ALTRES LÍMITS/ THE OUTER LIMITS:
Shelly y La Nueva Generación - I'm just a fool (1968)

28.12.08

EDIGSA (1961-1983)

[CAT] Edigsa va aparèixer el 1961 com a sèrie del segell discogràfic Ediphone. Els seus fundadors van ser Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa havia de servir com a plataforma de la Nova Cançó, moviment formulat el 1959, quan Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara". Segons Serrahima, la joventut del moment demanava un nou tipus de música, una nova cançó, a través de la qual pogués expressar les seves inquietuds i que la música lleugera del moment no feia possible. Ara bé, aquesta nova música, moderna, calia buscar-la fora, especialment a França, per proximitat geogràfica (el francès s'aprenia a l'escola), i a Itàlia, per afinitat cultural.
A més, donades les circumstàncies polítiques i socials en què vivia Catalunya (la immediata postguerra havia acabat però la repressió franquista seguia sent duríssima), la música no podia quedar-ne al marge, també exigia compromís, no només lingüístic sinó també polític i moral. Per això, intel·lectuals i artistes van començar a cantar traduccions al català d'autors francesos (especialment de George Brassens) i cançons pròpies. En aquest context va aparèixer el primer grup homogeni vinculat a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Fracesc Pi de la Serra i al qual, més endavant, van afegir-se Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
A més dels Setze Jutges, Edigsa va servir de plataforma de llançament de Raimon, qui el 1962 i juntament amb Salomé, va guanyar el primer premi del Vè Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar, el primer gran èxit massiu de la cançó en català.
En el catàleg d'Edigsa figuren, a més, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (amb Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (amb Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner i Pere Tapias, entre d'altres. El catàleg no es limitava a la Nova Cançó i als Setze Jutges, també incloïa "Ballables d'ara" (amb Grau Carol i Orquestra), "Èxits de fora" (cantats en català per Salvador Escamilla), "Cançons de sempre" (cançons tradicionals, de bressol, nadales, cançons de foc de camp), "Discoteca literària" (poemes de poetes clàssics catalans llegits per altres poetes), "Espiritualitat" i "El món dels infants".
Un dels moments crítics d'Edigsa va ser el 1968, quan Joan Manuel Serrat, membre dels Setze Jutges i esperança de la Nova Cançó, va editar el seu primer disc en castellà, El tirititero, a la caràtula del qual va aparèixer el seu nom també castellanitzat. La cançó homònima del disc i La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) van ser proposades, a més, per representar Espanya a Eurovisión. Davant les pressions dels sectors més catalanistes, tant de públic com d'artistes catalans, Edigsa va decidir postposar l'edició del segon LP en català de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment es va perdonar a Serrat la seva opció bilingüe.
Durant els darrers anys, Edigsa va impulsar una nova generació de músics com Toti Soler, Om, l'Orquestra Mirasol o bé la Companyia Elèctrica Dharma.
El 1983 va desaparèixer i el seu fons va anar a parar a PDI, que va reeditar part del catàleg d'Edigsa. Actualment, part dels fons d'Edigsa i PDI es troben a Picap.


[CAST] Edigsa apareció en 1961 como serie del sello discográfico Ediphone. Sus fundadores fueron Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici. Edigsa tenia que servir como plataforma de la Nova Cançó, movimiento formulado en 1959, cuando Lluís Serrahima publicó en la revista Germinàbit el artículo "Nos hacen falta canciones de ahora" ("Ens calen cançons d'ara"). Según Serrahima, la juventud del momento reclamava un nuevo tipo de música, una canción nueva, a través de la cual pudiera expresar sus inquietudes, función que la música ligera del momento no hacía. Esta música, moderna, se tenía que buscar fuera, sobretodo en Francia, por su proximidad geográfica (el francés se aprendía en la escuela) y en Italia, por afinidad cultural.

Además, teniendo en cuenta las circunstancias políticas i sociales en que vivía Cataluña (la inmediata postguerra había terminado pero la represión franquista seguía siendo muy dura), la música no podía quedar al margen de todo, exigía también compromiso, no sólo lingüístico sinó también político y moral. Así pues, intelectuales y artistas empezaron a cantar traducciones al catalán de autores franceses (especialmente de George Brassens) y canciones propias. Fue en este contexto que apareció el primer grupo homogéneo vinculado a la Nova Cançó: Els Setze Jutges, iniciado por Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra i al cual, más adelante, se añadieron Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs y Lluís Llach.
Además de Els Setze Jutges, Edigsa sirvió de plataforma de lanzamiento de Raimon, quién en 1962 y junto con Salomé, ganó el primer premio del Vº Festival de la Canció Mediterránea con Se'n va anar, el primer éxito masivo de la canción en catalán.
En el catálogo de Edigsa figuran, además, Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats (con Quico Pi de la Serra), Els 4 Z, Els Xerracs (con Toti Soler), Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner y Pere Tapias, entre otros. El catálogo no se limitaba a la Nova Cançó y a Els Setze Jutges, incluía "Bailables de ahora" (con Grau Carol i Orquestra), "Éxitos de fuera" (cantados en catalán por Salvador Escamilla), "Canciones de siempre" (canciones tradicionales, de cuna, de Navidad, canciones de acampada), "Discoteca literaria" (poemas de poetas clásicos catalanes leídos por otros poetas), "Espiritualidad" i "El mundo de los niños".
Uno de los momentos críticos de Edigsa fue en 1968, cuando Joan Manuel Serrat, miembro de Els Setze Jutges y esperanza de la Nova Cançó, editó su primer disco en castellano, El tirititero, en la carátula del cual aparecía, además, el nombre de Serrat castellanizado. La canción homónima del disco y La la la (de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa) fueron propuestas, también, para representar España en Eurovisión. Ante las presiones de los sectores más catalanistas, tanto de público como de artistas, Edigsa decidió posponer la edición del segundo LP en catalán de Serrat: Cançons tradicionals. Difícilment su pudo perdonar a Serrat su opción bilingüe.
En los últimos años, Edigsa impulsó una nueva generación de músicos como Toti Soler, Om, la Orquestra Mirasol, o bien la Companyia Elèctrica Dharma.
En 1983 desapareció y su fondo musical fue a parar a PDI, que reeditó parte del catálogo de Edigsa. Actualment, parte del fondo de Edigsa i PDI se encuentra en Picap.


[ENG] Edigsa was founded in 1961 by Ermengol Passola, Josep Espar i Ticó, Claudi Martí i Enric Cirici as a part of Ediphone label. Edigsa had to be the launching pad of the Nova Cançó, a musical movement in Catalan appeared in 1959. It was necessary a new kind of songs for young people that could express their worries and necesseties. For that, they looked at France and Italy. The situation in Catalonia was dangerous because the Franco's goverment chased any expression in Catalan. The Nova Cançó had to be enganged with that political and social context. It was very important singing in Catalan: it could be translations of French songs (especially, George Brassens's) or own compositions. The first homogeneus group was Els Setze Jutges, with Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfí Abella, Frances Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria de la Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs and Lluís Llach.
Edigsa published other artists: Raimon (who won in 1962 with Salomé the V Festival de la Cançó Mediterrània with the song Se'n va anar, the firt hit of the song in Catalan), Maria Cinta, Francesc Heredero, Dodò Escolà, Els 4 Gats, Els 4 Z, Els Xerracs, Núria Feliu, Els Picapedrers, La Hermanas Ros, Els Corbs, Mauné i els seus Dinàmics, Benito Lertxundi, Salomé, La Trinca, Ramon Muntaner, Pere Tapias, and many others.
In the last years, Edigsa published a new generation of musicians as Toti Soler, Om, Orquestra Mirasol and Companyia Elèctrica Dharma.
In 1983 Edigsa disappeared and all its material went to PDI, that republished part of Edigsa's catalogue. Nowadays, Picap has all that musical material.

CONCÈNTRIC (1964-1973)

[CAT] Concèntric va néixer com a escissió d'Edigsa el 1964. La companyia va ser fundada per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs amb la mateixa intenció d'Edigsa: aconseguir la normalització de l'ús del català mitjançant la música. Per això, a més d'editar títols pertanyents a la Nova Cançó i als Setze Jutges, d'influència molt més francesa i intel·lectualitzada, van promoure joves músics que buscaven la inspiració en la música anglosaxona (qualificada d'imperialista pels més engatjats), en el rock, en el pop i en el folk americà, entre les quals destaquen Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, a més de Lluís Llach, Tete Montoliu i Maria del Mar Bonet, entre d'altres. Es va presentar com a segell més innovador que Edigsa, el qual resultava massa encarcarat per al públic més jove. Les adaptacions al català dels èxits dels Animals o dels Yardbirds anaven a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. L'èxit més important de la companyia va ser La casa del sol naixent interpretada pels Dracs, i que va fer vendre gran quantitat de discos.
La companyia es va dissoldre el 1973 i el 1990 es va lliurar tot el fons discogràfic a la Generalitat de Catalunya.

[CAST] Concèntric apareció cuando Edigsa de escindió en 1964. La compañía fue fundada por Ermengol Passola y Josep Maria Espinàs con la misma intención que Edigsa: conseguir la normalización del uso del catalán a través de la música. Por ese motivo, además de editar títulos pertenecientes a la Nova Cançó i a Els Setze Jutges, de influencia francesa y mucho más intelectualizados, promovieron a jóvenes músicos que bevían de la música anglosajona (calificada de imperialista por los más engatgées), en el rock, en el pop y el folk americano, de los que destacan Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, además de Lluís Llach, Tete Montoliu y Maria del Mar Bonet, entre otros. Concèntric fue presentado como sello discográfico mucho más innovador que Edigsa, demasiado rígido para el público más joven. Las adaptaciones al catalán de los éxitos de The Animals o Yardbirds iban a cargo de Ramon Folch i Camarasa. El éxito más imporante de la compañía fue La casa del sol naixent, interpretada por Els Dracs y de la cual se vendieron muchos discos.
La compañía se disolvió en 1973 y en 1990 se donó todo el fondo discográfico a la Generalitat de Catalunya.

[ENG] Concèntric was founded in 1964 by Ermengol Passola and Josep Maria Espinàs as a split for Edigsa, but the intention was the same: the normal use of Catalan by means of music. In addition of Nova Cançó and Setze Jutge's artists (influenced by French music and more intellectualized), Concèntric published new young musicians more influenced by american and british music: Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba. Ramon Folch i Camarasa made the adaptation to Catalan on The Animals or Yardbirds's hits, one of these, and the most important, was La casa del sol naixent, performed by Els Dracs.
In 1973 Concèntric disappeared and in 1990 gave the masters to Generalitat de Catalunya.

Homenatge a Ermengol Passola (2008)/
Homenaje a Ermengol Passola (2008)/ Tribute to Ermengol Passola (2008)


26.12.08

ELS XOCS -- Concèntric, Barcelona (1966)

[CAT] Més enllà és l'adaptació al català que van fer Els Xocs de Milk Cow Blues, gravada originalment durant els anys 30 per Kokomo Arnold com a Milk Cow Blues Boogie, i adaptada per Robert Johnson com a Milk Cow Calfs Blues. Posteriorment, ha estat interpretada per Elvis Presley, Eddie Cochran i The Kinks, entre d'altres.

[CAST] Més enllà es la adaptación al catalán que hicieron Els Xocs de Milk Cow Blues, grabada originalment durante los años 30 por Kokomo Arnold como Milk Cow Blues Boogie, y adaptada por Robert Johnson como Milk Cow Calfs Blues. Posteriormente, ha sido interpretada por Elvis Presley, Eddie Cochran y The Kinks, entre otros.

[ENG] Més enllà is the Els Xocs's adaptation to Catalan of Milk Cow Blues, originally recorded in the 30's by Kokomo Arnold as Milk Cow Blues Boogie, and adapted by Robert Johnson as Milk Cow Calfs Blues. After that many others musicians, as Elvis Presley, Eddie Cochran or The Kinks have perfomanced it.

1. Plora per ells (Piange con me/ Cry with me)

2. Més enllà (Milk Cow Blues)



Powered by eSnips.com

The Kinks, Milk Cow Blues (1965)


ELS XERRACS

[CAT] Els Xerracs es van formar el 1964 a Barcelona. Només van editar un EP, el qual contenia la seva cançó més emblemàtica: La fulla, que sovint s'interpretava en clau política ("La fulla daurada tornarà a ser verda"). Una de les seves influències més clares van ser la formació britànica The Shadows. Els Xerracs estaven formats per Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé i Toti Soler. Després de la dissolució del grup, Barangé i Soler, juntament amb Jeanette, van formar el grup de folk-pop Brenner's Folk, el qual es va convertir més endavant en Pic-Nic.
[Extret d'Enderrock nº 87, Gener 2003/ http://www.lafonoteca.net/]
www.lafonoteca.net]

[CAST] Els Xerracs se formaron en 1964 en Barcelona. Sólo editaron un EP, el cual contenía su canción más emblemática: La fulla, que a menudo se interpretaba en clave política ("La hoja dorada volverá a ser verde"). Una de sus influencias más claras fue el grupo británico The Shadows. Els Xerracs estaban formados por Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Balangé i Toti Soler. Después de la disolución del grupo, Barangé y Soler, junto con Jeanette, formaron el grupo de folk-pop Brenner's Folk, el cual se convirtió más adelante en Pic-Nic.
[Extraido de Enderrock nº 87, Gener 2003/


[ENG] Els Xerracs formed in 1964 in Barcelona. They only published an EP, that included their most emblematical song: La fulla, that was often understood in a political way ("The golden sleeve will be green again"). The British band The Shadows was one of their most obvious influences. Els Xerracs was formed by Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé and Toti Soler. After their dissolution, Barangé and Soler formed, with Jeanette, the folk-pop band Brenner's Folk, that became Pic-Nic later.
[Extract from Enderrock nº 87, Gener 2003/ www.lafonoteca.net]

24.12.08

ELS GRUPS D'EDIGSA (1961-1983)

ELS XERRACS --Edigsa, Barcelona (1965)


Cara 1: Jo he pres dels teus ulls (J'ai pris dans tes yeux, J.P. Mottier-J. Mohugh) Adapt. J. Garcia/ La fulla (F. Ibáñez-R. Oriol)

Cara 2: Jo vull això (That's my desire, Loveday-Kresa) Adapt. J. Garcia/ Tu i jo sols (J.J. Buira- J. Macias)

...........................................
ELS PICAPEDRERS -- Edigsa, Barcelona (1965)



Cara 1: Ajuda'm (Help, Lennon-McCartney) Adapt. J. Mora/ Un bitllet ha comprat (Ticket to ride, Lennon-McCartney) Adapt. J. Mora


Cara 2: Xarada (Charade, H. Mancini-J. Mercer)/ Adéu, amor (Goodbye my love, Moseley-Swearingen-Simmintung) Adapt. J. Mora

..................................
MAUNÉ I ELS SEUS DINÀMICS TENORA 66 -- Edigsa, Barcelona (1966)

Cara 1: Pel teu amor (Riba)/ L'emigrant (A. Vives-Mn. J. Verdaguer)
Cara 2: Per tu ploro (Pep Ventura)/ La Santa Espina (Enric Morera)


 
........................................
MAUNÉ I ELS SEUS DINÀMICS TENORA 66 II -- Edigsa, Barcelona (1967)

Cara 1: Evocació al Pirineu (M. Valls)/ Dansa brava (E. Mauné)
Cara 2: Cançó de traginers (L. Jordà)/ Muntanyes del Canigó (Tradicional)
 
....................................

21.12.08

ELS DRACS

[CATALÀ]
El grup, originari de Molins de Rei (Barcelona), es va fundar el 1964 i es va dissoldre el 1971, en un moment de gran èxit després de la publicació de quatre EP. Però el seu èxit indubtable va ser La casa del sol naixent, versió de la cançó tradicional americana The house of rising sun, adaptada per The Animals, que va ser número 1 de vendes de la companyia discogràfica Concèntric. Formaven part del que s'anomenava "conjunts de música moderna", que actuaven sobretot a les ràdios i en els famosos concerts matinals en què es compartien cartell amb molts altres grups. Unes altres actuacions eren els "balls": "Quan fèiem ball cantàvem en anglès, en castellà i també en català, perquè el que interessava era que la gent ballés. Quan fèiem un concert ens dedicàvem al nostre repertori, que gairebé tot era en català"(Vicenç Carós, bateria del grup). Els Dracs va ser el primer grup de rock en català que va tocar al Palau de la Música Catalana. El seu repertori estava format per versions de The Animals (És la meva vida, Comprensió), The Beatles (No contestà ningú), Donovan (Colors), Yardbirds (Un cor fet d'amor), d'Adamo (Quan) o, fins i tot, d'alguna cançó popular catalana (Visca la Patum).
(Extret d' Enderrock nº 87 Gener 2003)
[CASTELLANO]
El grupo, originario de Molins de Rei (Barcelona), se fundó en 1964 y se disolvió en 1971, en un momento de gran éxito después de la publicación de cuatro EP. Pero su indudable éxito fue La casa del sol naixent, versión la canción tradicional americana The house of rising sun, adaptada por The Animals, y que fue número 1 de ventas de la companyia discográfica Concèntric. Formaban parte de los llamados "conjuntos de música moderna", que sobretodo actuaban a las radios y en los famosos conciertos matinales, en los cuales se compartía cartel con muchos otros grupos más. Otro tipo de actuaciones eran los "bailes": "Cuando hacíamos baile, cantábamos en inglés, en castellano y también en catalán, porque lo que interesaba era que la gente bailara. Cuando hacíamos un concierto, nos dedicábamos a nuestro repertorio, que casi todo era en catalán" (Vicenç Carós, batería del grupo). Els Dracs fue el primer grupo de rock en catalán que tocó en el Palau de la Música Catalana. Su repertorio estaba formado por versiones de The Animals (És la meva vida, Comprensió), The Beatles (No contestà ningú), Donovan (Colors), Yardbirds (Un cor fet d'amor), Adamo (Quan) o incluso alguna canción popular catalana (Visca la Patum).
(Extraído de Enderrock nº 87 Enero 2003)
[ENGLISH]
The band, from Molins de Rei (Barcelona), was set up in 1964 and dissolved in 1971, in a moment of great success after the publication of four EP. But its most important success was La casa del sol naixent, a Catalan version of an original american folk song, The house of rising sun, that was adapted by The Animals, and it was number 1 in sales of the label Concèntric. The band was part of some called "modern music sets", that especially performed in radio programs and in the well-known matinees, where they shared stage with many other bands. Another kind of perfomances was the "dancing" ("balls"): "When we made dancings, we sang in English, in Spanish and in Catalan, because we were interested in what the people danced with our music. When we made a concert, we only sang our repertory, that was almost everything in Catalan" (Vicenç Carós, band's drummer). Els Dracs was the first rock band in Catalan that played at Palau de la Música Catalana. Its repertory was formed by versions of The Animals (És la meva vida, Comprensió), The Beatles (No contestà ningú), Donovan (Colors), Yardbirds (Un cor fet d'amor), Adamo (Quan) or even some Catalan folk song (Visca la Patum).
(Extract from Enderrock nº 87 January 2003)

* * * * * * * * * * * * * * * * * *
[CAT]
Curiosament, l'única cançó que podia haver estat escrita pels Dracs segons els crèdits, Et trobaré (1967), sona igual que Daddy buy me a girl, dels holandesos The Golden Earrings, editada un any abans. Un problema de drets?
[CAST]
Curiosamente, la única canción que podía haber estado escrita por Els Dracs según los créditos, Et trobaré (1967), suena igual que Daddy buy me a girl, de los holandeses The Golden Earrings, editada un año antes. Un problema de derechos?
[ENG]
Curiously, the only song that could have been written for Els Dracs as they say the credits, Et trobaré (1967), it sounds the same as Daddy buy me a girl, by the duch band The Golden Earrings, published one year before. A rights matter?

The Golden Earrings, Daddy buy me a girl (1966)

ELS GRUPS DE CONCÈNTRIC (1964-1973)

ELS DRACS -- Concèntric, Barcelona (1966)

Cara 1: És la meva vida (It's my life, R. Atkins-C. D'Errico) Adap. Ramon Folch i Camarasa/ Només pensava en tu (You were on my mind, Ficker) Adap. Ramon Folch i Camarasa

Cara 2: Colors (Colours, Donovan) Adap. Ramon Folch i Camarasa/ Quan (J'aime, Adamo) Adap. Ramon Folch i Camarasa
Dracs

20.12.08

ELS DRACS -- Concèntric, Barcelona (1965)

Cara 1: Sota el cel plujós (Walkin' in the rain, Brian Bradley) Adap. Ramon Folch i Camarasa/ Un bon amic és excel·lent (Un ami ça n'a pas de prix, G. Aber-L. Greco) Adap. Ramon Folch i Camarasa

Cara 2: No contestà ningú (No reply, Lennon-McCartney) Adap. Ramon Folch i Camarasa/ La casa del sol naixent (The house of rising sun, Alan Price) Adap. Ramon Folch i Camarasa
Conjunt Els Dracs
EUROGRUP -- Concèntric, Barcelona (1968)

Cara 1: Jo et diré (That is all I want from you, M. Rothe) Adap. Eurogrup
Cara 2: Pots sentir-me? (Can you hear me?, A. Toussaint) Adap. Pau Riba