POTS SENTIR-ME?

2011-04-17T23:31:00.000+02:00

MAUNÉ Y SUS DINAMIK'S

EP 45rpm SANDIEGO SAN 118 (1965)

CARA A: Malditos celos (Fox) (V.Ballescà)/ Por qué? (Bolero-rock) (J.Albertí)

CARA B: Por fin (Cha-cha-cha) (V.Ballescà)/ Página en blanco (Cha-cha-cha) (F.Mauné)

2011-04-17T21:50:00.003+02:00

LOS HIDALGOS con la voz de JOSÉ TORRELL

4 éxitos de música joven

EP 45rpm Discophon EP 505 (1969)

CARA 1: Allegro (Bossa-Nova) (C.Latiegui)/ Escarlata (Soul) (Lucas)

CARA 2: Estarás tu (Beat) (L.Caballeria)/ Eterno soñar (Rock) (J.Bota)

Los Hidalgos - Escarlata

2011-04-17T21:49:00.000+02:00

CONJUNTO LOS HIDALGOS con la voz de JOSÉ TORRELL

4 aciertos de música para todos

EP 45rpm Discophon EP 506 (1970)

CARA 1: Chiquilla (Cha-cha-cha) (L.Artáiz)/ Buscando amores (Bossa-nova) (J.Bota)

CARA 2: Francina (Beat) (L.Caballeria)/ Melancolía (Fox) (L.Durán)

2n APLEC MODERNISTA DEL BARCELONÈS

2011-03-02T19:19:00.002+01:00

Eurogrup - Què passa amb els duros? (1967)

(Get out of my life, woman, A.Toussaint)

2011-01-06T19:55:00.000+01:00

DOVA
EP 45rpm Canigó CA-14 (1967)

Cara A: Ho he de fer (Gotta move) (Matz)/ Mai no es pot dir (How can you tell) (Cook)

Cara B: Com és que sóc així? (What kind of fool am I) (H. Bricusse-Newsley)/ No tinc ajuda (Who can I turn to) (L. Bricusse-Newsley)

Arranjaments musicals i direcció orquestra: Pere Sánchez

Adaptacions: Josep M. Andreu

"Ho he de fer"

2011-01-06T19:43:00.001+01:00

DOVA

SG 45rpm Canigó CA-15-ST (1967)

Cara A: Com el vent (Josep Maria Andreu - Lleó Borrell) 9è Festival de la Cançó Mediterrània

Cara B: M'agradaria (Isidre Solà - Lleó Borrell) 9è Festival de la Cançó Mediterrània

2010-12-23T20:17:00.001+01:00

J.V. FOIX: NADALES AMB LA VEU DEL POETA

Música dels s.XII al XVI

amb Montserrat Torrent (orgue)

(1962)

"També vindrem, Infant, a l'hora vella"

"Si jo fos marxant a Prades"

"Ho sap tothom i és profecia"

"Si l'altra nit jo cavalcava al ras"

2010-12-12T11:01:00.001+01:00

MODERNISME ABORIGEN VOL.3

2010-11-14T18:33:00.002+01:00

SELECTORS BADABADOC presenta:

Aquest camí solitari .... JACK CARMELO

Nina de cera .... RENATA

Ticket to ride .... LUCKI GURI & PETER ROAR

L'home dibuixat .... SISA

Ton pare no té nas .... LOS BETA QUARTET

Entre aquests quatre murs .... JOCELYN JOCYA

Dóna'm la mà .... ARRELS

M'ho havia de témer .... GERMANES ROS

Maria Rosa .... BERNARDINO & SON CONJUNT

Els meus ulls .... JACINTA

Na Catalina de plaça .... LOS BOHEMIOS

Daniel se'n va anar .... CORAL SANT JORDI

Carnaval .... ELS CONSELLERS

La, la, la .... JOAN MANUEL SERRAT

2010-11-01T19:46:00.002+01:00

CRISTOF-XARRUPA-KAVESA

SG 45rpm Canigó CA-32-ST (1971)

Cara A: La mama (A.Gilbert)

Cara B: Els clavells (A.Gilbert)

"Els clavells"

2010-11-01T19:40:00.000+01:00

CRISTOF-XARRUPA-KAVESA

SG 45rpm BARNAFON BN.-45.399 (1973)

Cara A: El ball d'en Balluga (Lustig Tanz) Patum-L.Cadenas

Cara B: Els tres galifardeus (The Play-Boy's) Kay Still-V.Sabater

"Els tres galifardeus"

3r APLEC MODERNISTA VALLESÀ

2010-10-19T17:56:00.004+02:00

3r APLEC MODERNISTA VALLESÀ

DIVENDRES 12 DE NOVEMBRE:

24.00 a 3.00// Sessió de seixanteig ballable amb dj's de Gin Fizz Club de Castellar

(República de Terrassa, carrer de la Rasa 74-76, Terrassa)

DISSABTE 13 DE NOVEMBRE:

11.00// Escuterada fatxenda (plaça Sant Jaume, Sabadell)

(inscripció prèvia a: torrisme@gmail.com)

17.00// Mercadet de roba, complements i tota mena d'objectes de desig. Magnífica ambientació musical amb dj Jack Slade i els Selectors Badabadoc)

20.00// Recital Le Petit Ramon experimenta 3

(Casa Taulé, carrer Sant Joan 35, Sabadell)

(entrada 5€)

22.30// Festa salvatge -Trist Trash Trio/ Súrfing Sirles/ Dj No/ Dj Zimmer

(La Sala, plaça Laietana 48, Sabadell)

(entrada 5€)

HI SOU TOTS CONVIDATS!

Le Petit Ramon from José Luis Martin on Vimeo.

EL CONVIDAT IMPOSSIBLE#09 ELS SURFING SIRLES from Gent Normal on Vimeo.

2010-10-13T19:02:00.001+02:00

JACINTA I SAN REMO 68
EP 45rpm DDC 111 (1968)
Cara A: Cançó per a tu (Canzone per te) (Indrigo)[sic]/ Tarda (Sera) (Vecchioni-Lo Vecchio)

Cara B: No, amor (No, amore) (Pallavicini-Intra)/ Els meus ulls (Gli Occhi miei) (Mogol-Donida)

Adapt.: Josep Maria Andreu

Arranjaments i direcciño musical: Francesc Burrull

Producció: DDC

Fotocolor: Jordi Fornas

"Els meus ulls"

LATIN QUARTET

2010-10-06T19:12:00.000+02:00

El Latin Quartet va ser un grup dedicat a interpretar els grans èxits del moment a ritme de jazz, el qual estava format per músics professionals com Agapit Torrent -saxo i guitarra-, Francesc Burrull -piano-, Lluís Sala -bateria- i Enric Pomsa -baix-. Anteriorment, a l'any 1954, Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez (percussió) i Enrique Cifuentes (baix) ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. El 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda i Jordi Coll, entre d'altres.

Bona part d'aquests músics provenien de les terres gironines (Josep Maria Serracant és vallesà) i havien participat, a més, en diverses experiències musicals, com la discogràfica Sandiego, dedicada a l'edició de discos promocionals i souvenirs turístics amb pseudònims diversos (veg. "Frank Miller y sus Hipania Soul"); intents d'aproximació a l'estètica juvenil com el Liders Grup; o bé, les cobles reconvertides en orquestres de ball com l'Oquestra Selvatana, entre d'altres.

Per a més informació, podeu consultar:

Phil Musical's Lounge Corner - Latin Combo "Bailemos con el Latin Combo" (1964)

Sonabé - Agapit Torrent i Batlle

Músics per la Cobla - Josep Maria Serracant

"El mestre Burrull", Jaç, 31 (abril-maig 2010)

Fredi FAURE, Xavi JUANHUIX, Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Girona: Diputació de Girona, 2006

2010-10-06T18:54:00.000+02:00

LATIN QUARTET

EP 45rpm Belter 50.699 (1963)

Cara A: Pepino (Pepino, the Italian mouse) (Allen-Marrell- Kaps-Salina)/ Dame felicidad (Free me) (Breedlove-Mapel)

Cara B: Lawrence de Arabia (Desierto) (M.Jarre)/ Como tú no hay ninguna (Migliacci-Vassanio)

"Lawrence de Arabia"

2010-10-06T18:46:00.000+02:00

LATIN QUARTET
EP 45rpm Belter 51.326 (1964)

Cara A: Pigalle (Gietz-Bradtke-Salina)/ Tienes la sonrisa (Serracant-Burrull)

Cara B: La misma playa (Stessa spiaggia, stesso mare) (Soffici-Mogol-Salina)/ Sukiyaki (Rohusuke-Hachidai- Pacho)

"Tienes la sonrisa"

2010-10-05T19:43:00.002+02:00

LATIN QUARTET

EP 45rpm Barnafon B.N. 45.487 (1976)

Cara A: Bossa in the night (Bossa en la noche) (A.Torrent-Lubru-Jae-Myth)/ Gentleman (Caballero) (Julián Martín-Luis Brugués)

Cara B: Dearly (Cariño) (Jaime Cristau-Agapito Torrent)/ A long time (Mucho tiempo) (A.Rentor-Jae- Myth-Lubru)

"Bossa in the night"

2010-09-12T20:38:00.002+02:00

EN MATES
EP 45rpm Concèntric 6078- UC (1968)

Cara A: Cançó de febrer (G.Colom/ Mates)/ Cançó de l'adéu (Anònim/ Mates)

Cara B: Balada de nova vida (J.Manresa/ Mates)/ L'escarada (G.Colom/ Mates)

"Cançó de l'adéu"

L'HOME - Per a tothom, Gerard Mates és, senzillament, En Mates. Mallorquí, 22 anys, treballa en un taller d'esculptor, i a més pinta molt bé, forma part d'un grup de mímica, escriu cançons i les canta.

LES CANÇONS - "Cançó de l'adéu" és un text antic i anònim ple de gràcia popular. "Cançó de febrer" i "L'escarada" (expressió que significa "a preu fet") són dos poemes de Guillem Colom, un "clàssic" de les lletres balears, animats per un llenguatge extraordinàriament saborós i viu. "Balada de nova vida" és una mostra de la poesia inquieta i actual del jove escriptor mallorquí Joan Manresa. Totes 4 peces duen música d'en Mates. El disc, doncs, és com un breu però interessant resum que aplega diversos moments d'una mateixa cultura.

EL CANTANT - En Mates impressiona per la seva autenticitat interpretativa. El seu accent és puríssim, i la seva veu té el veritable color de la terra. Lletres, músiques i interpretació formen, per tant, una creació admirable per la seva coherència i la seva qualitat.

Gravació: SONOTON

Disseny: PAU RIBA

Fotos: CATANY

2010-08-12T19:25:00.000+02:00

BETINA "IX Festival de la Canción Mediterránea"
SG 45rpm EMI-REGAL SCDL 69.024

Cara 1: T'estim i t'estimaré (A.Mus-A.Parera Fons)

Cara 2: Com el vent (J.M.Andreu-Ll.Borrell)

Com el vent

2010-08-12T18:53:00.001+02:00

ANTONI PARERA FONS

EP 45rpm EMI-REGAL SEDL 19.556 (1967)

Cara 1: T'estim i t'estimaré (Del IX Festival de la Canción Mediterránea) (A.Mus-A.Parera Fons)/ Vanitat (A.Mus-A.Parera Fons)

Cara 2: I ara, què? (Premio de la Crítica del IV Festival de la Canción de Menorca) (A.Mus-A.Parera Fons)/ El dormissó (A.Mus-A.Parera Fons)

T'estim i t'estimaré

RAMÓN LLENAS FALCÓ

2010-07-14T22:38:00.001+02:00

[CAT] Ray L. Falcon era el pseudònim de Ramón Llenas Falcó, guitarrista i cantant. Durant els 60 va passar per grups com els Gratsons i Symbolo i cap a finals de la dècada va formar part del conjunt de Rudy Ventura, per qui cantava, tocava la guitarra i amb qui va compondre alguns temes. Paral·lelament, va emprendre una carrera en solitari sota el nom de Ray L. Falcon (i que ja utilitzava per signar les composicions que feia per a Ventura), amb el qual es trobava darrere de projectes fantasma com ara The Ten Tops En Onda (també amb en Rudy), per exemple i, més tard, a Ray & The U.F.O. Band. Durant la primera meitat dels 70, Ventura i Llenas van seguir col·laborant i van formar el grup Unidades, un tema del qual ("Much more") apareix dins el recopilatori Andergraun vibrations! Vol.1: Spanish hard psych & beyond (1970-1978), juntament amb “Soy un soñador”, de Rudy Ventura i el seu conjunt. Com a guitarrista, els seus companys el comparaven amb Wes Montgomery (i fins i tot l’anomenaven “Wes”), pel qual Llenas sentia una gran admiració. I és que, com el guitarrista nord-americà, va aprendre a tocar la guitarra de forma “autodidacta sense saber llegir música”, tal i com afirma la seva filla, Samantha Llenas.

A part a partir dels 80, és possible que toqués com a músic “mercenari” per a, entre d’altres, J.M. Bacchelli, que va representar Espanya a Eurovisió el 1981 (o qui sap si no era el mateix Llenas). A més, va dedicar-se a adaptar i cantar temes per a anuncis (Eau Jeane, Chispas...), cançons de sèries com Els Barrufets i, fins i tot, va dedicar-se al doblatge: així podem trobar la seva veu en el mític Decta-cubitus de la sèrie Musculman. En aquestes tasques sovint col·laborava amb l’exDiablos Amado Jaén i, fins i tot, amb Kitflus.

La seva filla Samantha (a qui dedicà la cançó homònima que va compondre com a Ray L. Falcon) s’ha dedicat des de la seva mort, el 2003, a recuperar i reivindicar la història del seu pare a través de la xarxa.

[CAST] Ray L. Falcon era el pseudónimo de Ramón Llenas Falcó, guitarrista y cantante. Durante los 60 pasó por grupos como los Gratsons y Symbolo y hacia finales de la década formó parte del conjunto de Rudy Ventura, para quien cantaba, tocaba la guitarra y con quien compuso algunos temas. Paralelamente, emprendió una carrera en solitario bajo el nombre de Ray L. Falcon (y que ya utilizaba para firmar las composiciones que hacía para Ventura), junto con quien se encontraba detrás de proyectos fantasma como The Ten Tops En Onda, por ejemplo y, más tarde, a Ray & The U.F.O. Band. Durante la primera mitad de los 70, Ventura y Llenas siguieron colaborando y formaron el grupo Unidades, un tema del cual ("Much more") aparece en el recopilatorio Andergraun vibrations! Vol.1: Spanish hard psych & beyond (1970-1978), junto con “Soy un soñador”, de Rudy Ventura y su conjunto.

Como guitarrista, sus compañeros lo comparaban con Wes Montgomery (e incluso le llamaban “Wes”), por quien Llenas sentía una gran admiración. Y es que, como el guitarrista norteamericano, aprendió a tocar la guitarra de forma “autodidacta sin saber leer música”, tal y como afirma su hija, Samantha Llenas.

Además a partir de los 80, es posible que tocara como músico “mercenario” para, entre otros, J.M. Bacchelli, que representó a España en Eurovisión en 1981 (o quién sabe si no fue él mismo). También, se dedicó a adaptar y cantar temas para anuncios (Eau Jeane, Chispas ...), canciones de series como Los Pitufos y, incluso, se dedicó al doblaje: así podemos encontrar su voz en el mítico Decta-cubitus de la serie Musculman. En estas tareas a menudo colaboraba con el exDiablos Amado Jaén y hasta con Kitflus.

Su hija Samantha (a quien dedicó la canción homónima que compuso como Ray L. Falcon) se ha dedicado desde su muerte, en 2003, a recuperar y reivindicar la historia de su padre a través de la red.

[ENG] Ramón Llenas Falcó, aka Ray L. Falcon, was a guitarist and singer. In the 60s formed bands as Gratsons and Symbolo and at the end of the decade he was part of the Rudy Ventura’s band, singing, playing guitar and writing songs, while began his solo career as Ray L. Falcon (with Ray & The U.FO. Band). They also were behind “ghost” bands as The Ten Tops En Onda or Unidades - their song "Much more" appears on the compilation Andergraun vibrations! Vol.1: Spanish hard psych & beyond (1970-1978), with "Soy un soñador", by Rudy Ventura y su conjunto.

As guitarist, his colleagues compared him to Wes Montgomery (and even they called him “Wes”), for whom he greatly admired. As the American guitarist, he learned to play guitar in a “self unable to read music,” as Samantha Llenas, his daugther, said.

Moreover, from the 80, he played as a “mercenary” musician for, among others, J.M. Bacchelli, who represented Spain at Eurovision Festival in 1981 (or who knows if it was not himself). Also, he was sang songs for ads (Eau Jeane, Chispas ...), TV series as The Smurfs and even he put his voice in some cartoon characters. In these works, he often collaborated with exDiablos Amado Jaen and even with Kitflus.

Els Barrufets en català/ Los Pitufos en catalán/ The Smurfs in Catalan (TV3, 1985)

Més videos/ Más videos/ More videos

Sammie Llenas

2010-07-14T20:04:00.003+02:00

RAY & THE U.F.O. BAND - "CONTRASTE"

Quality DQ-2006 (1979)

Cara A: If you give me a chance (R.Llenas)/ Come on (R.Llenas)/ Crazy winter love (R.Llenas)/ Waiting (R.Llenas)/ City life (R.Llenas)

Cara B: Your smile (R.Llenas)/ Once upon a time (R.Llenas)/ Midnight on the roof (R.Llenas)/ Amiga mía (J.Gonzalvo)/ Reincarnation (R.Llenas)

Ray & The U.F.O. Band - Reincarnation

2010-07-13T19:49:00.001+02:00

THE TEN TOPS - "EN ONDA"

Cs. Diresa B-26.480/73 (1973)

The Ten Tops -A2- Margarina [sic] (J.M.Calzada) Canta Ray L. Falcon

The Ten Tops -B1- Samantha (Ray L. Falcon)

The Ten Tops -B2- Te espero en la esquina ( R.Ventura-R. Llenas)

The Ten Tops -B3- My kisses (Ray L. Falcon)

RUDY VENTURA - RAY L. FALCON

2010-06-24T17:33:00.002+02:00

RUDY VENTURA

SG 45rpm Belter 08.409 (1974)

Cara A: Es verano (C.Cuevas-R.Ventura)

Cara B: Sigo soñando (R.L.Falcon)

Sigo soñando
(canta Ray L. Falcon/ sung by Ray L. Falcon)

2010-06-01T20:17:00.002+02:00

GUILLEM D'EFAK

EP 45rpm Concèntric 6050-UC (1967)

Cara 1: Sa cançó de Son Coletes

Cara 2: Inventari de tardor/ Mai de mais

Lletra i música: Guillem d'Efak

Arranjaments i direcció musical: Francesc Burrull

Inventari de tardor

"L'any 1450 els pagesos mallorquins, farts de treballar sense sortir de deutes, iniciaren una marxa sobre Ciutat, acabdillats pel manacorí Simón Tort Ballester. 'Lo Grand e General Consell' havia deixat de ser representatiu i actuava segons els interessos dels que avui anomenaríem 'Grups de pressió'.

Tres anys durà la lluita, sense que mai no es posés en qüestió la legitimitat del poder reial pels revoltats, els quals finalment foren retuts per tropes mercenàries, els tristament cèlebres 'Sacamanos'.

SA CANÇÓ DE SON COLETES conta i canta aquests fets amb rigor històric: cada nom propi, cada esdeveniments i el patètic balanç els trobarem a qualsevol manual d'història mallorquina, jo no m'he tret res del cap; tan sols la tonada i la pregària final que se'm va acudir a Son Coletes, el cementiri del meu poble, Manacor. Bon lloc per a pregar, un cementiri, i per a meditar també.

Els joves podran desembafar-se escoltant, i ballant INVENTARI DE TARDOR.

Per acabar sentint una tonada mallorquina molt antiga i molt humil. Una tonada que canten les nostres dones de la pagesia per acompanyar les feines més senzilles que es poden fer a fora vila: MAI DE MAIS.

Pur 'folk-song', si se'm permet d'emprar un mot snob i, per això, eficaç.

Sempre vostre,

GUILLEM D'EFAK"

2010-05-10T17:50:00.004+02:00

ELS XOCS

EP 45rpm Concèntric 6039-XC (1966)

Cara A: Plora per ells (Piangi con me) (Mongol-Shapiro)/ Més enllà (Milk cow blues) (J.Estes)

Cara B: Els bons temps, on han anat? (Where have all the times gone?) (R.Davies)/ Tot negre (Paint it black) (Jagger-Richards)

Adaptacions: Ramon Folch i Camarasa

Fotografia: Joaquim Soler

Portada: Antoni Pons

Gravació: Daniel Carbonell

Els Xocs

The Rokes, Let's live for today (Piangi con me) (1966)

2010-05-01T20:37:00.001+02:00

ANTONI PARERA FONS

Del V Festival Internacional de la Canción de Mallorca 1968

SG 45rpm Regal Emi SCDL 69.030

Cara 1: M'és ben igual (Del V Festival Internacional de Mallorca, 1968) (A. Mus y A. Parera Fons) (Cantado en mallorquín)

Cara 2: Calla, no diguis res... (A. Mus y A. Parera Fons) (Cantado en mallorquín)

A. Parera Fons

M'és ben igual

Transparències (IB3, 14/12/2009)

2010-04-20T19:28:00.000+02:00

JOSEP M. ANDREU

"ELS POETES DIUEN LES SEVES CANÇONS"

EP 45 rpm DDC 113 (1968)

"Com el vent"

Arranjaments i direcció: Lleó Borrell

Productors: DDC

Fotografia: J.Fornas

RUDY VENTURA

2010-04-15T18:59:00.002+02:00

[CAT] Jaume "Rudy" Ventura (Canet de Mar, 1926-Barcelona, 2009) és un dels trompetistes més coneguts del país. Ventura va formar-se en les grans orquestres del moment i entre els anys 50 i 60 va gravar una gran quantitat d'EPs per a Columbia i Vergara i, en els 70, per Belter entre d'altres, acompanyat pel seu propi conjunt. El primer gran èxit popular de la cançó en català va ser, precisament, la versió que cantava Rudy Ventura del "Mustapha" de Bob Azzam amb l'orquestra de Josep Solà (Mollet del Vallès, 1930) el 1960. El "Mustafà", un txa-txa-txa amb aires orientals, va convertir-se en la "cançó de l'estiu", un concepte poc refinat però que feia sonar el català a les ballarugues més animades.

La discografia de Rudy Ventura, des dels 50 fins als 80, és extensíssima i s'hi troba de tot: des de versions instrumentals d'èxits cinematogràfics (Los cañones de Navarone, Doctor Zhivago, Cantinflas, El día más largo, Zorba el griego, Bonnie and Clyde...), passant pels balls de moda de cada moment (txa-txa-txa, twist, yenka, rush, surf, ritmes llatins, soul i funk estripadíssim per a les boîtes de la Costa Brava), fil musical de xiringuito, fins a les melodies de moda ("La pachanga", "El borriquito", "Raska yu", "Cuando calienta el sol", "Sugar, sugar", "Estraños en la noche", "Bang bang") i els èxits dels festivals de San Remo i de la Canción Mediterránea. També va gravar cançons tradionals catalanes ("L'emigrant", "Cançó de traginers", "El cant dels ocells") i dedicades a la ciutat de Barcelona ("Recordant la Monyos", "Les rambles", "Barcelona és bona", "La font del gat"), a la situació política del moment ("Ja tenim l'Estatut", "El ball de l'Estatut") i l'himne de les penyes pel qual és recordat com el "trompetista del Barça", "Endavant Barça". Rudy Ventura també va col·laborar en gravacions d'altres músics, com en el cas del LP d'Evolution (1970), en el qual la discogràfica va decidir incloure la seva trompeta per donar-li un aire més soul aprofitant les modes de l'època, i va formar part de diversos grups, entre els quals hi ha Frank Miller y sus Hispania Soul (darrera de qui se sospita que hi havia el mateix Ventura) o bé els Ten Tops, una mena de conjut "fantasma" de versions i amb algunes composicions pròpies signades per uns tals "Ventura - Llenas" i "Ray L. Falcon" (Rudy Ventura i Ramon Llenas Falcó). Tot plegat, un munt de discos i un munt d'estils diferents i, per això mateix, un intèrpret d'una gran solvència i difícil de classificar i que, malgrat la popularitat del personatge, potser no ha tingut el prestigi i el reconeixement que altres músics professionals coetanis han assolit, almenys en vida.

[CAST] Jaume "Rudy" Ventura (Canet de Mar, 1926-Barcelona, 2009) es uno de los trompetistas más conocidos del país. Ventura se formó en las grandes orquestras del momento y entre los años 50 y 60 gravó un gran número de EPs para Columbia y Vergara y, en los 70, para Belter, entre otras compañías, acompañado de su propio conjunto. El primer gran éxito popular de la canción en catalán fue, precisamente, la versión que cantaba Rudy Ventura del "Mustapha" de Bob Azzam con la orquestra de Josep Solà (Mollet del Vallès, 1930) en 1960. El "Mustafà", un cha-cha-cha con aires orientales, se convirtió en la "canción del verano", un concepto poco refinado pero que hizo sonar el catalán en los jolgorios más animados.

La discografía de Rudy Ventura, desde los 50 hasta los 80, es extensísima y hay de todo: desde versiones instrumentales de éxitos cinematográficos (Los cañones de Navarone, Doctor Zhivago, Cantinflas, El día más largo, Zorba el griego, Bonnie and Clyde...), pasando por los bailes de moda de cada momento (cha-cha-cha, twist, yenka, rush, surf, ritmos latinos, soul y funk atolondradísimos para las boîtes de la Costa Brava), hilo musical de chiringuito, hasta las melodías de moda ("La pachanga", "El borriquito", "Raska yu", "Cuando calienta el sol", "Sugar, sugar", "Estraños en la noche", "Bang bang") y los éxitos de los festivales de San Remo u de la Canción Mediterránea. También grabó canciones tradicionales catalanas ("L'emigrant", "Cançó de traginers", "El cant dels ocells") y dedicadas a la ciudad de Barcelona ("Recordant la Monyos", "Les rambles", "Barcelona és bona", "La font del gat"), a la situación política del momento ("Ja tenim l'Estatut", "El ball de l'Estatut") y al himno de las peñas por el cual es recordado como el "trompetista del Barça", "Endavant Barça". Rudy Ventura también colaboró en grabaciones de otros músicos como, por ejemplo, el LP de Evolution (1970), en el cual la discográfica decidió incluir su trompeta para darle un aire más soul aprovechando las modas de la época; y formó parte de diversidad de grupos com Frank Miller y sus Hispania Soul (detrás de quien se sospecha que estaba el mismo Rudy Ventura) o bien los Ten Tops, una especie de grupo "fantasma" de versiones y con alguna composición propia firmadas por "Ventura-Llenas" y "Ray L. Falcon" (Rudy Ventura y Ramon Llenas Falcó). En total, un montón de discos y un montón de estilos diferentes y, por esa misma razón, un intérprete de gran solvencia y de difícil clasificación y que, a pesar de la popularidad del personaje, quizás no haya obtenido el prestigio y el reconocimiento que otros músicos profesionales coetaneos suyos hayan tenido, almenos en vida.

[ENG] Jaume "Rudy" Ventura (Canet de Mar, 1926, Barcelona, 2009) was one of the most well-known trumpeter in Catalonia. He began his career in the great orchestras in the 50's. Ventura's first recordings appeared in Columbia and Vergara labels between the lastest 50's and 60's, and in Belter label, in the 70's. In those records he played with his own band.The first great Catalan hit was the Ventura's cover of "Mustapha" by Bob Azzam, in 1960 with the Josep Solà's orchestra.

Rudy Ventura's discography, from 50's to 80's, is very vast ans contains instrumental covers from successful films (The Guns of Navarone, Doctor Zhivago, Cantinflas, The Longest Day, Zorba the Greek, Bonnie and Clyde ...), dances in fashion (cha-cha-cha, twist, yenka, rush, surf, Latin rhythms, mad soul and funk made for Costa Brava's boîtes), music for chiringuitos, well-known tunes ("La Pachanga", "El borriquito", "Raska yu","Cuando calienta el sol", "Sugar, Sugar ","Strangers in the night ","Bang bang") and the winner songs of the festivals of San Remo or the Mediterranean Song. He also recorded Catalan folk songs ("L'emigrant", "Cançó de traginers", "El cant dels ocells") and dedicated to the city of Barcelona ("Recordant la Monyos", "Les Rambles", "Barcelona és bona", "La font del gat"), or to the current political situation ("Ja tenim l'Estatut", "El ball de l'Estatut") and the hymn of the Barcelona F.C. fan club, which is remembered as the "trumpeter of Barça", "Endavant Barça". Rudy Ventura also played on recordings by other musicians such as, for example, the Evolution's LP (1970), and he was part of groups as Frank Miller y sus Hispania Soul or the Ten Tops.

Rudy Ventura - Pulga de Tijuana (Herb Alpert) (1966)

Més Rudy Ventura/ Más Rudy Ventura/ More Rudy Ventura

Cançons en català i més

Phil Musical's Lounge Corner

Viejo pickup

El rincon del 45

2010-04-15T18:22:00.001+02:00

FRANK MILLER

Y SUS 'HISPANIA SOUL'

EP 45rpm SANDIEGO San 133 (1967)

Cara A: Sicodélico (Soul) (Frank Miller)/ Hippy (Soul) (JAE)

Cara B: Melenas club (Soul) (Frank Miller)/ Quiero (Soul) (J.Cristau)

SOLISTAS:

Rudy Ventura-Riumalló-Rodríguez-

Torrent-Roda- Anglada-Quer-Arnau-Surell

Frank Miller y sus Hispania Soul

2010-04-15T18:14:00.000+02:00

RUDY VENTURA CON

ORQUESTRA VERGARA Y COROS

EP 45rpm Vergara 383.SUC (1965)

Cara 1: Pel teu amor (Riba)/ Cançó de traginers (Longas)

Cara 2: L'emigrant (A.Vives-Mn. J.Verdaguer)/ El cant dels ocells (Popular)

Rudy Ventura con Orquestra Vergara y coros

2010-04-15T18:10:00.000+02:00

RUDY VENTURA Y ORQUESTRA VERGARA

EP 45rpm Vergara 448-XC (1967)

Cara 1: Doctor Zhivago ("La canción de Lara") (P.Francis Webser-N.Jarrer-R. de León)/ Un hombre llorará (To make a big man cry) (Les Reed-Robin Conrad)

Cara 2: Bang bang (S.Bono)/ Septiembre (J.Domingo-E.Navarro)

Rudy Ventura y Orquestra Vergara

Surfing Sirles!

2010-03-24T18:43:00.003+01:00

Els Drums

2010-03-16T20:15:00.000+01:00

Els Drums

EP 45rpm Concèntric 6.037 xc (1966)

La nina que diu no

(La poupée qui fait non) (M.Polnareff)

2010-03-13T13:06:00.013+01:00

Els Drums

45 EP Concèntric 6.037 xc (1966)

Digue'm coses

(Words of love) (Buddy Holly)

2010-03-07T20:06:00.002+01:00

MICHEL en catalán

SG 45 rpm

Zafiro Serie Top-Hit OOX-149 (1965)

Cara A: Aline (Christophe)

Cara B: Capri s'ha acabat (Capri c'est fini) (Hervé Vilard)

Michel

2010-02-27T17:45:00.000+01:00

Els 5 Xics - Quan un home vol una dona

(When a man loves a woman) (P.Sledge) EMI (1968)

2010-02-27T17:09:00.000+01:00

SANTI SANS A LA COVA DEL DRAC

EP 45rpm Concèntric 6056-UC (1967)

Cara A: Toca fusta (Touche du bois) (B.Michel-H.Salvador) Adap. Josep M. Espinàs/ El dormilega (Demain, je dors jusqu'a midi 'La Grasse Matinée') (Mireille-J.Mohain) Adap. Josep M.Espinàs

Cara B: El meu trastet (Road Hog) (J.D.Loudermilk-G.Loudermilk) Adap. Josep M.Espinàs/ Josep (Joseph) (Nougaro-Wagenheim) Adap. Josep M.Espinàs

Arranjaments i direcció musical: Francesc Burrull

Fotografia: Maspons-Ubiña

Disseny: Francesc Guitart

Santi Sans a La Cova del Drac

"Tothom que ha passat per La Cova del Drac aquestes dues últimes temporades s'ha divertit d'allò més amb les imitacions i paròdies que hi presenta en Santi Sans. Ara, Santi Sans ha incorporat al seu repertori diverses cançons que recollim en aquest disc; totes quatre són "cançons d'humor", però cada una d'elles té un estil propi. 'Toca fusta', per exemples, és el darrer 'hit' d'Henri Salvador; 'El meu trastet' és l'adaptació d'un suggestiu ritme brassileny, i 'El dormilega' i 'Josep' són dues peces en les qual s'uneixen admirablement la gràcia i la intel·ligència.

Un disc per fer somriure: vet-aquí l'interès d'aquesta novetat que ens presenta Santi Sans."

2010-02-06T22:40:00.000+01:00

RENATA

"LA VOZ DEL MOMENTO"

EP 45rpm

Marfer Records M.580 (1965)

Edició catalana

Cara A: Nina de Cera (Muñeca de cera, muñeca sonora/ Poupée de cire, poupée de son) (Serge Gainsbourg)/ Abraça'm ben fort (Abrázame fuerte/ Abracciami forte) (Mogol-C. Donida)

Cara B: Cantant (Chao, chao/ Downtown) (Tony Hatch-Let. esp.: V.Pallavicini-M-Salina)/ Jo no puc viure sense tu (Yo no vivo sin ti/ Io che non vivo senza te) (Pallavicini-P-Donaggio-Adap.C.Mapel)

Renata

2010-02-06T21:31:00.000+01:00

TONY RONALD

CANTA EN CATALÀ

SG 45rpm

La Voz de su Amo-EMI PL 63.168 (1967)

Cara A: Estem vivint (L.Serrat-Tony Ronald-John Arens)

Cara B: Cada dia (L.Serrat-Tony Ronald-John Arens)

Tony Ronald

IE-IÉ CATALÀ. EL POP DELS 60

2010-02-02T21:30:00.000+01:00

Enderrock, 172 (febrer 2010)

2010-01-30T23:41:00.001+01:00

LOS DE NADAU

Ventadorn VS3L8 Estereo (1975)

Cara A: Monsur lo régent/ Obrís la pòrta/ Qui m'a tuat mon vilatge/ Escota plan, n'ei pas tròp tard/ Los bohèmis/ La pagèra de grandor

Cara B: Lo s'aví s'abut n'ei pas a véner/ Arron d'aimar/ Aurost ta Victòr Jarà/ La nòvia/ Aspa vòu víver

Maxim Bonet: Viulon, accordeon

Didier Capelha: Contrebassa, ehlaüta

Peir Vinuesa: Percussions

Jan Lois Tesson: Enregistrament

Los de Nadau

Els Trons de Santa Coloma de Farners

2010-01-24T12:29:00.003+01:00

Els Trons - Nena (1970)

Fredi FAURE/ Xavier JUANHUIX, Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60.

Girona: CdC, 2006

viejopickup.blogspot.com

2010-01-23T14:11:00.000+01:00

LITA TORELLÓ "FANTÀSTIC LITA"

45rpm Concèntric 6004-XC (1965)

Cara 1: No t'ho diré pas (Ramon Folch-Francesc Burrull)/ És tant! (Josep Mª Espinàs-Francesc Burrull)

Cara 2: Potser demà (Josep Mª Espinàs-Francesc Burrull)/ Bon dia (Jordi Sarsanedas-Francesc Burrull)

Arranjaments i direcció musical: Francesc Burrull

Portada: Francesc Guitart

Lita Torelló

"Lita Torelló, gran figura de la cançó moderna, triomfa en tots el camps: l'actuació personal, el disc, la ràdio i la televisió. Aquesta cantant tan aplaudida ha trobat ara quatre noves creacions que es convertiran tot seguit en èxits ressonants. La música de totes quatre és de Francesc Burrull, el conegut pianista, que demostre aquí les seves qualitat de compositor. Tot escoltant les interpretacions d'aquestes suggestives novetats -on l'artista catalana es mostra més expressiva que mai- els admiradors de Lita Torelló tenen prou motius per a felicitar-la: 'fantàstic, Lita!'"

2010-01-23T14:03:00.000+01:00

LITA TORELLÓ

45rpm Concèntric 6.011-XC (1965)

Cara 1: No has dit quan serà (You forgot to say when) (A.Hawkshaw) Adap.Ramon Folch/ No tornaré a plorar per tu (I've cried my last tear over you) (A.Hawkshaw) Adap.Ramon Folch

Cara 2: Ciao, ciao (Downtown) (T.Hach) Adap. Ramon Folch/ Tu seràs (Tu farai) (A.Testa-A.Martelli) Adap. Ramon Folch

Arranjaments i direcció musical: Fracesc Burrull

Fotografia: Juli Ubiña

Portada: Francesc Guitart

Lita Torelló

2010-01-04T13:21:00.001+01:00

El Periódico, 4/1/2010 UN ‘REVIVAL’ MUSICAL QUE MARCA TENDÈNCIA

Nous grups i antologies rendeixen culte

al pop en català dels anys 60

• Angelina i els Moderns, Els Trons i Refugi canten Lita Torelló, Maria Cinta i Els Tres Tambors

• El guionista Òscar Dalmau, Phil Musical, coordina un disc antològic editat per un segell francès

Portada del disc ‘Pop a la catalana’. Foto:

El guionista i presentador Òscar Dalmau, com a Phil Musical. Foto: Juan Miguel Morales

JORDI BIANCIOTTO

BARCELONA

Dies enrere, Núria Feliu lamentava, amb motiu de la reedició d’una desena dels seus discos, que de la música catalana dels 60 «només es recorda els Setze Jutges». Doncs bé, un nou front de grups, armat amb una onada de rescats de velles gravacions, s’ha proposat donar-li una alegria. El pop en català d’aquella dècada, ja sigui el yeyé, el garage o el pròxim a l’easy listening, el jazz vocal comercial, la bossa nova o la música lleugera orquestrada, és objecte d’una sobtada reivindicació.

Parlem de les primeres gravacions d’una adolescent Maria Cinta, dels epés de Lita Torelló, Les Germanes Serrano, Francesc (o Francisco) Heredero, Alícia Tomàs, Grau Carol, Lleó Segarra, Eurogrup, Nuri, Jacinta, Jordi Teijón, i de les obres iniciàtiques de Guillermina Motta (jutgessa infiltrada), Guillem d’Efak i la mateixa Feliu. També de les propostes, més pròximes al rock i el rhythm’n’blues, d’Els 4 Gats (amb un juvenil Quico Pi de la Serra), Els Tres Tambors (Jordi Batiste), Els Dracs, Els Xocs i Els Corbs.

Material que el temps ha situat en un escalafó inferior a la prestigiosa Nova Cançó. Els seus discos són objecte de caça i captura a les fires de col·leccionisme i hi ha llacunes informatives sobre els seus intèrprets. Però inspira artistes actuals com Angelina i els Moderns (grup d’Helena Casas, ex-Pomada, cantant de Conxita), Refugi (projecte paral·lel de Joan Reig, bateria d’Els Pets), Els Trons i Belda i El Conjunt Badabadoc. I té intrigat Òscar Dalmau, guionista de Polònia i Crackòvia, entre altres ocupacions, reconvertit en el discjòquei Phil Musical. Dalmau ha coordinat l’antologia Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971), que publicarà el segell francès Vadim Music. Els seus responsables asseguren que el 80% de la tirada viatjarà al voraç i hiperespecialitzat mercat japonès.

FIRMES D’ELIT / El disc, que ofereix delícies com Ciao ciao, versió de Downtown a càrrec d’Alícia Tomàs, i Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman, d’Allen Toussaint) per l’efímer Eurogrup, reivindica una manera de fer perduda en el túnel del temps. En aquella era anterior a l’aparició dels sintetitzadors, dominaven els frondosos arranjaments orquestrals a càrrec de músics de conservatori, incloent-hi professionals de prestigi com Antoni Ros Marbà (amb el pseudònim de Marc Blond) i Francesc Burrull. Entre els autors brillava la parella formada per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell.

«¡Els Burt Bacharach & Hal David catalans!», estima Dalmau. En matèria de textos, no era rar trobar la firma de Josep Maria Espinàs (Cançó del telèfon).

Davant de la militant Nova Cançó, aquests menús pop van ser acusats de frívols. «Són artistes que no tocaven temes polítics, ni volien arreglar el món. Hi havia una dictadura, però un país normal també havia de tenir els seus artistes de pop», defensa Phil Musical. Entre els nous grups hi ha actituds diverses. Helena Casas (Angelina i els Moderns), el primer disc de la qual reivindica Lita Torelló, Maria Cinta i Les Germanes Serrano, apel·la a la diversió. «Només em ve de gust cantar aquelles cançons. No queda bé dir-ho, ¿oi? És que no sóc historiadora ni periodista», reflexiona.

PEDAGOGIA / Joan Reig, en canvi, confessa la «voluntat pedagògica» del debut de Refugi, Vestits nous, on Els Tres Tambors conviuen amb Coses, Guillem d’Efak i també amb tòtems com Raimon i Ovidi Montllor. Refugi va néixer amb el propòsit d’oferir recitals en instituts «per ensenyar el que era la cançó més enllà de Llach i Serrat». A Els Trons els domina la passió pel rock de garatge dels 60 i seguint la pista de 13th Floor Elevators van arribar a Els Tres Tambors. Després de publicar un epé de vinil fantasiegen amb un subtil acte situacionista: «Publicar un altre epé amb un disseny de Concèntric i deixar-lo a les botigues d’amagat perquè la gent cregui que és de l’època», trama el guitarrista Marc Argenter.

Els Trons tenen una cançó titulada No jutgis un disc per la seva portada, però Òscar Dalmau discrepa amablement. «A Edigsa i Concèntric funcionaven una mica com a Blue Note: el concepte visual era important». Aquí va brillar el tàndem integrat pel fotògraf Oriol Maspons i el dissenyador gràfic Jordi Fornas. «Veus una portada seva i penses: ‘El que hi ha aquí dins no pot ser dolent’».

Selecció POTS SENTIR-ME? 1r aniversari/ Selección POTS SENTIR-ME? 1er aniversario/ POTS SENTIR-ME's Selections 1st anniversary

2009-12-30T20:57:00.001+01:00

Amigos - Una dona llarga i prima (1972)

Els Corbs - Nit sense fi (1965)

Els Dracs - És la meva vida (1966)

Eurogrup - Pots sentir-me? (1968)

Josep Coran - M'estimes de veritat! (1967)

Juan & Junior - A dues nenes (1967)

Lita Torelló - Ciao, ciao (1966)

Magda - No sé (1964)

Maria Cinta - Nina de cera (1965)

Maria Pilar - Res ha mort (1969)

Mauné i els seus Dinàmics - L'emigrant (1966)

Nuri - És una noia (1965)

Núria Feliu - Ja estic bé així (1967)

Els 3 Tambors - Romanço del fill de vídua (1966)

Els Xocs - Més enllà (1966)

Cultura Pop a la Catalunya dels 60/ Cultura Pop en la Cataluña de los 60/ Pop Culture in Catalonia of the Sixties

2009-12-24T21:50:00.001+01:00

Julià Guillamon, "Cultura comestible"

dins Lletra de canvi, 22 (octubre, 1989)

22 de juliol de 1966. Sempronio: "Eivissa, terra de promissió dels Beatniks". Primer número de la revista Tele-Estel. Alguns titulars per a aquell mateix any: "L'escriptor Truman Capote abandona la novel·la i fa la crònica d'un dels grans assassinats gratuïts". La fotografia que il·lustra el text fa aparèixer Capote al cementiri d'Holcomb, davant la tomba dels Clutter. Artur Carbonell: "El problema de l'ensenyament al suburbi". Jaume Miravitlles: "Dalí, Gaudí i Pujols i l'apenditicitis". Mercè Rodoreda: "Estic disposada a esgotar la meva toponímia urbana". Alguns anuncis: La Cova del Drac ("La guarida del dragón", escrivia per aquella època Joan de Sagarra), Edicions 62-Fornàs, Flaminaire. El cronista prefereix Modesty Blaise a la suposada intranscendència dels primers episodis del cicle Bond, al qual correspon però en aquell mateix moment l'aparició d'una col·lecció literària catalana, "Enjòlit". Adamo a l'Olimpia. La immigració. La Bodega Bohemia. Jaume Pol i Girbal: "La generació de Saint-Germain-des-Prés", 1967. "Happening a l'Ovella Negra". "Jerusalem, any 33": "la joventut d'Horta representa la Passió amb suèter, pantalons i faldilles". Bar Pastís. Ramon Moix: "Una literatura popular (els còmics)": Badges a les solapes del carrer Tuset: "Diguem no", "No Empiping", "Plaça de les Glòries-Tuset. Anada i tornada".

Gran Premi d'Automobilisme a Barcelona: "Madame Jacqueline Ros Marbà a la tribuna de meta, l'altre dia, el Gran Premi de Barcelona, amb el seu marit i una colla d'amics, se sent tota orgullosa que un fos un conductor francès, Henri Pescarolo, qui vencé en la cursa de la Fórmula III. En canvi, lamentà amargament que Jean Pierre Beltoise, el corredor més famós de França, no pogués acabar la cursa dels cotxes de la Fórmula II, en la qual anava molt ben classificat, perquè se li acabà la benzina. Beltoise és un noi que agrada molt a les senyores. No fa gaires setmanes la revista Elle el feia servir de company a les models que, en un reportatge gràfic en colors, presentaven la moda de la temporada."

Club Tropical: actuació de "The Batman" i "Trinitat Street Band". "Marat-Sade al cinema" (Ramon Moix). La Fira de Mostres, El Nou Iranzo de Ganduixer introdueix la moda dels cabells tallats a navalla. Festival d'Eurovisió: Sandy Shaw s'imposa a l'italià Claudio Villa. Exposició d'homentatge a André Breton a l'Institut Francès. Núria Gimpera, "Samarreta Girl", Fotomodel amb mitjons i vambes. Copa Davis. Ditirambo de Gonzalo Suárez. Pau Riba: Taxista. "Semana dels Color" a Barcelona: Blow Up de Michelangelo Antonioni. 17 de novembre de 1967, llibres més venuts. Els profetes (Abadia de Montserrat), Folk Song (Nova Terra), Tamames: Espanya, segon Pla de Desenvolupament. "L'Aliança del Poblenou, seu del teatre independent". Fata Morgana. Josep Maria Forn: "Immigració i cinema".

Alguns locals nous i algunes tendències estètiques de supefícies. "La moda femenina actual permet una colla de fantasies. Una volada de noietes joven corrien l'altre dia de parada en parada dels Encants de la plaça de les Glòries Catalanes comprant vells rellotges de polsera. A aquest pas veureu la meitat de les andròmines dels Encants al carrer Tuset (això sense comptar que a la llarga, moltes coses de les que hi ha avui al carrer Tuset aniran a parar una hora o altra als Encants)". 28 d'abril de 1967: inauguració del restaurant Via Veneto: "El modernisme triomfa a Barcelona de mà del decorador Xavier Regàs". 5 de maig. Nova decoració de La Cova del Drac: "Al carrer Tuset el 'Drac' ha canviat de fesomia. El bar que hi ha a peu pla ha estat decorat de nou a l'estil de l'art que deriva dels comics, o sigui de les tires il·lustrades en colors dels diaris anglosaxons, i, a més, "Ramona" hi obre, davant per davant de la botiga "vella", un petit establiment que forma part en certa manera d'aquest 'Drac'-'Ramona' ens demostra que no hem perdut la batalla de l'actualitat. Els joves aniran a l'hora de de París i de Londres". El cronista matisa però les influències d'aquest esplendor pop: "El més graciós del cas és que l'anglomania ha estat introduïda pels francesos que, de fet, són els qui orienten directament el nostre esnobisme a través de llurs publicacions, de llurs botigues i de les boîtes de la Costa Brava".Inauguració de Bocaccio: "La nova boîte 'Bocaccio' fa pensar molt en l'exWhisky, convertit ara en menjador, que Josep Maria Espada creà a 'La gàbia de vidre'. És clar que Xavier Regàs, que ha decorat Bocaccio no ha estilitzat tant el modernisme com ho féu Espada. L'obra de Regàs potser peca d'un modernisme una mica massa 'al peu de la lletra'". El dissenyador Manolo Muntañola intervé en la recepció d'aquest nou interiorisme i qüestiona que Barcelona parodiï el seu modernisme seguint el model Carnaby Street. Noves inauguracions: Drugstore de Tuset, Pacha, Tiffany's, Groc. Algunes festes de l'estiu 67: Nit extrablanca a Bocaccio, amb indumentàries obligadament monocromes. Passi de models a l'aire lliure al carrer Tuset. En la vigília de l'estrena del seu film Cercles en un cinema d'art i assaig de València, Ricardo Bofill apareix, junt a Teresa Gimpera, a "Cordon Rouge", vestits tots dos amb camisa "Mao". Tres reportatges. Chelsea 67 per Ramon Moix, Carnaby Street, Blow Up versió barcelonina. Coincidint amb l'exhibició del film d'Antonioni, la revista organitza una sessió fotogràfica en la qual les models apareixen al carrer, a Barcelona, escenificant -amb un fotògraf fingit- l'atmosfera de la cinta protagonitzada per David Hennings.

Aquell mateix 1967 apareix en forma de carta al director de la revista Tele-Estel un text de Guillem-Jordi Graells contra l'escola de cinema de Barcelona i contra una desmobilitzada Gauche divine que es presenta com una perpetuació del "barcelonisme" de postguerra. L'any es clou -és el 22 de desembre de 1967- amb l'anunci de l'obtenció del premi Víctor Català per part de Terenci Moix, que acaba de publica en aquelles pàgines una lectura de Senso de Luchino Visconti, a què haurà de fer referència, com a punt final de la seva època d'escriptor inèdit, quan el gener de 1978 prologui l'edició completa dels seus contes.

***

La crònica de societat delata subtils modificacions en el paradigma de la cultura de postguerra, com si s'iniciés una vasta operació publicitària de descrèdit de la cultura resistent. Hi convergeix la irrupció de la societat de consum, l'extrema divulgació de formes estètiques aparegudes en la pràctica pictòrica nord-americana (el Pop art), una transformació de les normes morals i un canvi del rol de la dona (l'aparició de la femme-enfant con a mite eròtic), la internacionalització dels referents culturals, la desintegració dels grans corrents ideològics. Darrere les excentricitat d'un món de models i joves tècnics, es consumen algunes transformacions de fons. L'ensorrament del paradigma del realisme i de l'art engatjat que havia sobreviscut fins a aquella data. Amb la seva ensulsiada emergeixen sistemes estètics retirats de circulació. L'avantguarda. El moviment modern en arquitectura i disseny. El surrealisme, que es troba a la base de les noves formes del grafisme i la plàstica. Dadà, que incidirà en les manifestacions de la contracultura. El modernisme, que marca de manera directa el decorativisme de consum, i que serà objecte d'una revaloració universitària des del camp de la historiografia literària, i d'una altra també en el domini de l'arquitectura que cerca un acostament contextual, la represa d'una tradició. Es perfilen, a la vegada, les possibilitats de mitjans industrials que serveixen per a l'expressió d'artistes d'èlite: cinema independent, música elèctrica, fotografia, còmic.

Es podria pensar que el període Carnaby Street de la cultura catalana va acoplar-se al ritme que marcava la producció, la fabricació d'espots: va tenir -ho he dit- la durada justa d'una llarga campanya de promoció que desaconsellava seguir consumint marxisme. Després, els nous mitjans d'expressió es van tornar a posar al servei de causes justes tal com reclamava el temps. Van posar-se al servei d'aquestes causes no només els mitjans (la música sofreix una socialització intensa en els primers setanta) sinó que la "generació" -el terme és usat tant per Moix com per Sagarra amb insistència- es converteix en generació de transició i deixa pas a una llarga lleva. Aquest és el sentit de la coindicència entre el guardó que rep Moix i les censures de qui hauria de ser autor, amb Oriol Pi de Cabanyes, del llibre La generació literària del 70. Moix representava el grup de transició i estava condemnat a transitar aviat entre les ruïnes d'aquest món à la mode. La literatura que s'inaugurava amb el llibre de Graells no conservava res d'aquell esplendor. Havia posat al servei d'una docèndia, d'un activisme ingenu, un art que s'havia desprès -durant un breu període- de qualsevol nexe social. La seva vinculació amb el colorisme pop és la que es podria establir entre Yellow Submarine i el Congrés de Cultura Catalana.
La producció de Terenci Moix en català s'esgota pràcticament en aquests anys i reflecteix tan aviat algunes de les constants del que va ser aquest corrent d'interludi com les seves principals contradiccions. En primer lloc, la indefinició del model pop. Al llarg d'El dia que va morir Marilyn, però sobretot a Onades sobre una roca deserta, l'autor es remet als anys cinquanta com a punt de referència del seu gust per la cultura popular. Aquesta actitud té els seus delmes. Principalment perquè redueix a una dimensió íntima les transformacions es duen a terme en el domini de la difusió i de la tècnica. Per al novel·lista és més important l'evocació dels mites del cinema -perquè formen part del subconscient infantil-, que la seva reelaboració en trames de punts i tintes planes. Però, a més, en la seva voluntat de rastrejar l'evolució de la societat catalana a través dels seus progenitors -propòsit en el qual haurà de coincidir amb una autora com Montserrat Roig, i que demostra l'adopció encara d'un cert model d'interpretació sociològica a través de la literatura-, remunta fins als anys anteriors de la psicodèlia pop i es submergeix en una atmosfera kitsch molt pròpia -encara que per altres raons- del període. La que analitzà Susan Sontag -i des de Tele-Exprés Eugenio Trias- en relació al camp, i que és el que afavoreix aquell trasllat sistemàtic d'adolescents de Tuset a la plaça de les Glòries, o el que promourà la transformació en un moment donat de Guillermina Motta en cupletista.

[...]

[...] Per a Olivieri, a Onades sobre una roca deserta, per al protagonista de "La Gala" (La torre dels vicis capitals), no hi ha dubte sobre que el món que viuen és un món confús, però n'emergeixen amb l'arrogància dels únics supervivents d'una debacle. Volen transitar els encreuaments nocturns de carreteres rurals, despertar en autopistes colapsades per sinistres mortals, llançar-se a la melée enfollida pels efectes de la música i els estupefaents per aconseguir una estella vernissada del baix Fender que es converteixi en fusta de l'arbre de Getsemaní entre les seves mans. Però aquest desconcert contemporani està negat a qui imposta la veu per a -recitant per primera vegada Byron- fer veure que el coneixia per sempre.

La funció es representa en els mateixos locals nocturns de Blow Up, són les mateixes mansions de L'aventura, la coiffeure i el tint són els mateixos amb què Terence Stamp va perdre el cap en el seu repte amb el diable, i l'esportiu que Olivieri guia a Cannes és el mateix Ferrari que aquell exigia al productor del seu film només arribar com a Toby Damitt -després d'una festa demoledora- a l'aeroport de Roma. [...] El pop apareix així com un anacronisme de postguerra o com el testimoni d'un esgotament [...] Cada voga marca les característiques d'un ambient, i els elements que hi són continguts exigeixen que l'indret evolucioni d'acord amb les seves necessitats de crear vogues noves. I les indrets moren perquè la seva força havia estat vida tan compulsiva, tan esclatant, que només podia tenir un termini vital de joventut. Gillo Dorfles havia definit aquest mateix concepte en d'altres termes a Nuovi riti, nuovi miti: "El consum és una constant de la nostra època. Entès tan transitivament en el sentit de consumir alguna cosa, de valdre's, no només dels queviures, sinó de la cultura, de l'art, de la ciència, de manera gairebé 'comestible' o intransitivament en el sentit de 'consumir-se', de desgastar-se i estar sotmès a l'obsolescència d'un deteminat fenomen". El mecanisme de la indústria cultural procedeix a la substitució dels motius que han decorat el final de la dècada amb noves formulacions. Hi ha interferències. Es diria que la successió no comporta continuïtat i, de fet, es produeixen deteccions sistemàtiques. Dibuixants, dissenyadors, projectes editorials, fotògrafs que desapareixen en pagines de grafismes ondulants. Rarament algú recorda un nom: Enric Sió? Sobre el tauler, a l'entrada de Bocaccio, es diposen les fotografies dels clients habituals sorpresos per la instantània davant la porta. "Entren o surten?" es demana l'observador que visita el vestíbul a través d'un viatge en el temps. És una sortida. En la dispersió exterior, en el caos dels passos elevats i els cinturons de ronda, es distingeixen melodies rematades amb òrgans Hammond, i la precipitació de la pols en els medallons púrpura de l'encoixinat dels murs. Com en les oïdes hipersensibles de Rodherick Usher, siluetejat amb estranyes tonalitats refulgents en un antic film de Roger Corman.

Serge Gainsbourg & Brigitte Bardot, Comic Strip (1968)

2009-12-24T21:18:00.000+01:00

Totes aquelles cançons #8: 1970-1972 Cabaret d'esquerres (TV3, 2004)

La Vanguardia Española
(22 de desembre, 1968)

La Vanguardia Española

(24 de juny, 1969)

2009-12-24T21:10:00.001+01:00

Gauche Divine

Colita. Oriol Maspons. Xavier Miserachs.

Textos: Rosa Regàs. Olivia María Rubio

Exposición en: Sala Millares del Ministerio de Educación y Cultura. Madrid (abril-mayo)/ Sala Municipal de Exposiciones de San Benito. Valladolid (julio-agosto)/ Espai Xavier Miserachs de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona (octubre-diciembre)

Madrid: Lunwerg, 2000

"LA GAUCHE DIVINE"

Rosa Regàs

La ironía que lleva en sí misma la apelación, gauche divine, que aplicó por vez primera Joan de Sagarra a una serie de personas de la Barcelona de los sesenta, nos dice mucho de cómo eran aquellos seres que la componían y de cómo se veían a sí mismos. El artículo fue publicado en el Tele-Exprés, el periódico que los acogió que los acogió, como Cahiers de Cinema había arropado a la llamada nouvelle vague parisina, Fotogramas a la "Escuela de Barcelona" o El País a la movida madrileña. En esta denominación de Joan de Sagarra incluía a todos los que acudieron al Price el día que Beatriz de Moura presentaba su Tusquets Editores, desde las modelos hasta los editores, poetas, pintores, fotógrafos, actores y actrices y hasta los escritores latinoaméricanos. Entonces vivían en Barcelona: García Márquez, Mario Vargas Llosa, Alfredo Bryce Echenique y José Donoso entre otros. Eran las postrimetrías de la década de los sesenta y buena parte de la historia que había protagonizado la gauche divine ya se había escrito. Tal vez por esto aceptaron el apelativo, siempre con esa mezcla de ironía y de despreocupación por el "qué dirán" -¡que digan lo que quieran!-, que había sido y seguiría siendo una de las características de aquellos años y de aquellos hombres y mujeres, muchos de los cuales una década antes ni siquiera se conocían. De hecho gauche divine, izquierda divina, no les pareció mal. De izquierdas eran todos si por izquierda entendemos el amplio espectro desde los comprometidos políticamente con partidos políticos, hasta aquellos que se consideraban simplemente demócratas sin especificar ni especificarse cuál era y cuál habría de ser en el futuro su ideario. El antifranquismo era político pero también, y sobre todo, cultural y social, casi estético, y en las dos o tres décadas de su existencia había creado una sociedad aburrida, convencional, mojigata, miedosa e inculta. Con muy pocas excepciones. Y el calificativo divine añadía toda una carda irónica y hasta sarcástica, porque conocíamos las distintas "divinidades" de cuya cultura nos nutríamos que tenían su sede en Nueva York, París, Londres o Milán. Y la nuestra por comparación y contraste era, como la sociedad en que vivíamos, una divinidad de segunda por decirlo así, aunque nos gustaba reconocer que los veinticinco años de paz habían despertado en cada uno de nosotros, que veníamos de ámbitos muy distintos y que no habíamos vivido la guerra y la posguerra más que desde la infancia, el ansia de salir del limbo culturural en que nos encontrábamos cuando aparecimos y nos propusimos descubrir y poner en práctica nuestras vocaciones ocultas.

De ahí que sea tan difícil establecer de dónde salió este movimiento, ese oleaje que se extndió por la ciudad, impulsado por un viento que salía de nostors mismos, de nuestra reacción es cierto pero que lo afianzaba otro que soplaba con fuerza en las alturas, el que recorría Europa y el mundo, un movimiento de liberación de las costumbres, de compromiso político, de protesta contra lo establecido, un movimiento que pretendía traspasar las fronteras i entercambiar puntos de vista y descubriemientos, que ponían en entredicho lo que se había recibido y que nos obligaba a mirar lo que teníamos con un sentido crítico desconocido hasta entonces.

Porque si algo tenían en común todos estos componenstes de la llamada gauche divine no era ni sus orígenes sociales ni su fortuna personal, inexistente en la mayorías de los casos, y desde luego no tan respetada cuando existía como lo es hoy, sino sobre tots el interés cultural y político por lo que se estaba fraguando en la ciudad, en el páis y en el mundo, el entusiasmo por el trabajo que habíamos elegido, la necesidada de entender la libertad tambiém como un derecho personal, un compromiso político en general desvinculado de la militancia y el sentido del humor, la adicción a la risa y el ansia de recuperar la diversión que se nos había escamoteado en los años anteriores. Y sobre totdo, el infinito amor a la transgresión por insignificante que fuera, que nos proporcionó grandes placeres y nos convirtió en indiferentes y desdeñosos antre los juicios moralistas de aquella sociedad mojigata y que a veces aún nos siguen dedicando su herederos.

[...] Para mí los prolegómenos de lo que luego fue la gauche divine se sitúan muy a principio de los años sesenta cuando llegué a Cadaqués, un pueblo escueto y perfilado contra el cielo claro de la tramontana, que en los últimos veinte años apenas había visto ampliaciones de calles ni nuevas viviendas y debía de ser aún igual que lo habían visto Buñuel y García Lorca cunado rodaron Un chien andalou. [...]

Las mujeres llevaban aún los dolls sobre la cabeza cuando iban a la fuente a por agua, los hombres se sentaban al sol a ver pasar las horas buscando en el cielo una nube que les eximiera de salir a pescar y para llegar al pueblo desde Barcelona con el mejor coche, como el que tenía entonces Antonio de Senillosa y pocos más, se tardaba cuatro o cinco horas. Allí fue donde conocí a Federico Correa y Alfonso Milá, amigos de Marta y Javier Villavechia, cuya casa habían remodelado creando una tiplogía que se ha reproducido y ha colaborado a la salvación de uno de los pueblos más bellos del mundo. Conocí también a Dalí, y a otros muchos pintores como Lluis Marsans, Prim, Tharrats, María Girona, Ràfols Casamada, los Pitchot, Rafa Durán, Aguilar Moré y muchos más que si bien tenían poco en común, todos habían llegado atraídos por la luz acristalada de la tramontana.

En Cadaqués fue, como si fuera lo más natural, donde casi todos los días tomaba café o un vaso de vino con mi vecino, Marcel Duchamp, su mujer Tiny, y un día incluso con su invitado Max Ernst.

[...] Comenzaba a tomar vida en Barcelona locales com el Stork Club, el Restaurante Estevet, el café de la Ópera, donde nos veíamos las caras, y luego aparecieron una serie de actos culturales, como la salida de la revista Siglo XX, La Mosca, la creación de la Escuela de Diseño Eina, la venida del Gruppo 63 y las conferencias de Lucien Foldman, Gubern, Gasca, Ferrater, Sacristán, y de una forma muy especial, la irrupción de los arquitectos en la vida cultural y social de Barcelona. Carlos Barral y Jaime Salinas, además de un catálogo editorial glorioso, habían puesto en marcha los Premios Internacional de Literatura y Formentor, que junto con el ya famosos Biblioteca Breve aglutinaban escritores y editores extranjeros, y los arquitectos habían inaugurado los pequeños congresos con sus viajes de reconocimiento por la geografía española.

Pero debió de ser ya a mediados de los sesenta, tal vez un poco más tarde cuando se produjo la eclosión, quizá con las primeras películas de la Escuela de Barcelona, y con la inauguración del Bocaccio, donde mis hermanos, Xavier en el interiorimsmo y Oriol en la organización, supieron crear, con la ayuda de todos los socios, un local sofisticado, el punto de encuentro de cualquiera que quisiera estar al tanto de lo que ocurría en el ámbito de la cultura, de la transgresión y de los cambios que poco a poco iban produciéndose en la estructura social y profesional de la ciudad.

[...]

Y pedantes. ¿Éramos pedantes? Carlos Barral, Jaime Gil, Gabriel Ferrater, Juan García Hortelano el embajador de Madrid, Jaime Salinas, Pere Gimferrer, Félix de Azúa y Ana Maria Moix hablaban de literatura hasta caer agotados. Federico Correa, Óscar Tusquets, Lluís Domènech, Luís Clotet, Ricardo Bofill y Oriol Bohigas hablaban de arquitectura en el café, en la cama, en la playa y hasta con el agua del mar en la cintura, sin parar, igual que Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Serena Vergano o Carlos Durán de cine. Oliveras de radio, Eugenio Trias de filosofía. Se discutía sobre un libro con la misma pasión que sobre un edificio, una fotografía, un diseño, una exposición, el glamour de una modelo, las piernas de una mujer, el interior de la tortillería Flash Flash, una canción de Serrat, el compromiso político de los intelectuales, Chomsky, Marcuse, García Márquez, Roland Barthes, el estructuralismo, la semiótica, la antropología o lo que hiciera falta, con apasionamiento, con sarcasmo, con ironía y seguramente también con pedantería.

Es cierto, sin embargo que la gauche divine no habría sido posible sin el tímido renacer económico del país. [...] A partir de la mitad de los sesenta ya parecía que, quien más quien menos en aquel mundo de la farándula, de bohemios aunque fueran de buena família, podía permitirse tomar una copa en Bocaccio y cenar en el Restaurante Estevet. Pero eran muchos los profesionales que no tenían ingresos fijos aunque parecía que nadaban en la abundancia y cuando se abría una casa se abría para todos, incluso para los que no se conocían.

[...]

¿Qué habría sido de todo aquello sin los fotógrafos? [...] Iban i venían de un lugar a otro siempre a punto de disparar, a veces sabían cómo hacernos posar, vestir y mirar para que se desvelara la esencia de aquel momento, otros nos perseguían sin recato en los momentos de la vida que según su intuición había que inmortalizar, des de las locas noches de baile y alcohol hasta la presentación en sociedad de un poeta o de un diseñador. Colita, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Català Roca, Massats o Pomés aparecían de pronto en la casa, en la librería, en el restaurante, como si supieran cuándo y cómo había nacido este niño, este libro, este edificio. [...]

Sea como fuere, empezara como empezara, el fin se precipitó dando paso a otras aventuras, menos excitantes tal vez pero mucho más esperadas, mucho más necesarias: la muerte del dictador y con ella la entrada del país en la normalización democrática.

[...]

2009-12-24T20:35:00.001+01:00

Ana Maria Moix, 24 horas con la Gauche Divine (Escrito en 1971)

Barcelona: Lumen, 2001

ENTREVISTAS

1. Definición de gauche divine

2. Tres características personales imprescindibles para poder pertenecer a la gauche divine

3. Tres características personales que impiden pertenecer a la gauche divine.

4. Los tres personajes más característicos de la gauche divine.

ORIOL MASPONS - Fotógrafo

1. Los términos "derechas" e "izquierdas" han perjudicado su inicial sentido. Se han entrecuzado de tal forma que, como todo el mundo sabe, los comunistas son cada vez menos de izquierdas y, en cambio, la derecha, como es muy "clásica" (del latín clasicorum, digno de ser seguido), permanece incólume; pero feísima desde siempre. Para paliar estos defectos propios de toda obra o pensamiento humano, emergió la gauche divine que, como su nombre indica, al no ser human es perfecta.

Algún detractor ha dicho que la gauche divine es un grupo de presión de gente de izquierdas que vive como Dios. Pero esto es un sofisma, ya que Dios, aunque ambidiestro, es de derechas.

2. Estar bastante bueno en algún aspecto.

No estar en posesión del título de Arquitecto Técnico o Aparejador.

Poseer el sentido de la infalibilidad transitoria.
3. Ser feo en todos los aspectos.

Ser feligrés.

Saber en qué casos no es aplicable el 2,7% del Impuesto de Tráfico de Empresas y facturarlo de todas maneras.

4. Como mínimo, cuatro:

Jane Fonda.

Óscar Tusquets.

Ángela Davis.

Perich.

GUILLERMINA MOTTA - Cantante

1. Es el término que alguien, no se sabe quién, inventó para denominar a determinadas personas que, desde entonces, quedaron agrupadas bajo este término sin saber muy bien por qué.

2. No perderse ningún partido del Barça en el Camp Nou.

Leer Mortadelo y Filemón con asiduidad.

Ser entusiasta de la teleserie Los Vengadores.

3. Ser hincha del Español.
Usar calcetines cortos.
Utilizar el libro de consulta titulado Cinco aspectos del amor conyugal, del Padre Buixó.
4. Carles Rexach.
Manuel Vázquez Montalbán.
Yo.

PERICH - Humorista

1. Grupo de selectos barceloneses (o selectos residentes en Barcelona) que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, ha pasado de ser "la gauche qui rit" a convertirse en la "gauche que da risa".
2. Ver dibujos.
3. Ver dibujos.
4. Al no dar ningún nombre, espero haberme ganado las simpatías de tres personas, por lo menos.

ALBERT PUIG PALAU - Mecenas

1. No sé por qué extraña asociación de ideas, al intentar contestar a la primera pregunta, recuerdo a un vendedor ambulante que ofrecía su pequeña mercancía, consistente en unas grotescas narizotas de cartón que, junto a un generoso bigotes colgante, se colocaban a guisa de minicareta. Esto ocurría una noche de verbena de San Juan, en la entrada del Pueblo Español, en Montjuïch.

El hombre ofrecía su mercancía al grito de: "¡No se lo pierdan! ¡La juerga padre! ¡Cachondeo asegurado!" Bien, esto no significa que asocie a la gauche divien sólo con juerga y cachondeo. Porque ambas palabras, "gauche" y "divine", me merecen un absoluto respeto cuando se utilizan para expresar una posición política o intelectual que es muy auténtica. Es posible que, dadas las circunstancias sociopolíticas del país en que vivimos, y teniendo en cuenta las dificultades de adscripción a organizaciones políticas, el deseo de manifestar un cierto inconformismo justificara el hecho de acercarse a determinadas posiciones de izquierdas, pero sin adoptar un compromiso formal. Después, con el tiempo, debido a ciertos modos de vida y gracias tamvién a una ingeniosa frase ("la gauche qui rit") fue tomada menos en serio. Pero, para ser justos, hay que reconocer aspectos positivos, como el encierro en Montserrat y las firmas de documentos de protesta contra las atrocidades del régimen de Franco, hechos promovidos por gente auténticamente comprometida.

2. Es difícil. Cabría señalar aspectos que abarcan desde la manera de vestir, a los restaurantes que se frecuentan, los locales donde se toman copas o los lugares donde se pasan los fines de semana. Qué sé yo. Pienso en Cadaqués, en Llofriu, en el restaurante "la antigua Mariona", Bocaccio, Flash Flash, la boutique Saltar i Parar...

En practicar determinadas profesiones, como las relacionadas con el cine, o la arquitectura. Ser paciente del doctor Vidal Teixidor, ser modelo, pintor, editor...

De todo hay en la viña de la "divine". En cambio no hay:

3. Directores de Banco o del textil; tecnócrats con aspiraciones a subsecretario o ministrables.

4. Citar a tres personas seguramente me crearía enemigos y considero que no vale la pena. Los citados podrían ofenderse, pero, seguramente, se ofenderían muchos otros por no ser citados.

JOAN MANUEL SERRAT - Cantante y compositor

1. Grupo de gente aglutinada bajo esta denominación inventada por un grup de cretinos de la meseta al que se le añadieron otros cretinos de aquí, ¡y ahí està!

2. Montar una asociación de los gandules más trabajadores del país.

Despotricar contra la censura.

Ser socio del Barça.

3. No leer el Nouvelle Observateur.

No reir con los chistes de Perich.

No gustarle a uno la mujer de su mejor amigo.

4. Yo (no se me ocurre nadie más importante) y Eugenio Calleja, maître de Bocaccio.

Fotos: Colita

2009-12-24T20:08:00.001+01:00

YERBA MATE - TUSET STREET Sonoplay SBP-10.069 (1967)

Cara A: Tuset Street (F. Burrull-J.C.Cáceres-R.Crespo)/ Pepa (J.C.Cáceres)

Cara B: Royal Garden Blues (Williams)/Cuando los santos vienen marchando (tradicional)

Yerba Mate

Mundo Deportivo

"Mundo Musical"

(26 de decembre, 1967)

La Vanguardia Española

(15 de novembre, 1967)

2009-12-24T19:36:00.002+01:00

Tuset Street , Luis Marquina - Jordi Grau (1968)

Augusto Algueró - Bocaccio Soul

Los Gritos - Tuset Street

2009-12-24T19:27:00.001+01:00

MADDOX/1 amb l'orquestra d'Eddie Lee Mattison

Edigsa C.M. 224 LS Stereo (1968)

Cara A: Soulfinger (Jones-Caudley)/ Big bird (Eddie Floyd)/ All is gone (Jimmy Walter-Eddie Lee Mattison)/ Can't turn you loose (Otis Redding)

Cara B: Grey frog ( Eddie L. Mattison sobre el tema Plantation Inn)/ In the heat of the night (Quincy Jone-Alain Marilyn Bergman)/ Day tripper (Lennon-McCartney)/ I was made to love her (Wonder-Cosby)

Eddie Lee Mattison

SAXO: Clotaine Marbouet i Rudy Jones

TROMPETA: Roy Edwards

ORGUE: Mathais Sanuelin

GUITARRA: Alain Spartman

BAIX: Bernard Petrogalli

BATERIA: Franck Brusiano

Gravació directa: MADDOX, Platja d'Aro

Tècnic de gravació: Jaume Gratacòs

Disseny: Jordi Fornas

Foto: Xavier Miserachs

Eddie Lee Mattison - Big bird

Eddie Lee Mattison - Grey frog

"La Platja d'Aro, el lloc on la carretera s'aboca a la mar, a mig camí entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, constitueix de fet una mena de "ciutat frontera" per on penetren a la Costa Brava, en el seu sector central, les ramades de gent que pugen de Barcelona o que vénen de l'estranger. Hom ha dit que la gent va a la Costa Brava a torrar-se al sol, a banyar-se a l'aigua transparent de les cales ombrejades de pins. És cert. Però també ho és que la presència massiva de desvagats crea la necessitat de diversions que no es limiten a la pacífica i passiva absorció del sol i de la sal. De fet, allò que hom ha retret més a la Costa Brava és que no hi ha manera de fer passar el temps. Que la gent s'hi cansa de descansar. La Platja d'Aro s'ha convertit, insensiblement, en l'indret on la gent descansa de tant descans.

Fa anys la Platja d'Aro només era això: una platja. Hi havien arrelats quatre xalets -encara hi són, perduts entre els blocs d'apartaments- i una única botiga hi venia melmelada, espardenyes, estris de pescar i pasta per a sopa. "Cal Japet" ja existia. I fins i tot hi havia pescadors. Però la platja plana no feia gràcia als qui volien roques i pins reflectint-se a l'aigua. La gent es quedava més avall o se n'anava més amunt. El boom turístic afavorí l'indret a la confluència dels camins. L'entrada de la Costa Brava central s'anà poblant de botigues i de cases. Cases cada cop més altes. Botigues cada vegada més plenes. I fou precisament en aquest lloc de pas, com sol produir-se a tots els llocs de pas, que hi cresqué l'"aglomeració bolet", la ciutat nova, aquesta informe petita urbs, parenta llunyana de Las Vegas i Acapulco, que només assoleix una certa bellesa quan es fa fosc i s'hi encenen els llums.

Era lògic que fos a la Platja d'Aro on es produís la "revolució" que ha transformat una Costa Brava pacífica en un indret frenètic i, ara sí, divertit. A la Platja d'Aro han sorgit les grans boîtes que s'han fet cèlebres Europa endins. A la Platja d'Aro nocturna hi ballen milers de persones sota el bombardeig sonor de la música més nova, de la música acabada d'inventar. A la Platja d'Aro les boutiques disfressen la gent que a la nit es torna folla sota els llums estroboscòpics, contagiada de la fantasia de les gogo girls, enfilades dalt de llur podium, posseïdes pel ritme. A les boîtes de la Platja d'Aro no s'assembla a res, excepte potser a una mena de "joc de la veritat" gegantí on mil noies i mil nois alhora es manifesten, fugen de llur angoixa, fosos amb la música.

Al Maddox aquesta "confessió pública" dels joves, aquest manifestar-se a través del moviment i del ritme, ha assolit enguany la seva veritable explosió. El Maddox és un local estrany i vast, com d'un altre planeta. A la penombra irisada del Maddox topareu amb les noies més belles del món. Llisquen seduïdes per la música cap a la pista de ball i un cop hi són s'hi dissolen. La música la fa Eddie Lee Mattison amb els seus músics negres i blancs que l'ajuden a arrencar-se l'ànima, nimbat de llum vermella o ruixat pels llampecs rapidíssims d'un esclat blanc i dolorós que afusella els balladors i els músics com una metralladora en plena demència.

Eddie Lee Mattison, soul cent per cent, i els seus negres que fan sonar el metall, i els seus blancs descoloridíssims i fantasmals que fan sonar la guitarra i el baix i l'orgue i la bateria, s'ha convertit en un punt àlgic de la Platja d'Aro. Per la boca d'aquest Eddie Lee Mattison, negre voltat de blancs, de grocs i de negres, crida per tots els qui, a la pista del Maddox, intenten revoltar-se contra el fat, per les gogo girls patinades de suor, per tots aquests joves que parpellegen quan veuen el sol massa cru perquè temen que sigui l'esclat definitiu de la gran bomba temuda.
La gravació d'aquest disc de l'orquestra d'Eddie Lee Mattison ha estat feta al Maddox mateix. Sentireu la bonior dels qui ballen, exclamacions ofegades. Hi "sentireu" la presència compacta dels joves posseïts per la música alliberadora. I més que no pas els aplaudiments frenètics d'una sala de concerts, l'orella hi caçarà el sospir o la queixa.

La total sinceritat d'aquesta gravació va molt més enllà de la falsa perfecció que es podria haver assolit traslladant l'orquestra a uns estudis. Dins aquest disc hi ha, de viu en viu, la Platja d'Aro de la fi dels "anys seixanta". Aquesta gravació és, de fet, un document."

JAUME PICAS

Pau Riba, "Nit de Nadal" (Dioptria, 1970-1971)

2009-12-20T17:33:00.000+01:00

Pau Riba/ Rosa Maria Sardà, Per molts anys (20 de desembre de 1983) - TVE-2

http://www.pauriba.com/

El ie-ié segons el "Patufet"/ El ye-yé según el "Patufet"/ Sixtie's Pop music by "Patufet"

2009-12-06T17:44:00.001+01:00

Patufet. Revista infantil i juvenil (extraordinari d'estiu, 1970)

2009-12-04T19:44:00.001+01:00

"Tuset Street: Glòria i Maria Pilar"

a cura d'Àngel Casas

La Glòria i la Maria Pilar [...] són boniques.

La Glòria té un aire tímid, ingenu, que li escau molt bé. Fa la impressió que d'un moment a un altre demanarà una flor o preguntarà per què és groc aquest local. La Maria Pilar és extrovertida. Condueix, toca la guitarra, estudia farmàcia. Possiblement quan la Glòria tingui 19 anys també serà extrovertida. I conduirà i tocarà la guitara i estudiarà farmàcia.

Canten. Separades i cadascuna amb el seu estil i pel seu cantó.

La Glòria acaba de treure el primer disc amb cançons del "folk" americà. Ara prepara cançons de gent d'aquí. No en fa, només les canta.

La Maria Pilar va gravar un disc fa dos anys o tres. Després ho va deixar córrer. Ara, potser esperonada per la seva germana, la Glòria i la Maria Pilar són germanes!, ha gravat el segon. I tothom diu que és tan bo. I tothom diu que les seves cançons són molt interessants. I ara l'han convidada a un festival d'autors-intèrprets que es fa a l'estiu a Polònia.

Ens interessa parlar amb elles perquè són joves i boniques i porten botes, faldilles-pantalons i bruses de colors.

-Sou noies Tuset?

GLÒRIA. - No m'agrada Tuset Street. Prefereixo ser una noia del tipus "Elle". Les noies-Tuset són més agosarades.

PILAR. - No sóc noia-Tuset. Sóc una noia d'ara.

-El freqüenteu Tuset Street?

PILAR.- És un absurd aquest carrer. Ara perquè està de moda, però prefereixo passejar pel carrer de Petritxol.

GLÒRIA. - Preferim.

PILAR. - Tu no copiïs el que jo dic.

GLÒRIA. - No hi venim gaire. Però m'agrada la decoració dels establiments.

PILAR. - Conec gent jove de la Facultat que hi solen venir. Són gent trempada.

Durant la conversa em confonc sovint. Li dic Glòria a la Maria Pilar, i Maria Pilar a la Glòria. Passegem i fem fotografies.

-El color que us agrada.

GLÒRIA.- El negre.

PILAR.- No tinc colors preferits. M'agrada que contrastin: blanc i negre, etc.

-Signe del Zodíac.

GLÒRIA.- Leo.

PILAR.- Aquari.

-Què us agrada ballar?

GLÒRIA.- No ballo.

PILAR.- M'és igual. En una "boite" miro les go-go-girls i procuro imitar-les.

-Un intèrpret important.

GLÒRIA.- Aznavour.

PILAR.- Tom Jones.

-I un d'aquí?

GLÒRIA.- Serrat.

PILAR.- Serrat.

-Parlem de nois.

GLÒRIA.- M'agraden tots amb excepcions.

PILAR.- M'agraden els nois sincers i oberts.

-Parlem de matrimoni.

GLÒRIA.- M'agradaria molt casar-me i tenir fills.

PILAR.- Sí. M'agradaria casar-me. Però no com una finalitat, sinó com un mitjà.-Parlem dels animals.

GLÒRA.- Em fan por.

PILAR.- M'agraden els gossos en fotografies.

-Un llibre.

GLÒRIA.- "Ciutadella", de Cronin.

PILAR.- "El petit príncep".

-Una pel·lícula.

GLÒRIA.- Totes de Charlot.

PILAR.- "Zorba, el grec".

-Quin instrument musical us adradaria saber tocar?

GLÒRIA.- La bateria.

PILAR.- El piano.

-Un àpat.

GLÒRIA.- Arròs.

PILAR.- Pa amb tomàquet i truita de patates.

-Una noia que admireu.

GLÒRIA.- La Pilar.

PILAR.- Una companya de curs. És una noia molt conscient.

-Us agraden els menuts?

GLÒRIA.- Molt.

PILAR.- Una estona.

-Una flor.

GLÒRIA.- Les tulipes.

PILAR.- La margarida.

-Fumeu?

GLÒRIA.- No.

PILAR.- Quan a casa no em veuen.

Tele-Estel, 89 (29 de març de 1968)

Entrevista cortesia de/ Entrevista cortesia de/ By cortesy of C.B.V.

2009-11-27T20:51:00.002+01:00

MARIA PILAR

45rpm Vergara 45.362-A (1969)

Cara A: Res ha mort (Maria Pilar Tomàs)
Cara B: Vaig trobar-te (Maria Pilar Tomàs)

Aquest disc és cortesia de/ Este disco es cortesia de/ By cortesy of C.B.V.
Maria Pilar

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

2009-11-26T19:08:00.000+01:00

Una antologia doble fa ressaltar l’herència

de l’‘era Zeleste’

• El disc ‘Música laietana. Zeleste’ reuneix 19 gravacions dels anys 70

• L’Orquestra Mirasol, Companyia Elèctrica Dharma i Iceberg, entre la selecció

D’esquerra a dreta, Josep Fortuny (Companyia Elèctrica Dharma), Jordi Batiste, Emili Baleriola (Plateria), Manel Joseph (Plateria), Ramon Solé (Tropopausa), Joan Fortuny (Dharma), Xavier Batllès (Mira-sol), Rafael ‘Zarita’ Zaragoza (Secta Sònica), Víctor Cortina (Secta Sònica) i Toni Xuclà. Foto: ricard cugat

JORDI BIANCIOTTO - BARCELONA

La divulgació del microcosmos musical de l’era laietana, als 70, és la missió d’un doble disc que conté 19 gravacions d’artistes de capçalera de l’escena. Un paisatge delimitat al voltant del primer Zeleste, al carrer de l’Argenteria.

Grups com l’Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Barcelona Traction, l’Elèctrica Dharma, Esqueixada Sniff, l’Orquestra Plateria i Iceberg, i solistes com Jordi Sabatés, Toni Xuclà i Oriol Tramvia són reivindicats en un disc amb accent pedagògic, dissenyat «perquè les noves generacions es puguin fer una idea del que va ser la música laietana», va apuntar ahir, en la presentació del treball, el periodista Àlex Gómez-Font, autor del llibre Zeleste i la música laietana.

MESTISSATGE PRECOÇ / Un bon nombre d’artistes implicats va assistir a l’acte: Josep i Joan Fortuny, de la Dharma; Jordi Batiste, Toni Xuclà, Manel Joseph (Plateria), Xavier Batllès (Mirasol), Emili Baleriola (Máquina!, Mirasol, Plateria), Oriol Tramvia, Ramon Solé (Tropopausa) i Víctor Cortina i Rafael Zarita Zaragoza (Secta Sònica). Missatge central: la música laietana «va establir unes bases de les quals molta música actual és hereva», va apuntar Xuclà. Manel Joseph, al seu costat, era una mica més explícit: «¡Això del mestissatge actual és una comèdia!». I Josep Fortuny va matisar. «El rock laietà no era un bolet que va sortir del no-res. Nosaltres érem fans de grups anteriors com Máquina! i Smash. Però en aquella època no hi havia fractures generacionals com les que hi ha ara, i que saben greu».

Es tracta, segons Joan-Carles Doval, director de la discogràfica Picap, de «la música més exportable que s’ha fet a Catalunya». Part d’aquest catàleg era del segell Zeleste, encunyat per Edigsa i en què va treballar Gato Pérez. Música que va realçar el paper de les arrels i les fusions: jazz, ritmes llatins, mediterraneïtat. La Dharma va apostar per la cobla. «I alguns no ens ho van perdonar. Ja se sap que la música de cobla està desprestigiada, és un so irritant...», ironitzava Josep Fortuny a aquest diari. «Però el 1977 vam tocar davant 5.000 persones al pavelló del Reial Madrid i en vam deixar 2.000 al carrer».

El Periódico (20/11/2009)

Els Trons

2009-11-16T19:56:00.003+01:00

2009-11-15T19:34:00.002+01:00

TONY VILAPLANA

Vergara 35.0.055 C (1963)

Cara 1: El teu besar (Joe/Noel/Sherman/ J.Valdés)/ A la teva edat (Rossi/Robifer)

Cara 2: El tangaccio (Mogol/Del Prete/Marchetti)/ Retén la nit (George Garvarentz/Charles Aznavour)

Tony Vilaplana

2009-10-24T12:52:00.011+02:00

NÚRIA FELIU - NÚRIA FELIU

Gran Premi del Disc Català Roger de Flor

Hispavox - Serie Estel HH 11-123 (1967)

Cara A: Mai no goses (On a clear day you can see forever) (A.J. Lerner/B. Lane) Adap. Josep M. Andreu/ Potser mai (I should care) (Cahn/Stordahl/Weston) Adap. Josep M. Andreu/ La verge inútil (A. Mallofré/Ll. Borrell)/ Alfie (H. David/B. Bacharach) Adap. Josep M. Andreu/ Sota un cirerer florit (Joan Manuel Serrat)/ Flor de segona mà (Second hand rose) (G. Clarke/J.S. Hanley) Josep M. Andreu

Cara B: No tens remei (Teach me tonight) (S. Cahn/G. de Paul) Adap. Albert Mallofré/ Un dia de pluja (Here's that rainy day) (J. Burke/J. Van Heusen) Adap. Josep M. Andreu/ Crec en tu (I belive in you) (F. Loesser) Adap. Josep M. Andreu / En San Francisco (I left my heart -In San Francisco) (D. Cross/ G. Cory) Adap. Josep M. Andreu/ Ja estic bé així (A. Mallofré/Ll. Borrell)/ Recordaré l'abril (I'll remember April) (D. Raye/ G. de Paul) Adap. Josep M. Andreu

Arranjaments i direcció d'orquestra LLEÓ BORRELL

Núria Feliu

"Aquest long play, el primer que grava als estudis Hispavox, materialitzarà l'inici d'una nova etapa quant a dimensió ja que no en allò que respecta a l'orientació dels seus propòsits, que apunten als mateixos objectius generals que ha informat la seva trajectòria des del bell primer moment.

Una de les virtuts de Núria Feliu és el seu esperit permanent de superació, la seva insatisfeta autoexigència. Conseqüentment, qualsevol pas endavant que ella vulgui emprendre el sostindrà sempre sobre un millorament efectiu del seu treball com a primera mesura. I aquest és just el cas en les grabacions que presentem.

Hispavox ha posat al seu servei els millors dispositius tècnics de què disposa, la màxima cura en els registres, tota la plantilla de músics i solistes triats especialment segons els requeriments de l'artista, cedint-li, al mateix temps, la llibertat d'acció i d'iniciativa per a la realització de l'empresa. Núria Feliu ha escomès la tasca amb tota la gran il·lusió de què és capaç, amb el seu típic nerviosisme, esmerçant-hi aquella indescriptible febre creadora que s'apodera d'ella quan es troba davant d'un repte important.

Albert Mallofré ha treballat en el repertori i en el mood de la interpretació; Josep M. Andreu, l'eminent poeta, ha fet les adaptacions; Lleó Borrell, el gran compositor, ha creat els arranjament instrumentals, ha conduït l'orquestra i, encara, ha escrit dos temes nous, excel·lents, dirigint, de passada, el muntatge vocal i l'engalzar la veu en la instrumentació de cada cançó.

Heus ací, doncs, un disc excepcional. Un disc que no és pas el producte convencional d'una tasca rutinària. És un disc que duu a cada solc enquinçalls d'il·lusió, de nervi, d'emocions, de desig, i d'esperança de tota la gent que hi ha treballat. Per damunt de tot, Núria Feliu s'hi ha compromès i ho ha fet per vosaltres. Per a expressar-vos amb aquestes cançons com estima el seu poble i com se sent les seves inquietuds del moment. I no espera pas premis ni "hurres!"; tan sols una cosa la faria feliç i és que l'escolteu amb l'esperit obert per a rebre el seu missatge de cordialitat."

***

"Dintre d'una unitat indispensable per a mantenir un cos estilístic homogeni, la temàtica de la selecció presenta en aquest disc una notable varietat. Hi trobem, per exemple, dues balades, gènere en el qual Núria Feliu ha obtingut darrerament sorollosos èxits i pel qual està molt especialment dotada. Dues balades, una de tipus clàssic, I left my heart in San Francisco, i una moderna, Here's that rainy day, de Burke i Van Heusen, que és una de les millors cançons que s'han escrit en un grapat d'anys. De totes dues en fa Núria una creació magistral.

Una font inesgotable de melodies fascinants és sempre Broadway i els seus shows musicals, que constitueixen en el món de la cançó internacional tot un gènere ben definit. Núria Feliu ha estat fa poc a Broadway i d'allà porta dos títols d'èxit recent: On a clear day! (de On a clear day I can see forever) i I believe in you (de la famosa producció How to succeed in business without really trying). Amb els arranjaments, originalíssims, del mestre Borrell, són dos temes que prenen un caràcter especial en la veu de Núria Feliu.

I si hi havia Broadway, no hi podia mancar Hollywood, com l'altre gran manatial que és de melodies nord-americanes de ressó mundial. I, de Hollywood, un tema clàssic, I should care, i un de ben nou, Alfie. Dels dos se n'han fet innombrables versions per tot el món, però entre nosaltres són encara en la pràctica un novetat. I novetat serà, aquí i arreu, la personalíssima versió de Núria Feliu.

Entre tot aquest material era inexcusable afegir-hi algunes obres originals i heus ací dues estrenes, amb lletra d'Albert Mallofré i música de Lleó Borrell; La verge inútil, dinstre d'un cert estil soul, i Ja estic bé així, ritmada en Bossa-Nova. A més a més, Sota un cirerer florit, de Joan Manuel Serrat, que aquí troba una configuració ben diferent.

S'ha catalogat a Núria Feliu, ben sovint, com a cantant de jazz, sense que ella s'ho proposés pas. No per a fer-li cantar jazz, ara, sinó com a referència d'allò que pot haver promogut aquella qualificació, hi ha en la selecció un parell de cançons que no essent jazz en el seu origen, han estat interpretades per notables cantant i músics solistes de jazz que els hi han donat la fesomia jazzística que en principi no tenien. Són dues obres de Gene de Paul, Teach me tonight i I'll remember April, de les que Núria Feliu en fa una creació personal pròpia, al marge de qualsevol catalogació prèvia. Com sempre que interpreta temes que també estant en el repertori de les grans cantants de jazz.

I per últim, com una roja cirera dalt de tot del combinat, unes gotes de frivolitat amb Second hand rose, que adquireix un esperit arreladament barceloní (i tradicional) gràcies a l'adaptació de Josep Maria Andreu, l'arranjament del mestre Borrell i la incisiva interpretació vocal de Núria Feliu.

Diversos estils, ritmes diferents, cançons noves, velles, clàssiques i originals; romàntiques, melangioses, decidides, optimistes, ombrívoles, alegres i lluminoses... Una Núria Feliu diferent en cadascuna, essent sempre la Núria Feliu mateixa, de debò." -- 1967

2on Aplec Modernista Vallesà

2009-10-22T18:08:00.000+02:00

Angelina i els Moderns

2009-10-16T20:38:00.002+02:00

2009-10-11T21:11:00.002+02:00

QUIXOT'S QUARTET -- Barcelona Sayton.SA-Happyband
45rpm HA-104 (1967)

Cara 1: Windy (Ruthann Friedman)/ Tristesa (Heroldo Lobo-Niltinho

Cara 2: Junts, som feliços (Garry Bonner-Alan Gordon)/ Un gest de dolor (F.Migliacci-G.C.Guardabassi) (L.E.Bacalov-B.Zambrini)

Quixot's Quartet

"QUIXOT'S QUARTET: Pere, Francesc, Ramon i Vicens formen un binomi valencià-català i constitueixen, actualment, un sòlid conjunt intèrpret de la música actual.

PERE: Saxo tenor i cantant. Ha estudiat en el Conservatori del Liceu de Barcelona, i ha donat concerts, com a solista de clarinet, en el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu. Després, en la seva veritable faceta de saxo tenor i cantant, actua en les orquestres de Màrius Barceló, Miquel Dochado, "Mario y Vilas", i Covadonga. Dos anys a Johannesburgo; i junt amb el Quintet Dinki Boys, va a Escandinàvia, Alemanya i Holanda.

FRANCESC: Bateria. Ha estudiar en l'Escola Municipal de València. Guany, per oposicions, una plaça en la Banda Militar de Girona, complint a la vegada el servei militar i alternant actuacions amb les orquestres "Pizarros" i Cobla Girona. Una vegada acabat el servei militar, actua, durant alguns anys, amb les orquestres titulars de les millors sales de festes de Barcelona. En l'any 1959, entra a formar part del conjunt italià Gabrielle Orizi, amb el qual recorre Europa i coneix Ramon i Vicens.

RAMON: Baix i saxo. Té estudis de música en el Conversatori Superior de Barcelona. Ingressa com a violí en l'Orquestra Filharmònica. S'incorpora al món de la música moderna actuant en el ja esmentat conjunt de Gabrielle Orizi.

VICENS: Piano elèctric. Va estudiar, també, en el Conservatori Superior de Barcelona. Actua amb l'Orquestra "Neptunos", que dirigia el seu pare. Va treballar en els estudis de música d'Algueró on coneix a "Juan Carlos Monterrey" que l'incorpora en el seu conjutn i comença així els seus viatges per Alemanya, França i Holanda.

Són quatre camins de distints orígens. Amb molt d'estudis i experiència, s'orienten en comú cap a Holanda, on, l'any 1963, es fundarà el conjunt Quixot's Quartet. Les seves moltes acutacions per tota la regió catalana, són una mostra de la seva gran qualitat artística."
---1967---

2009-10-03T23:34:00.003+02:00

MAGDA

Canta Magda i orquestra

Edigsa C.M.N.50 (1964)

Cara 1: Un glop (J.Reixach - A.Taulé) 1er Premi III Concurs de la Cançó. La Selva del Camp/ No tinc ahir... (J.Picas -A.Ros Marbà)

Cara 2: Tot el que sóc (J.M.Andreu - Ll. Borrell) 1er Festival Internacional de la Cançó de Mallorca/ Si un dia sóc terra (J.M.Andreu - Ll. Borrell) 2on Premi II Concurs de la Selva del Camp

.........................

"El fet que el primer disc de MAGDA entregat al públic sortís sense cap presentació, net de tot elogi, deixant-lo, lliure de mediatitzacions, a la consideració i criteri dels oients, fa que aquesta nota d'acompanyament al seu nou disc no pugui descobrir res del que ja haurà estat observat. No obstant, em plaurà posar-ho en relleu, remarcant al mateix temps com MAGDA ha passat, amb totes les notes favorables, per aquesta prova de foc, que és una gravació.

Amb la mateixa senzillesa amb què fou presentat el seu anterior disc, es donà a conèixer, MAGDA, en una matinal de Romea. Llavors, i després, en cada una de les seves actuacions, ens ha impressionat sempre la seva presència menuda i aparentment fràgil, contrastant amb la gravetat d'una veu tensa i dramàtica que sap donar a les interpretacions qualitats i matisos comparables a les de les millors artistes de l'altra banda del Pirineu.

Per a nosaltres és motiu de satisfacció poder comptar amb una figura com la de MAGDA, seriosa i conscient, i que afegeix a la seva vocació i al seu innat sentit musical, una força, una experiència i uns dots interpretatius no gens corrents.

MAGDA posseeix l'instint que cal per a expressar un sentiment profund i, fins i tot, patètic, sense caure ni en una fredor estèril ni en un gratuït i fàcil sentimentalisme. El perill de trencar aquest just i difícil equilibri, decantant-se cap a un costat o cap a l'altre, ella el salva sempre amb bon gust i amb una economia de recursos que alguna vegada pot sorprendre, però que, finalment, resulta positiva i eficaç. És innegable, també un gran sentit del ritme, que es manifesta en l'energia i modernitat del seu estil, tant en les cançons més lleugeres com en les de més densitat. Tot això, que ja havia estat observat a través de les seves actuacions, s'ha fet encara més evident per al qui ha escoltat les dues gravacions que, fins ara, ha vist publicades -ja que una altra, que cronològicament va ser la primera, s'ha hagut de mantenir inèdita.-

Per tots aquests valors units a la seva personalitat: Benvinguda, MAGDA!

J.M.ANDREU -1964

2009-10-03T23:23:00.001+02:00

MAGDA
Canta Magda i Orquestra

45rpm Ediphone Serie Especial Edigsa C.M.N.42 (1964)

Cara 1: Amiga mort (J.M.Andreu - Ll.Borrell)/ Tan senzill com és (J.M.Andreu -Ll.Borrell)
Cara 2: Per l'arc de colors (J.M.Andreu - Ll.Borrell)/ No sé (J.M.Andreu - Ll. Borrell)

...........................................

2009-10-03T23:17:00.003+02:00

MAGDA canta les cançons d'Edith Piaf

45rpm Concèntric 6033-XC (1966)

Cara 1: Milord (Milord) (Monnot-Moustaki) Adap. Ramon Folch i Camarasa/ Jo sé molt bé (Je sais comment) (J.Bouquet-Chauvigny) Adap. Ramon Folch i Camarasa.

Cara 2: Himne a l'amor (Himne a l'amour) (E.Piaf-M.Monnot) Adap. M.Company/ No, jo no em planyo de res (Non, je ne regrette rien) (M.Vaucaire-Ch.Dumont) Adap. Ramon Folch i Camarasa

Arranjaments i direcció musical: Francesc Burrull
Fotografia i portada: Pilar Villarrazo

Magda canta les cançons d'Edith Piaf

També disponible a/ También disponible en/ Also available in Cançons en català i més

"Magda presenta un nou disc, el cinquè dels editats, i el sisè si se'n compta un que al seu temps va topar amb les dificultats que llavors eren habituals. Mgda ha gravat no menys que sis cançons de Josep M. Andreu i Lleó Borrell i la seva col·laboració extensa amb aquests dos importantíssims noms, demostra ja el valor de l'aportació que han fet les seves interpretacions al moviment de la cançó nova. Amb Un glop, de J. Reixach i A. Taulé va aconseguir el primer premi en el tercer concurs de La Selva del Camp. I per a completar la llista dels seus enregistrament de peces originals catalanes, haurem d'afegir-ne encara una altra de Jaume Picas i Antoni Ros-Marbà.

Ara, amb la seva veu greu i dramàtica, Magda ens presenta la versió catalana d'Edith Piaf. Lentament i segura, Magda Santamaria estén les seves possibilitats i aferma la seva categoria d'intèrpret completa." -1966