que només podia tenir un termini vital de joventut. Gillo Dorfles havia definit aquest mateix concepte en d'altres termes a Nuovi riti, nuovi miti: "El consum és una constant de la nostra època. Entès tan transitivament en el sentit de consumir alguna cosa, de valdre's, no només dels queviures, sinó de la cultura, de l'art, de la ciència, de manera gairebé 'comestible' o intransitivament en el sentit de 'consumir-se', de desgastar-se i estar sotmès a l'obsolescència d'un deteminat fenomen". 
El mecanisme de la indústria cultural procedeix a la substitució dels motius que han decorat el final de la dècada amb noves formulacions. Hi ha interferències. Es diria que la successió no comporta continuïtat i, de fet, es produeixen deteccions sistemàtiques. Dibuixants, dissenyadors, projectes editorials, fotògrafs que desapareixen en pagines de grafismes ondulants. Rarament algú recorda un nom: Enric Sió? Sobre el tauler, a l'entrada de Bocaccio, es diposen les fotografies dels clients habituals sorpresos per la instantània davant la porta. "Entren o surten?" es demana l'observador que visita el vestíbul a través d'un viatge en el temps. És una sortida. En la dispersió exterior, en el caos dels passos elevats i els cinturons de ronda, es distingeixen melodies rematades amb òrgans Hammond, i la precipitació de la pols en els medallons púrpura de l'encoixinat dels murs. Com en les oïdes hipersensibles de Rodherick Usher, siluetejat amb estranyes tonalitats refulgents en un antic film de Roger Corman.
