El brusc desballestament històric originat pel desenllç de la guerra civil va comportar, entre moltes altres coses la forçosa desaparició dels escenaris del Paral·lel d'un teatre popular en llengua catalana que havia encarnat emblemàticament Josep Santpere, mort el setembre de 1939. A més, la manca d'especialització del gènere teatral, ja manifesta abans de 1936, de les companyies professionals va imposar la representació indiscriminada tant d'autors de la tradició culta com d'altres pròpiament populars, i que autors com Salvador Bonavia, Lluís Elias o Cecília A. Màntua treballesin a partir de la represa de 1946 per la supervivència d'un genuí teatre popular en català.
Entre 1942 i 1945 van aflorar en el Paral·lel una sèrie d'espectacles arrevistat amb textos d'Andreu i d'Avel·lí Artís i música del mestre Casas Augé i Martínez Tudó (La canción del Paralelo -1942; La novia del Paralelo -1943) o de Salvador Bonavia amb música dels mestres Joan Doras Vila i Daniel Montorio (Paralelo a la vista -1943, Barcelona gran ciudad -1944, ¡...Y en Montserrat se casarán! -1945), on mitjançant l'estructuració costumista en escenes i personatge d'una enyorada realitat barcelonina i catalana es recuperen alguns dels personatges populars sorgits de les revistes de preguerra [...], ara òbviament en llengua espanyola. Les grans revistes de l'època, però, van ser creades per grups alemanys i italians: els qui aviat van ser coneguts com els Vienesos i que sota la direcció d'Artur Kaps van impulsar i imposar Luces de Viena (1943), Viena es así (1944) o Melodías del Danubio (1945), espectacles amables, familiars, lluny de les procacitats i les berganteries de la revista madrilenya, amb les sentimentals i enganxoses melodies vieneses i amb un gran relleu de la tramoia escènica.
A partir de 1947, l'empresari Joaquim Gasa va recuperar amb ¡Taxi... al Cómico! la tradició autòctona revisteril de Ferran Bayés o Manuel Sugranyes. [...] Gasa va comptar, a més d'Alady (un artista característic del Paral·lel), amb Mary Santpere, filla del rei del Paral·lel, que va col·laborar com a còmica també en altres muntatges de Gasa com, per exemple, Te espero en el Cómico (1950). L'orientació artística de Joaquim Gasa va ser seguida per altres emprearis com "Jumar", pseudònim de Joan Marimon. El mateix Salvador Bonavia va aprofitar la conjuntura per dedicar-se, amb la col·laboració del mestre Jaume Mestres, als espectacles arrevistats (La Gilda del Paralelo -1949; Canela, sal y pimienta -1949) no sense córrer el risc de ser acusat de plagiari, i a un tipus de vodevil encobert (La "T" verda, fàbrica de conserves -1949). I encara el 1952 va estrenar al Teatre Romea ... Quina nit! amb la participació de Bella Dorita, i el 1953, Alfons Roure va reposar La reina ha relliscat, dues mostres de revista vodevilesca ofertes sense pal·liatius en català.
JOAN CAPRI
A finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta, l'activitat teatral del Paral·lel es va anar fent gradualment fonedissa: alguns teatres van ser enderrocats (Olimpia -1947, Còmic -1962) i altres van convertir-se en cinemes (Nou, Arnau) o bé van fluctuar entre el teatre i el cinema (Espanyol), mentre que també esl teatres del centre van patir evolucions semblants: locals tancats o transformats en cinemes, obres de nivells molt baixos i de rendiment escàs. Enmig del desgavell generalitzat en què es va desenvolupar el teatre català professional a finals dels anys cinquanta, va aparèixer Joan Capri (1917-2000), pseudònim de Joan Camprubí, descobert a Camarada Cupido (1955), adaptació que va fer Xavier Regàs d'una obra de Kataiev. En pocs anys va aconseguir una gran popularitat amb obres com Romeo de 5 a 9 (1957), de Valentí Moragas Roger i Lluís Elias, Tres angelets a la cuina (1959), d'Albert Husson, La torre i el galliner (1960), de Vittorio Calvino, o les adaptacions que Josep Maria de Sagarra va fer de L'avar de Molière (El senyor Perramon -1960) i d'El casament de Gogol (El fiscal Requesens -1961). I sobretot amb els seus famosos monòlegs. Al llarg dels anys seixanta es va convertir en l'estrella del Teatre Romea amb textos escrits o adaptats expressament a la mida d'un actor histriònic i súmmament improvisador com ell: Que vagi de gust senyor comissari -1962, de Gilbert Laporte, adaptat per Xavier Regàs; Jo, el serial i la gallina (1966), i El funerari (1968), de Carles Valls, pseudònim de Joan Vila Casas, o El gandul (1969), de Jaume Ministral Macià. A partir, però, dels anys setanta, la incidència de Capri sobre els sectors habituals del Romea (menestralia i petita burgesia barcelonina) es va anar fent fonedissa de manera progressiva fins a desaparèixer pràcticament.
Per altra banda, un cop desaparegut el Còmic i reconvertit el Nou en cinema, la presència de la revista musical al Paral·lel va quedar reduïda als teatres Apolo i Victòria. De fet, fins a la dècada dels setanta no es pot parlar d'una certa recuperació dels escenaris del Paral·lel per al conreu d'un teatre en llengua catalana: els muntatges cançonetístics de La Trinca o la voluntat del grup Dagoll- Dagom de reinstaurar l'opereta i la revista internacional amb espectacles com El mikado [...] en són un exemple.
Entre 1942 y 1945 afloraron en el Paralelo una serie de espectáculos arrevistados con textos de Andreu y de Avel·lí Artís y música del maestro Casas Augé y Martínez Tudó (La canción del Paralelo -1942; La novia del Paralelo -1943) o de Salvador Bonavia con música de los maestros Juan Dora Vila y Daniel Montorio (Paralelo a la vista -1943, Barcelona gran ciudad -1944, ¡... Y en Montserrat se casarán! -1945), en los cuales mediante la estructuración costumbrista en escenas y personajes de una añorada realidad barcelonesa y catalana se recuperan algunos de los personajes populares surgidos de las revistas de preguerra [...], ahora obviamente en lengua española. Las grandes revistas de la época, sin embargo, fueron creadas por grupos alemanes e italianos: los que pronto fueron conocidos como los Vieneses y que bajo la dirección de Artur Kaps impulsaron e imponer Luces de Viena (1943), Viena es así (1944) o Melodías del Danubio (1945), espectáculos amables, familiares, lejos de las procacidades y las berganterías de la revista madrileña, con las sentimentales y pegadizas melodías vienesas y con un gran relieve de la tramoya escénica.
A partir de 1947, el empresario Joaquín Gasa recuperó con ¡Taxi ... el Cómico! la tradición autóctona revisteril de Ferran Bayés o Manuel Sugranyes. [...] Gasa contó, además de Alady (un artista característico del Paralelo), con Mary Santpere, hija del rey del Paralelo, que colaboró como cómica también en otros montajes de Gaza como, por ejemplo, Te espero en el Cómico (1950). La orientación artística de Joaquín Gasa fue seguida por otros emprearios como "Jumars", seudónimo de Joan Marimon. El mismo Salvador Bonavia aprovechó la coyuntura para dedicarse, con la colaboración del maestro Jaume Mestres, a los espectáculos arrevistados (La Gilda del Paralelo -1949; Canela, sal y pimienta -1949) no sin correr el riesgo de ser acusado de plagio, y a un tipo de vodevil encubierto (La "T" verda, fàbrica de conserves -1949). Y aún en 1952 estrenó en el Teatro Romea ... Quina nit! con la participación de Bella Dorita, y el 1953, Alfonso Roble repuso La reina ha relliscat, dos muestras de revista vodevilesca ofrecidassin paliativos en catalán.
JOAN CAPRI - A finales de los años cincuenta e inicios de los sesenta, la actividad teatral del Paralelo fue desapariciendo gradualmente: algunos teatros fueron derribados (Olimpia -1947, Cómic -1962) y otros se convirtieron en cines (Nuevo, Arnau) o bien fluctuaron entre el teatro y el cine (Español), mientras que también los teatros del centro sufrieron evoluciones similares: locales cerrados o transformados en cines, obras de niveles muy bajos y de rendimiento escaso. En medio del desbarajuste generalizado en que se desarrolló el teatro catalán profesional a finales de los años cincuenta, apareció Joan Capri (1917-2000), seudónimo de Joan Camprubí, descubierto en Camarada Cupido (1955), adaptación que hizo Xavier Regàs de una obra de Kataiev. En pocos años alcanzó una gran popularidad con obras como Romeo de 5 a 9 (1957), de Valentín Moragas Roger y Lluís Elias, Tres angelets a la cuina (1959), de Albert Husson, La torre i el galliner (1960), de Vittorio Calvino, o las adaptaciones que Josep Maria de Sagarra hizo de El avaro de Molière (El senyor Perramon -1960) y de La boda de Gogol (El fiscal Requesens -1961). Y sobre todo con sus famosos monólogos. A lo largo de los años sesenta se convirtió en la estrella del Teatro Romea con textos escritos o adaptados expresamente a la medida de un actor histriónico y sumamente improvisador como él: Que aprofiti senyor comissari -1962, de Gilbert Laporte, adaptado para Xavier Regàs; Jo, el serial i la gallina (1966), y El funerari (1968), de Carles Valls, seudónimo de Joan Vila Casas, o El gandul (1969), de Jaime Ministral Maciá. A partir de los años setenta, la incidencia de Capri sobre los sectores habituales del Romea (menestralía y pequeña burguesía barcelonesa) fue diluyendo de manera progresiva hasta desaparecer prácticamente del todo.
Por otra parte, una vez desaparecido el Cómic y reconvertido el Nou en cine, la presencia de la revista musical en el Paralelo quedó reducida a los teatros Apolo y Victoria. De hecho, hasta la década de los setenta no se puede hablar de una cierta recuperación de los escenarios del Paralelo para el cultivo de un teatro en lengua catalana: los montajes cancioneriles de La Trinca o la voluntad del grupo Dagoll-Dagom de reinstaurar la opereta y la revista internacional con espectáculos como El mikado [...] son un ejemplo.
Maria Matilde Almendros/ Joan Capri, En Baldiri de la costa (José María Font, 1968)
[ENG]
POSTWAR POPULAR THEATRE -The end of the Civil war forced that the Paral·lel's popular theater in Catalan was hidden but writers like Salvador Bonavia, Louis Elias and Cecilia A. Mantua worked since 1946 in its survival. Between 1942 and 1945, most of the plays were in Spanish (La canción del Paralelo -1942; La novia del Paralelo -1943, Barcelona, gran ciudad -1944, ¡... Y en Montserrat se casarán! -1945). However, the most important reviews were created by German and Italian theatre companies: they were known as the Vienesos and under the direction of Artur Kaps promoted and imposed Luces de Viena (1943), Viena es así (1944) or Melodías del Danubio (1945), soft family shows away from procacity of Madrid's reviews, with the sentimental and Viennese melodies and catchy with a great relief to the intrigue stage. Since 1947, the manager Joaquim Gasa recovered with Taxi ... al Cómico! the Catalan tradition of reviews. Gasa had, besides Alady (an artist from Parallel) Mary Santpere, King of Parallel's daughter Josep Santpere, which collaborate as a comic player in productions as Te espero en el Cómico (1950). The artistic direction of Joaquim Gasa was followed by others managers as "Jumar" aka Joan Marimon or writers as Salvador Bonavia: La Gilda del Paralelo -1949; Canela, sal y pimienta -1949, La "T" verda, fàbrica de conserves -1949, ... Quina nit! involving Bella Dorita, and 1953, it was revived La reina ha relliscat, two samples unreservedly review offers in Catalan.
Joaquim Molas - Enric Gallen, "La literatura popular i de consum". RIQUER. COMAS. MOLAS. Història de la literatura catalana. Part moderna, 11. Barcelona: Ariel, 1985.
Joan Capri: rialles i silencis (El meu avi, TV3 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada