El cuplet (3)

Josep Maria Planes, Nits de Barcelona.

Il·lustracions d'Olaguer Junyent. Pròleg de Josep Ma de Sagarra.

Colofó de Carles Soldevila.

Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931 (Edició facsímil, exclusiva i no venal realitzada en motiu de la renovació de l'establiment, acabada la tardor de 2003)

"POMPEYA"

Si diem que els music-halls del Paral·lel són la cosa més trista que hi ha a Bacelona, semblarà que fem política partidista. Però no ens hi enfundem. El lector vindrà amb nosaltres a fer una mica de bombe informativa i veurà que no l'enganyem.

Som al Paral·lel, a les deu del vespre. Els reclams lluminosos, mancats d'alegria i d'electricitat, roden sense convicció la lletania de les seves promeses. Moulin Rouge, Royal, Sevilla, Pompeya... Tots són iguals. ¿Entrem al Pompeya? Sí; sempre hi haurà aquell perfumet de tradició...
L'espectacle fa poc que ha comneçat i sembla que ja hi som tots els que havem d'ésser. A l'escenari hi ha una noia, amb unes cames precioses i amb una cara d'infelicitat que fa plorar, que va descabdellant, sense cap mena d'energia, la troca del seu cuplet:

Sueño vivir

de un beso al calor.

Els músics, arraulits dintre l'abraçada obscena de l'escenari, que s'ha projectat enfora per mitjà d'una passarel·la trontollant, segueixen mandrosament la musiqueta del cuplet. Diríeu que la noia els arrossega, com aquells marrecs que estiren al cap d'un fil una joguina atrotinada i venerable.

Y la felicidad está en el amor

Tota la sala està submergida en una tebior cansada i llefiscosa. Al pati, asseguts en aquells bancs com els de les esglésies, amb la petita variació del respatller per les consumacions, hi ha un món anònim i agrisat. Moltes calbes, alguna bruseta valenciana, quatre joves inexperts, una dona d'aquelles que han vingut al món per posar una casa de dispeses tolerant, i els homes de la clac que omplen els parèntesis entre número i número amb uns aplaudiments terribles, inhumans.

Les llotges estan plenes una sí, una no. S'entén una llotja plena la que conté dues ampolles de Tío Pepe a mig buidar, tres parroquians i tres noies rosses que els portat la florista dintre d'un senatxo. En les llotges comercialment buides, hi ha les dones de la casa sense col·locació momentània. Les veureu mig ajegudes sobre la barana, amb un ull que dorm i un altre que contempla distretament la companyia que, per l'instant, fa les delícies de l'auditori des de l'escenari. En el fons de la sala, encastat amb el seu aparell a la barana del foyer, hi ha l'home del far. És l'encarregat de posar una mica de somni a l'espectacle. Amb la seva roda de vidres de colors que fa girar per davant de la llanterna, banya la cupletista amb els vermells, els grocs i els blaus més tendres d'aquest món. L'home del far porta una gorra ensorrada fins a les orelles i té una burilla que no donarà més de sí, penjada al llavi.

-Quantes noies treballen avui? -li preguntem.

-Unes quantes -respon.

Fa voltar la rodeta i un raig de vermell brut travessa la sala.

***

El music-hall del Paral·lel ha tingut una època escandalosament famosa en què era conegut a tot el món. Eren aquells temps en què la pornografia més espectacular s'obria i es tancava des de les aixetes del Govern Civil. Quan les aixetes estaven obertes, el públic tenia dret a contemplar un espectacle d'una bestialitat única. Les pobres artistes actuaven davant d'una sala bramulant que exigia les més recòndites exhibicions. Trenta, quaranta, cinquanta dones desfilaven per l'escenariu amb l'obligació d'haver-se de deixar els últims vestigis de pudor entre bastidors. L'espectador, pel preu d'un cafè o d'una gasosa, tenia dret a veure-ho tot.

La coqueteria més infeliç i el picaresc més desgraciat es posaven al servei d'aquestes tristes desfilades. L'una, es cobria el cos nu amb un mantell que s'obria i es tancava en els moments àlgids de la cançó. L'altra, havia inventat el truc del davantalet que s'aixecava... Tot això servit amb uns cuplets que la majoria de les vegades regalimaven innocència. Podíeu veure una matrona abundant en carns i d'experiència, amb unes trenes lligades amb llacets blau cel, que cantava:

Soy la flor

de mi jardín

y muero de amor

junto a un jazmín.

Al quart vers, la imponent matrona no tenia cap secret físic per a l'auditori. En mig d'aquest època grassa i tèrbola, de les camises excitant i de les pulgas trapezoides, va venir al món artístic la senyoreta Raquel Meller. La que després havia d'ésser gran vedette internacional -en aquell època cobrava cinc pessetes diàries- va impressionar de seguida per la seva gràcia i el seu instint d'artista autèntica.

Els seus cuplets, francament verds, els deia amb una amable malícia que no ofenia a ningú.

Este es el cuplet

del deshabillé

que es el que más gusta

porque más se ve...

Han passat els anys, els gustos han canviat, i el cabaret ha mort al music-hall. De totes maneres, cada dia cau a Barcelona un foraster que es pensa que el Paral·lel és la cosa més divertida d'aquest món. És el senyor que a la nit es beu una ampolla de Tío Pepe i després falta a la dona amb una morenassa desenganyada de la vida.

***

Malgrat tot, ara, al Pompeya, domina la joventut. Noies de divuit a vint-i-cinc anys, que han vingut a la vida elegant d'una manera freda, insignificant, sense drama. Les dones d'avui es diferencien de les d'abans en què no tenen cap interès a explicar-vos la història de la seva vida. Des de fa quatre anys, les parets de les llotges del Pompeya i les dels meublés no han d'escoltar els recits tèrbols i tristos dels esgarriaments prematurs. La supressió del pudor en el vestir i en la moral han simplificat molt les coses. Les noies surten en escena amb un pam i mig de roba en mig d'una indiferència general. Ni elles ni el públic s'hi capfiquen.

Les artistes que treballen a primera hora porten com a tot bagatge tres passos de charleston sense fantasia i un cuplet en exclusiva que han comprat per nou pessetes setanta a un autor de petit dret. El canten amb una fredor impressionant, amb una poca-solta sublim. Es fiquen dintre, surt una altra noia i els músics tornen a grinyolar. En teoria, tots els cuplets són diferents, però en realitat, en tota la nit no sentiu res més que la mateixa cançó: una melodia arrossegada, sense suc ni bruc, que sembla inspirada a base de terra d'escudelles i de pèls de gat mort de gana.

Cap al tard, vénen les estrelles. Les estrelles es distingeixen per la seva edat avançada i per un estómac escandalós que agafa tot la impertinència d'un cos viu que actua pel seu compte, a part de l'espectacle general que ofereix la interessada. Les estrelles tenen moltes taules i actuen amb un aire professoral. Les artistes joves les contemplen amb una autèntica admiració. Les estrelles que, pam ençà, pam enllà, varen ésser enganyades mentre el general Joffre guanyava la batalla del Marne, tenen un gran fons d'escepticisme i s'arrapen a la musiqueta del cuplet i a l'aspecte encara satisfactoria de les seves cames, amb una ferocitat de nàufrag sense salvació.

Després de les estrelles, ve el vodevil. Un vodevil espanyol a base de soldats, de capitans i de dones grosses que, cap al final, aniran totes en camisa. La comèdia és d'una procacitat trista i polsosa. Es veu que el que l'ha escrita no ha menjat sempre que ha tingut gana -i aquest és l'únic aspecte que el lliga amb alguns dels grans autors.

El teló cau amb una gran violència, els músics engeguen una marxa accelerada que sembla tenir per missió treure els clients a cosses. Un home coix, amb els cabells blancs, es passeja pel vestíbul i crida:

-La guía nocturna! Sólo para hombres!

Un dia diu que va vendre un exemplar.

-Sí que ha canviat el Paral·lel! -pensarà algun lector.

Jo crec que no, que el Paral·lel no ha canviat. Els que hem canviat, som nosaltres.