ALTRES LÍMITS/ THE OUTER LIMITS:
Shelly y La Nueva Generación - I'm just a fool (1968)

24.12.09


MADDOX/1 amb l'orquestra d'Eddie Lee Mattison
Edigsa C.M. 224 LS Stereo (1968)

Cara A: Soulfinger (Jones-Caudley)/ Big bird (Eddie Floyd)/ All is gone (Jimmy Walter-Eddie Lee Mattison)/ Can't turn you loose (Otis Redding)
Cara B: Grey frog ( Eddie L. Mattison sobre el tema Plantation Inn)/ In the heat of the night (Quincy Jone-Alain Marilyn Bergman)/ Day tripper (Lennon-McCartney)/ I was made to love her (Wonder-Cosby)

Eddie Lee Mattison
SAXO: Clotaine Marbouet i Rudy Jones
TROMPETA: Roy Edwards
ORGUE: Mathais Sanuelin
GUITARRA: Alain Spartman
BAIX: Bernard Petrogalli
BATERIA: Franck Brusiano
Gravació directa: MADDOX, Platja d'Aro
Tècnic de gravació: Jaume Gratacòs
Disseny: Jordi Fornas
Foto: Xavier Miserachs

Eddie Lee Mattison - Big bird


Eddie Lee Mattison - Grey frog


"La Platja d'Aro, el lloc on la carretera s'aboca a la mar, a mig camí entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, constitueix de fet una mena de "ciutat frontera" per on penetren a la Costa Brava, en el seu sector central, les ramades de gent que pugen de Barcelona o que vénen de l'estranger. Hom ha dit que la gent va a la Costa Brava a torrar-se al sol, a banyar-se a l'aigua transparent de les cales ombrejades de pins. És cert. Però també ho és que la presència massiva de desvagats crea la necessitat de diversions que no es limiten a la pacífica i passiva absorció del sol i de la sal. De fet, allò que hom ha retret més a la Costa Brava és que no hi ha manera de fer passar el temps. Que la gent s'hi cansa de descansar. La Platja d'Aro s'ha convertit, insensiblement, en l'indret on la gent descansa de tant descans.

Fa anys la Platja d'Aro només era això: una platja. Hi havien arrelats quatre xalets -encara hi són, perduts entre els blocs d'apartaments- i una única botiga hi venia melmelada, espardenyes, estris de pescar i pasta per a sopa. "Cal Japet" ja existia. I fins i tot hi havia pescadors. Però la platja plana no feia gràcia als qui volien roques i pins reflectint-se a l'aigua. La gent es quedava més avall o se n'anava més amunt. El boom turístic afavorí l'indret a la confluència dels camins. L'entrada de la Costa Brava central s'anà poblant de botigues i de cases. Cases cada cop més altes. Botigues cada vegada més plenes. I fou precisament en aquest lloc de pas, com sol produir-se a tots els llocs de pas, que hi cresqué l'"aglomeració bolet", la ciutat nova, aquesta informe petita urbs, parenta llunyana de Las Vegas i Acapulco, que només assoleix una certa bellesa quan es fa fosc i s'hi encenen els llums.                                                                            
Era lògic que fos a la Platja d'Aro on es produís la "revolució" que ha transformat una Costa Brava pacífica en un indret frenètic i, ara sí, divertit. A la Platja d'Aro han sorgit les grans boîtes que s'han fet cèlebres Europa endins. A la Platja d'Aro nocturna hi ballen milers de persones sota el bombardeig sonor de la música més nova, de la música acabada d'inventar. A la Platja d'Aro les boutiques disfressen la gent que a la nit es torna folla sota els llums estroboscòpics, contagiada de la fantasia de les gogo girls, enfilades dalt de llur podium, posseïdes pel ritme. A les boîtes de la Platja d'Aro no s'assembla a res, excepte potser a una mena de "joc de la veritat" gegantí on mil noies i mil nois alhora es manifesten, fugen de llur angoixa, fosos amb la música.
Al Maddox aquesta "confessió pública" dels joves, aquest manifestar-se a través del moviment i del ritme, ha assolit enguany la seva veritable explosió. El Maddox és un local estrany i vast, com d'un altre planeta. A la penombra irisada del Maddox topareu amb les noies més belles del món. Llisquen seduïdes per la música cap a la pista de ball i un cop hi són s'hi dissolen. La música la fa Eddie Lee Mattison amb els seus músics negres i blancs que l'ajuden a arrencar-se l'ànima, nimbat de llum vermella o ruixat pels llampecs rapidíssims d'un esclat blanc i dolorós que afusella els balladors i els músics com una metralladora en plena demència.
Eddie Lee Mattison, soul cent per cent, i els seus negres que fan sonar el metall, i els seus blancs descoloridíssims i fantasmals que fan sonar la guitarra i el baix i l'orgue i la bateria, s'ha convertit en un punt àlgic de la Platja d'Aro. Per la boca d'aquest Eddie Lee Mattison, negre voltat de blancs, de grocs i de negres, crida per tots els qui, a la pista del Maddox, intenten revoltar-se contra el fat, per les gogo girls patinades de suor, per tots aquests joves que parpellegen quan veuen el sol massa cru perquè temen que sigui l'esclat definitiu de la gran bomba temuda.
La gravació d'aquest disc de l'orquestra d'Eddie Lee Mattison ha estat feta al Maddox mateix. Sentireu la bonior dels qui ballen, exclamacions ofegades. Hi "sentireu" la presència compacta dels joves posseïts per la música alliberadora. I més que no pas els aplaudiments frenètics d'una sala de concerts, l'orella hi caçarà el sospir o la queixa.
La total sinceritat d'aquesta gravació va molt més enllà de la falsa perfecció que es podria haver assolit traslladant l'orquestra a uns estudis. Dins aquest disc hi ha, de viu en viu, la Platja d'Aro de la fi dels "anys seixanta". Aquesta gravació és, de fet, un document."


JAUME PICAS

2 comentaris:

XCV ha dit...

Ei! Acabo de descobrir el teu bloc per aquest missatge. Enhorabona! Hi he arribat perquè aquest cap de setmana he trobat aquest LP a un dels mercats de segona mà més importants de Mallorca, bona troballa, no?
Potser t'interessa el meu bloc: www.3penics.blogspot.com

Anònim ha dit...

Bones!!! Em pots dir a quins mitjans es van publicar les cròniques d'en Jaume Picas i en quina data? Mil gracies!