ALTRES LÍMITS/ THE OUTER LIMITS:
Shelly y La Nueva Generación - I'm just a fool (1968)

4.1.10

El Periódico, 4/1/2010 UN ‘REVIVAL’ MUSICAL QUE MARCA TENDÈNCIA

Nous grups i antologies rendeixen culte
al pop en català dels anys 60

• Angelina i els Moderns, Els Trons i Refugi canten Lita Torelló, Maria Cinta i Els Tres Tambors
• El guionista Òscar Dalmau, Phil Musical, coordina un disc antològic editat per un segell francès
Portada del disc ‘Pop a la catalana’. Foto:
El guionista i presentador Òscar Dalmau, com a Phil Musical. Foto: Juan Miguel Morales
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
Dies enrere, Núria Feliu lamentava, amb motiu de la reedició d’una desena dels seus discos, que de la música catalana dels 60 «només es recorda els Setze Jutges». Doncs bé, un nou front de grups, armat amb una onada de rescats de velles gravacions, s’ha proposat donar-li una alegria. El pop en català d’aquella dècada, ja sigui el yeyé, el garage o el pròxim a l’easy listening, el jazz vocal comercial, la bossa nova o la música lleugera orquestrada, és objecte d’una sobtada reivindicació.
Parlem de les primeres gravacions d’una adolescent Maria Cinta, dels epés de Lita Torelló, Les Germanes Serrano, Francesc (o Francisco) Heredero, Alícia Tomàs, Grau Carol, Lleó Segarra, Eurogrup, Nuri, Jacinta, Jordi Teijón, i de les obres iniciàtiques de Guillermina Motta (jutgessa infiltrada), Guillem d’Efak i la mateixa Feliu. També de les propostes, més pròximes al rock i el rhythm’n’blues, d’Els 4 Gats (amb un juvenil Quico Pi de la Serra), Els Tres Tambors (Jordi Batiste), Els Dracs, Els Xocs i Els Corbs.
Material que el temps ha situat en un escalafó inferior a la prestigiosa Nova Cançó. Els seus discos són objecte de caça i captura a les fires de col·leccionisme i hi ha llacunes informatives sobre els seus intèrprets. Però inspira artistes actuals com Angelina i els Moderns (grup d’Helena Casas, ex-Pomada, cantant de Conxita), Refugi (projecte paral·lel de Joan Reig, bateria d’Els Pets), Els Trons i Belda i El Conjunt Badabadoc. I té intrigat Òscar Dalmau, guionista de Polònia i Crackòvia, entre altres ocupacions, reconvertit en el discjòquei Phil Musical. Dalmau ha coordinat l’antologia Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971), que publicarà el segell francès Vadim Music. Els seus responsables asseguren que el 80% de la tirada viatjarà al voraç i hiperespecialitzat mercat japonès.
FIRMES D’ELIT / El disc, que ofereix delícies com Ciao ciao, versió de Downtown a càrrec d’Alícia Tomàs, i Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman, d’Allen Toussaint) per l’efímer Eurogrup, reivindica una manera de fer perduda en el túnel del temps. En aquella era anterior a l’aparició dels sintetitzadors, dominaven els frondosos arranjaments orquestrals a càrrec de músics de conservatori, incloent-hi professionals de prestigi com Antoni Ros Marbà (amb el pseudònim de Marc Blond) i Francesc Burrull. Entre els autors brillava la parella formada per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell.
«¡Els Burt Bacharach & Hal David catalans!», estima Dalmau. En matèria de textos, no era rar trobar la firma de Josep Maria Espinàs (Cançó del telèfon).
Davant de la militant Nova Cançó, aquests menús pop van ser acusats de frívols. «Són artistes que no tocaven temes polítics, ni volien arreglar el món. Hi havia una dictadura, però un país normal també havia de tenir els seus artistes de pop», defensa Phil Musical. Entre els nous grups hi ha actituds diverses. Helena Casas (Angelina i els Moderns), el primer disc de la qual reivindica Lita Torelló, Maria Cinta i Les Germanes Serrano, apel·la a la diversió. «Només em ve de gust cantar aquelles cançons. No queda bé dir-ho, ¿oi? És que no sóc historiadora ni periodista», reflexiona.
PEDAGOGIA / Joan Reig, en canvi, confessa la «voluntat pedagògica» del debut de Refugi, Vestits nous, on Els Tres Tambors conviuen amb Coses, Guillem d’Efak i també amb tòtems com Raimon i Ovidi Montllor. Refugi va néixer amb el propòsit d’oferir recitals en instituts «per ensenyar el que era la cançó més enllà de Llach i Serrat». A Els Trons els domina la passió pel rock de garatge dels 60 i seguint la pista de 13th Floor Elevators van arribar a Els Tres Tambors. Després de publicar un epé de vinil fantasiegen amb un subtil acte situacionista: «Publicar un altre epé amb un disseny de Concèntric i deixar-lo a les botigues d’amagat perquè la gent cregui que és de l’època», trama el guitarrista Marc Argenter.
Els Trons tenen una cançó titulada No jutgis un disc per la seva portada, però Òscar Dalmau discrepa amablement. «A Edigsa i Concèntric funcionaven una mica com a Blue Note: el concepte visual era important». Aquí va brillar el tàndem integrat pel fotògraf Oriol Maspons i el dissenyador gràfic Jordi Fornas. «Veus una portada seva i penses: ‘El que hi ha aquí dins no pot ser dolent’».

5 comentaris:

45rpm ha dit...

Aspectes a comentar:
Que l'anomenada música "frívola" fos arraconada perquè no era "compromesa" (o engangée, amb paraules de l'època), a més de fals, va ser un error. D'una banda, segueix la tendència natural del país a llençar-se pedres a la pròpia teulada, ja que la Nova Cançó també va passar a millor vida un cop arribada la democràcia i molts dels artistes van ser eradicats completament del panorama cultural d'aquest país (vegi's Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra o el mateix Pau Riba); d'altra banda, vist en la distància nostàlgica, ha vestit més taral·larejar "L'estaca" que "No t'ho diré pas" per qüestions ideològiques òbvies. Ara bé, no es pot ignorar que, si d'una banda hi havia militància política, de l'altra, n'hi havia de cultural: cantar en català en el context del franquisme ja implicava un determinat posicionament davant la realitat. És a dir, la militància cultural portava implícita la política, encara que fos només per cantar versions de Domenico Modugno en català. Però és que a tots els països del món es feien versions dels Beatles en la llengua pròpia perquè era el més normal.
Cal tenir en compte un altre aspecte polític-social molt important: les persecucions més sagnants de la llengua i la cultura catalanes per part del règim van anar contra totes les formes de cultura popular i no pas tant per les formes més elitistes. És a dir, el Paral·lel resultava més perillós que l'Antígona d'Espriu. Si es volia acabar amb una cultura, s'havia de fer des de la base, atacant la cultura de masses. El cuplet, la cançó popular de la menestralia d'abans de la guerra, va haver de canviar de llengua com les representacions de teatre d'afeccionats, etc. Quan Lluís Serrahima reclama cançons d'ara, el 1959 des de Germinàbit, està demanant un tipus de música que pugui enganxar la joventut de l'època en la llengua pròpia, més que com un acte de revolta contra el règim, com una qüestió de normalitat cultural. El problema és que, en el context en el qual passava, qualsevol iniciativa en aquest sentit acabava tenint una funció reivindicativa evident. La Nova Cançó, els Setze Jutges, en origen, no va passar de ser un seguit de reunions entre coneguts a casa d'algú, membres, la majoria, de la burgesia i de la intel·lectualitat del país. O sigui que, més enllà dels "iniciats" i dels universitaris, no va tenir gaire repercussió fins el 1963, quan Raimon i Salomé guanyen el Festival de la Cançó Mediterrània amb "Se'n va anar", és a dir, quan la cançó en català es fa popular (en accepció del diccionari, "fet per al poble" que, després de la Revolució industrial i tecnològica, vol dir massiu, com la televisió o el cinema). Per tant, considerar que tots els cantants que van venir després poden ser menyspreats perquè no acomplien, aparentment, determinades expectatives ideològiques, és una gran injustícia.
Ara bé, hi ha una altra qüestió (i com que ha passat el temps suficient, té força sentit): si quaranta anys més tard es poden escoltar molts d'aquests discos (n'hi ha d'altres que no han aguantat el pas del temps, fet ben natural, d'altra banda) no és perquè toqui la vena kitsch de cadascú o patriòtica, sinó perquè s'aguanten per ells mateixos, perquè són bona música, independentment de si són en català, en anglès o en swahili. Dóna la casualitat, però, que són en català i, precisament per això, no hauria de passar absolutament res, perquè hauria de ser normal i hauria d'estar bé escoltar aquesta mena de música sense parar excessiva atenció a la llengua (ja sigui per revindicar o bé per menystenir) de manera que sigui universal, alliberats dels prejudicis polítics, socials, culturals que haguéssim pogut tenir tres o quatre dècades enrere si ens l'haguéssim volgut donar de moderns.
És una manera de veure-ho.

sànset i utnoa ha dit...

Hola.

Hem creat un "bloc musical" i hem trobat el teu i ens ha semblat molt interessant.

T'hem afegit a la llista de blocs amics.

Salut!

*Sànset*

45rpm ha dit...

Moltes gràcies!

KalEl el Vigilante ha dit...

He agafat de la biblioteca el CD "Pop ie-iè català 60's" que inclou bona part d'aquests temes que esmentes. Tota una descoberta: no m'agraden molts dels temes o algunes de les versions, però hi ha molt bones veus, un avançament cronològic insospitat en el tema musical i un amor pel pop adorable.

45rpm ha dit...

Certament. Ara, tothom és lliure que li agradi o no. Personalment, hi ha cantants i conjunts que no m'interessen gaire musicalment. La discriminació positiva tampoc té gaire sentit perquè és acrítica. La gràcia és que hi siguin. Llavors cadascú ja triarà.