ALTRES LÍMITS/ THE OUTER LIMITS:
Shelly y La Nueva Generación - I'm just a fool (1968)

30.12.09

Selecció POTS SENTIR-ME? 1r aniversari/ Selección POTS SENTIR-ME? 1er aniversario/ POTS SENTIR-ME's Selections 1st anniversary

A
Amigos - Una dona llarga i prima (1972)



C
Els Corbs - Nit sense fi (1965)



D
Els Dracs - És la meva vida (1966)



E
Eurogrup - Pots sentir-me? (1968)



J
Josep Coran - M'estimes de veritat! (1967)




Juan & Junior - A dues nenes (1967)



L
Lita Torelló - Ciao, ciao (1966)



M
Magda - No sé (1964)



Maria Cinta - Nina de cera (1965)



Maria Pilar - Res ha mort (1969)



Mauné i els seus Dinàmics - L'emigrant (1966)




N
Nuri - És una noia (1965)



Núria Feliu - Ja estic bé així (1967)




T
Els 3 Tambors - Romanço del fill de vídua (1966)



X
Els Xocs - Més enllà (1966)


24.12.09

Cultura Pop a la Catalunya dels 60/ Cultura Pop en la Cataluña de los 60/ Pop Culture in Catalonia of the Sixties

Julià Guillamon, "Cultura comestible"
dins Lletra de canvi, 22 (octubre, 1989)

22 de juliol de 1966. Sempronio: "Eivissa, terra de promissió dels Beatniks". Primer número de la revista Tele-Estel. Alguns titulars per a aquell mateix any: "L'escriptor Truman Capote abandona la novel·la i fa la crònica d'un dels grans assassinats gratuïts". La fotografia que il·lustra el text fa aparèixer Capote al cementiri d'Holcomb, davant la tomba dels Clutter. Artur Carbonell: "El problema de l'ensenyament al suburbi". Jaume Miravitlles: "Dalí, Gaudí i Pujols i l'apenditicitis". Mercè Rodoreda: "Estic disposada a esgotar la meva toponímia urbana". Alguns anuncis: La Cova del Drac ("La guarida del dragón", escrivia per aquella època Joan de Sagarra), Edicions 62-Fornàs, Flaminaire. El cronista prefereix Modesty Blaise a la suposada intranscendència dels primers episodis del cicle Bond, al qual correspon però en aquell mateix moment l'aparició d'una col·lecció literària catalana, "Enjòlit". Adamo a l'Olimpia. La immigració. La Bodega Bohemia. Jaume Pol i Girbal: "La generació de Saint-Germain-des-Prés", 1967. "Happening a l'Ovella Negra". "Jerusalem, any 33": "la joventut d'Horta representa la Passió amb suèter, pantalons i faldilles". Bar Pastís. Ramon Moix: "Una literatura popular (els còmics)": Badges a les solapes del carrer Tuset: "Diguem no", "No Empiping", "Plaça de les Glòries-Tuset. Anada i tornada".
Gran Premi d'Automobilisme a Barcelona: "Madame Jacqueline Ros Marbà a la tribuna de meta, l'altre dia, el Gran Premi de Barcelona, amb el seu marit i una colla d'amics, se sent tota orgullosa que un fos un conductor francès, Henri Pescarolo, qui vencé en la cursa de la Fórmula III. En canvi, lamentà amargament que Jean Pierre Beltoise, el corredor més famós de França, no pogués acabar la cursa dels cotxes de la Fórmula II, en la qual anava molt ben classificat, perquè se li acabà la benzina. Beltoise és un noi que agrada molt a les senyores. No fa gaires setmanes la revista Elle el feia servir de company a les models que, en un reportatge gràfic en colors, presentaven la moda de la temporada."

Club Tropical: actuació de "The Batman" i "Trinitat Street Band". "Marat-Sade al cinema" (Ramon Moix). La Fira de Mostres, El Nou Iranzo de Ganduixer introdueix la moda dels cabells tallats a navalla. Festival d'Eurovisió: Sandy Shaw s'imposa a l'italià Claudio Villa. Exposició d'homentatge a André Breton a l'Institut Francès. Núria Gimpera, "Samarreta Girl", Fotomodel amb mitjons i vambes. Copa Davis. Ditirambo de Gonzalo Suárez. Pau Riba: Taxista. "Semana dels Color" a Barcelona: Blow Up de Michelangelo Antonioni. 17 de novembre de 1967, llibres més venuts. Els profetes (Abadia de Montserrat), Folk Song (Nova Terra), Tamames: Espanya, segon Pla de Desenvolupament. "L'Aliança del Poblenou, seu del teatre independent". Fata Morgana. Josep Maria Forn: "Immigració i cinema".
Alguns locals nous i algunes tendències estètiques de supefícies. "La moda femenina actual permet una colla de fantasies. Una volada de noietes joven corrien l'altre dia de parada en parada dels Encants de la plaça de les Glòries Catalanes comprant vells rellotges de polsera. A aquest pas veureu la meitat de les andròmines dels Encants al carrer Tuset (això sense comptar que a la llarga, moltes coses de les que hi ha avui al carrer Tuset aniran a parar una hora o altra als Encants)". 28 d'abril de 1967: inauguració del restaurant Via Veneto: "El modernisme triomfa a Barcelona de mà del decorador Xavier Regàs". 5 de maig. Nova decoració de La Cova del Drac: "Al carrer Tuset el 'Drac' ha canviat de fesomia. El bar que hi ha a peu pla ha estat decorat de nou a l'estil de l'art que deriva dels comics, o sigui de les tires il·lustrades en colors dels diaris anglosaxons, i, a més, "Ramona" hi obre, davant per davant de la botiga "vella", un petit establiment que forma part en certa manera d'aquest 'Drac'-'Ramona' ens demostra que no hem perdut la batalla de l'actualitat. Els joves aniran a l'hora de de París i de Londres". El cronista matisa però les influències d'aquest esplendor pop: "El més graciós del cas és que l'anglomania ha estat introduïda pels francesos que, de fet, són els qui orienten directament el nostre esnobisme a través de llurs publicacions, de llurs botigues i de les boîtes de la Costa Brava".Inauguració de Bocaccio: "La nova boîte 'Bocaccio' fa pensar molt en l'exWhisky, convertit ara en menjador, que Josep Maria Espada creà a 'La gàbia de vidre'. És clar que Xavier Regàs, que ha decorat Bocaccio no ha estilitzat tant el modernisme com ho féu Espada. L'obra de Regàs potser peca d'un modernisme una mica massa 'al peu de la lletra'". El dissenyador Manolo Muntañola intervé en la recepció d'aquest nou interiorisme i qüestiona que Barcelona parodiï el seu modernisme seguint el model Carnaby Street. Noves inauguracions: Drugstore de Tuset, Pacha, Tiffany's, Groc. Algunes festes de l'estiu 67: Nit extrablanca a Bocaccio, amb indumentàries obligadament monocromes. Passi de models a l'aire lliure al carrer Tuset. En la vigília de l'estrena del seu film Cercles en un cinema d'art i assaig de València, Ricardo Bofill apareix, junt a Teresa Gimpera, a "Cordon Rouge", vestits tots dos amb camisa "Mao". Tres reportatges. Chelsea 67 per Ramon Moix, Carnaby Street, Blow Up versió barcelonina. Coincidint amb l'exhibició del film d'Antonioni, la revista organitza una sessió fotogràfica en la qual les models apareixen al carrer, a Barcelona, escenificant -amb un fotògraf fingit- l'atmosfera de la cinta protagonitzada per David Hennings.
Aquell mateix 1967 apareix en forma de carta al director de la revista Tele-Estel un text de Guillem-Jordi Graells contra l'escola de cinema de Barcelona i contra una desmobilitzada Gauche divine que es presenta com una perpetuació del "barcelonisme" de postguerra. L'any es clou -és el 22 de desembre de 1967- amb l'anunci de l'obtenció del premi Víctor Català per part de Terenci Moix, que acaba de publica en aquelles pàgines una lectura de Senso de Luchino Visconti, a què haurà de fer referència, com a punt final de la seva època d'escriptor inèdit, quan el gener de 1978 prologui l'edició completa dels seus contes.

***
La crònica de societat delata subtils modificacions en el paradigma de la cultura de postguerra, com si s'iniciés una vasta operació publicitària de descrèdit de la cultura resistent. Hi convergeix la irrupció de la societat de consum, l'extrema divulgació de formes estètiques aparegudes en la pràctica pictòrica nord-americana (el Pop art), una transformació de les normes morals i un canvi del rol de la dona (l'aparició de la femme-enfant con a mite eròtic), la internacionalització dels referents culturals, la desintegració dels grans corrents ideològics. Darrere les excentricitat d'un món de models i joves tècnics, es consumen algunes transformacions de fons. L'ensorrament del paradigma del realisme i de l'art engatjat que havia sobreviscut fins a aquella data. Amb la seva ensulsiada emergeixen sistemes estètics retirats de circulació. L'avantguarda. El moviment modern en arquitectura i disseny. El surrealisme, que es troba a la base de les noves formes del grafisme i la plàstica. Dadà, que incidirà en les manifestacions de la contracultura. El modernisme, que marca de manera directa el decorativisme de consum, i que serà objecte d'una revaloració universitària des del camp de la historiografia literària, i d'una altra també en el domini de l'arquitectura que cerca un acostament contextual, la represa d'una tradició. Es perfilen, a la vegada, les possibilitats de mitjans industrials que serveixen per a l'expressió d'artistes d'èlite: cinema independent, música elèctrica, fotografia, còmic.

Es podria pensar que el període Carnaby Street de la cultura catalana va acoplar-se al ritme que marcava la producció, la fabricació d'espots: va tenir -ho he dit- la durada justa d'una llarga campanya de promoció que desaconsellava seguir consumint marxisme. Després, els nous mitjans d'expressió es van tornar a posar al servei de causes justes tal com reclamava el temps. Van posar-se al servei d'aquestes causes no només els mitjans (la música sofreix una socialització intensa en els primers setanta) sinó que la "generació" -el terme és usat tant per Moix com per Sagarra amb insistència- es converteix en generació de transició i deixa pas a una llarga lleva. Aquest és el sentit de la coindicència entre el guardó que rep Moix i les censures de qui hauria de ser autor, amb Oriol Pi de Cabanyes, del llibre La generació literària del 70. Moix representava el grup de transició i estava condemnat a transitar aviat entre les ruïnes d'aquest món à la mode. La literatura que s'inaugurava amb el llibre de Graells no conservava res d'aquell esplendor. Havia posat al servei d'una docèndia, d'un activisme ingenu, un art que s'havia desprès -durant un breu període- de qualsevol nexe social. La seva vinculació amb el colorisme pop és la que es podria establir entre Yellow Submarine i el Congrés de Cultura Catalana.
La producció de Terenci Moix en català s'esgota pràcticament en aquests anys i reflecteix tan aviat algunes de les constants del que va ser aquest corrent d'interludi com les seves principals contradiccions. En primer lloc, la indefinició del model pop. Al llarg d'El dia que va morir Marilyn, però sobretot a Onades sobre una roca deserta, l'autor es remet als anys cinquanta com a punt de referència del seu gust per la cultura popular. Aquesta actitud té els seus delmes. Principalment perquè redueix a una dimensió íntima les transformacions es  duen a terme en el domini de la difusió i de la tècnica. Per al novel·lista és més important l'evocació dels mites del cinema -perquè formen part del subconscient infantil-, que la seva reelaboració en trames de punts i tintes planes. Però, a més, en la seva voluntat de rastrejar l'evolució de la societat catalana a través dels seus progenitors -propòsit en el qual haurà de coincidir amb una autora com Montserrat Roig, i que demostra l'adopció encara d'un cert model d'interpretació sociològica a través de la literatura-, remunta fins als anys anteriors de la psicodèlia pop i es submergeix en una atmosfera kitsch molt pròpia -encara que per altres raons- del període. La que analitzà Susan Sontag -i des de Tele-Exprés Eugenio Trias- en relació al camp, i que és el que afavoreix aquell trasllat sistemàtic d'adolescents de Tuset a la plaça de les Glòries, o el que promourà la transformació en un moment donat de Guillermina Motta en cupletista.
[...]
[...] Per a Olivieri, a Onades sobre una roca deserta, per al protagonista de "La Gala" (La torre dels vicis capitals), no hi ha dubte sobre que el món que viuen és un món confús, però n'emergeixen amb l'arrogància dels únics supervivents d'una debacle. Volen transitar els encreuaments nocturns de carreteres rurals, despertar en autopistes colapsades per sinistres mortals, llançar-se a la melée enfollida pels efectes de la música i els estupefaents per aconseguir una estella vernissada del baix Fender que es converteixi en fusta de l'arbre de Getsemaní entre les seves mans. Però aquest desconcert contemporani està negat a qui imposta la veu per a -recitant per primera vegada Byron- fer veure que el coneixia per sempre.
La funció es representa en els mateixos locals nocturns de Blow Up, són les mateixes mansions de L'aventura, la coiffeure i el tint són els mateixos amb què Terence Stamp va perdre el cap en el seu repte amb el diable, i l'esportiu que Olivieri guia a Cannes és el mateix Ferrari que aquell exigia al productor del seu film només arribar com a Toby Damitt -després d'una festa demoledora- a l'aeroport de Roma. [...] El pop apareix així com un anacronisme de postguerra o com el testimoni d'un esgotament [...] Cada voga marca les característiques d'un ambient, i els elements que hi són continguts exigeixen que l'indret evolucioni d'acord amb les seves necessitats de crear vogues noves. I les indrets moren perquè la seva força havia estat vida tan compulsiva, tan esclatant, que només podia tenir un termini vital de joventut. Gillo Dorfles havia definit aquest mateix concepte en d'altres termes a Nuovi riti, nuovi miti: "El consum és una constant de la nostra època. Entès tan transitivament en el sentit de consumir alguna cosa, de valdre's, no només dels queviures, sinó de la cultura, de l'art, de la ciència, de manera gairebé 'comestible' o intransitivament en el sentit de 'consumir-se', de desgastar-se i estar sotmès a l'obsolescència d'un deteminat fenomen".   El mecanisme de la indústria cultural procedeix a la substitució dels motius que han decorat el final de la dècada amb noves formulacions. Hi ha interferències. Es diria que la successió no comporta continuïtat i, de fet, es produeixen deteccions sistemàtiques. Dibuixants, dissenyadors, projectes editorials, fotògrafs que desapareixen en pagines de grafismes ondulants. Rarament algú recorda un nom: Enric Sió? Sobre el tauler, a l'entrada de Bocaccio, es diposen les fotografies dels clients habituals sorpresos per la instantània davant la porta. "Entren o surten?" es demana l'observador que visita el vestíbul a través d'un viatge en el temps. És una sortida. En la dispersió exterior, en el caos dels passos elevats i els cinturons de ronda, es distingeixen melodies rematades amb òrgans Hammond, i la precipitació de la pols en els medallons púrpura de l'encoixinat dels murs. Com en les oïdes hipersensibles de Rodherick Usher, siluetejat amb estranyes tonalitats refulgents en un antic film de Roger Corman.

Totes aquelles cançons #8: 1970-1972 Cabaret d'esquerres (TV3, 2004)




La Vanguardia Española
(22 de desembre, 1968)


La Vanguardia Española
(24 de juny, 1969)
Gauche Divine
Colita. Oriol Maspons. Xavier Miserachs.
Textos: Rosa Regàs. Olivia María Rubio

Exposición en: Sala Millares del Ministerio de Educación y Cultura. Madrid (abril-mayo)/ Sala Municipal de Exposiciones de San Benito. Valladolid (julio-agosto)/ Espai Xavier Miserachs de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona (octubre-diciembre)
Madrid: Lunwerg, 2000

"LA GAUCHE DIVINE"
Rosa Regàs


La ironía que lleva en sí misma la apelación, gauche divine, que aplicó por vez primera Joan de Sagarra a una serie de personas de la Barcelona de los sesenta, nos dice mucho de cómo eran aquellos seres que la componían y de cómo se veían a sí mismos. El artículo fue publicado en el Tele-Exprés, el periódico que los acogió que los acogió, como Cahiers de Cinema había arropado a la llamada nouvelle vague parisina, Fotogramas a la "Escuela de Barcelona" o El País a la movida madrileña. En esta denominación de Joan de Sagarra incluía a todos los que acudieron al Price el día que Beatriz de Moura presentaba su Tusquets Editores, desde las modelos hasta los editores, poetas, pintores, fotógrafos, actores y actrices y hasta los escritores latinoaméricanos. Entonces vivían en Barcelona: García Márquez, Mario Vargas Llosa, Alfredo Bryce Echenique y José Donoso entre otros. Eran las postrimetrías de la década de los sesenta y buena parte de la historia que había protagonizado la gauche divine ya se había escrito. Tal vez por esto aceptaron el apelativo, siempre con esa mezcla de ironía y de despreocupación por el "qué dirán" -¡que digan lo que quieran!-, que había sido y seguiría siendo una de las características de aquellos años y de aquellos hombres y mujeres, muchos de los cuales una década antes ni siquiera se conocían. De hecho gauche divine, izquierda divina, no les pareció mal. De izquierdas eran todos si por izquierda entendemos el amplio espectro desde los comprometidos políticamente con partidos políticos, hasta aquellos que se consideraban simplemente demócratas sin especificar ni especificarse cuál era y cuál habría de ser en el futuro su ideario. El antifranquismo era político pero también, y sobre todo, cultural y social, casi estético, y en las dos o tres décadas de su existencia había creado una sociedad aburrida, convencional, mojigata, miedosa e inculta. Con muy pocas excepciones. Y el calificativo divine añadía toda una carda irónica y hasta sarcástica, porque conocíamos las distintas "divinidades" de cuya cultura nos nutríamos que tenían su sede en Nueva York, París, Londres o Milán. Y la nuestra por comparación y contraste era, como la sociedad en que vivíamos, una divinidad de segunda por decirlo así, aunque nos gustaba reconocer que los veinticinco años de paz habían despertado en cada uno de nosotros, que veníamos de ámbitos muy distintos y que no habíamos vivido la guerra y la posguerra más que desde la infancia, el ansia de salir del limbo culturural en que nos encontrábamos cuando aparecimos y nos propusimos descubrir y poner en práctica nuestras vocaciones ocultas.

De ahí que sea tan difícil establecer de dónde salió este movimiento, ese oleaje que se extndió por la ciudad, impulsado por un viento que salía de nostors mismos, de nuestra reacción es cierto pero que lo afianzaba otro que soplaba con fuerza en las alturas, el que recorría Europa y el mundo, un movimiento de liberación de las costumbres, de compromiso político, de protesta contra lo establecido, un movimiento que pretendía traspasar las fronteras i entercambiar puntos de vista y descubriemientos, que ponían en entredicho lo que se había recibido y que nos obligaba a mirar lo que teníamos con un sentido crítico desconocido hasta entonces.
Porque si algo tenían en común todos estos componenstes de la llamada gauche divine no era ni sus orígenes sociales ni su fortuna personal, inexistente en la mayorías de los casos, y desde luego no tan respetada cuando existía como lo es hoy, sino sobre tots el interés cultural y político por lo que se estaba fraguando en la ciudad, en el páis y en el mundo, el entusiasmo por el trabajo que habíamos elegido, la necesidada de entender la libertad tambiém como un derecho personal, un compromiso político en general desvinculado de la militancia y el sentido del humor, la adicción a la risa y el ansia de recuperar la diversión que se nos había escamoteado en los años anteriores. Y sobre totdo, el infinito amor a la transgresión por insignificante que fuera, que nos proporcionó grandes placeres y nos convirtió en indiferentes y desdeñosos antre los juicios moralistas de aquella sociedad mojigata y que a veces aún nos siguen dedicando su herederos.

[...] Para mí los prolegómenos de lo que luego fue la gauche divine se sitúan muy a principio de los años sesenta cuando llegué a Cadaqués, un pueblo escueto y perfilado contra el cielo claro de la tramontana, que en los últimos veinte años apenas había visto ampliaciones de calles ni nuevas viviendas y debía de ser aún igual que lo habían visto Buñuel y García Lorca cunado rodaron Un chien andalou. [...]
Las mujeres llevaban aún los dolls sobre la cabeza cuando iban a la fuente a por agua, los hombres se sentaban al sol a ver pasar las horas buscando en el cielo una nube que les eximiera de salir a pescar y para llegar al pueblo desde Barcelona con el mejor coche, como el que tenía entonces Antonio de Senillosa y pocos más, se tardaba cuatro o cinco horas. Allí fue donde conocí a Federico Correa y Alfonso Milá, amigos de Marta y Javier Villavechia, cuya casa habían remodelado creando una tiplogía que se ha reproducido y ha colaborado a la salvación de uno de los pueblos más bellos del mundo. Conocí también a Dalí, y a otros muchos pintores como Lluis Marsans, Prim, Tharrats, María Girona, Ràfols Casamada, los Pitchot, Rafa Durán, Aguilar Moré y muchos más que si bien tenían poco en común, todos habían llegado atraídos por la luz acristalada de la tramontana.

En Cadaqués fue, como si fuera lo más natural, donde casi todos los días tomaba café o un vaso de vino con mi vecino, Marcel Duchamp, su mujer Tiny, y un día incluso con su invitado Max Ernst.
[...] Comenzaba a tomar vida en Barcelona locales com el Stork Club, el Restaurante Estevet, el café de la Ópera, donde nos veíamos las caras, y luego aparecieron una serie de actos culturales, como la salida de la revista Siglo XX, La Mosca, la creación de la Escuela de Diseño Eina, la venida del Gruppo 63 y las conferencias de Lucien Foldman, Gubern, Gasca, Ferrater, Sacristán, y de una forma muy especial, la irrupción de los arquitectos en la vida cultural y social de Barcelona. Carlos Barral y Jaime Salinas, además de un catálogo editorial glorioso, habían puesto en marcha los Premios Internacional de Literatura y Formentor, que junto con el ya famosos Biblioteca Breve aglutinaban escritores y editores extranjeros, y los arquitectos habían inaugurado los pequeños congresos con sus viajes de reconocimiento por la geografía española.
Pero debió de ser ya a mediados de los sesenta, tal vez un poco más tarde cuando se produjo la eclosión, quizá con las primeras películas de la Escuela de Barcelona, y con la inauguración del Bocaccio, donde mis hermanos, Xavier en el interiorimsmo y Oriol en la organización, supieron crear, con la ayuda de todos los socios, un local sofisticado, el punto de encuentro de cualquiera que quisiera estar al tanto de lo que ocurría en el ámbito de la cultura, de la transgresión y de los cambios que poco a poco iban produciéndose en la estructura social y profesional de la ciudad.
[...]
Y pedantes. ¿Éramos pedantes? Carlos Barral, Jaime Gil, Gabriel Ferrater, Juan García Hortelano el embajador de Madrid, Jaime Salinas, Pere Gimferrer, Félix de Azúa y Ana Maria Moix hablaban de literatura hasta caer agotados. Federico Correa, Óscar Tusquets, Lluís Domènech, Luís Clotet, Ricardo Bofill y Oriol Bohigas hablaban de arquitectura en el café, en la cama, en la playa y hasta con el agua del mar en la cintura, sin parar, igual que Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Serena Vergano o Carlos Durán de cine. Oliveras de radio, Eugenio Trias de filosofía. Se discutía sobre un libro con la misma pasión que sobre un edificio, una fotografía, un diseño, una exposición, el glamour de una modelo, las piernas de una mujer, el interior de la tortillería Flash Flash, una canción de Serrat, el compromiso político de los intelectuales, Chomsky, Marcuse, García Márquez, Roland Barthes, el estructuralismo, la semiótica, la antropología o lo que hiciera falta, con apasionamiento, con sarcasmo, con ironía y seguramente también con pedantería.

Es cierto, sin embargo que la gauche divine no habría sido posible sin el tímido renacer económico del país. [...] A partir de la mitad de los sesenta ya parecía que, quien más quien menos en aquel mundo de la farándula, de bohemios aunque fueran de buena família, podía permitirse tomar una copa en Bocaccio y cenar en el Restaurante Estevet. Pero eran muchos los profesionales que no tenían ingresos fijos aunque parecía que nadaban en la abundancia y cuando se abría una casa se abría para todos, incluso para los que no se conocían.
[...]

¿Qué habría sido de todo aquello sin los fotógrafos? [...] Iban i venían de un lugar a otro siempre a punto de disparar, a veces sabían cómo hacernos posar, vestir y mirar para que se desvelara la esencia de aquel momento, otros nos perseguían sin recato en los momentos de la vida que según su intuición había que inmortalizar, des de las locas noches de baile y alcohol hasta la presentación en sociedad de un poeta o de un diseñador. Colita, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Català Roca, Massats o Pomés aparecían de pronto en la casa, en la librería, en el restaurante, como si supieran cuándo y cómo había nacido este niño, este libro, este edificio. [...]
Sea como fuere, empezara como empezara, el fin se precipitó dando paso a otras aventuras, menos excitantes tal vez pero mucho más esperadas, mucho más necesarias: la muerte del dictador y con ella la entrada del país en la normalización democrática.
[...]

Ana Maria Moix, 24 horas con la Gauche Divine (Escrito en 1971)
Barcelona: Lumen, 2001

ENTREVISTAS

1. Definición de gauche divine
2. Tres características personales imprescindibles para poder pertenecer a la gauche divine
3. Tres características personales que impiden pertenecer a la gauche divine.
4. Los tres personajes más característicos de la gauche divine.


ORIOL MASPONS - Fotógrafo

1. Los términos "derechas" e "izquierdas" han perjudicado su inicial sentido. Se han entrecuzado de tal forma que, como todo el mundo sabe, los comunistas son cada vez menos de izquierdas y, en cambio, la derecha, como es muy "clásica" (del latín clasicorum, digno de ser seguido), permanece incólume; pero feísima desde siempre. Para paliar estos defectos propios de toda obra o pensamiento humano, emergió la gauche divine que, como su nombre indica, al no ser human es perfecta.
Algún detractor ha dicho que la gauche divine es un grupo de presión de gente de izquierdas que vive como Dios. Pero esto es un sofisma, ya que Dios, aunque ambidiestro, es de derechas.
2. Estar bastante bueno en algún aspecto.
No estar en posesión del título de Arquitecto Técnico o Aparejador.
Poseer el sentido de la infalibilidad transitoria.
3. Ser feo en todos los aspectos.
Ser feligrés.
Saber en qué casos no es aplicable el 2,7% del Impuesto de Tráfico de Empresas y facturarlo de todas maneras.
4. Como mínimo, cuatro:
Jane Fonda.
Óscar Tusquets.
Ángela Davis.
Perich.

GUILLERMINA MOTTA - Cantante

1. Es el término que alguien, no se sabe quién, inventó para denominar a determinadas personas que, desde entonces, quedaron agrupadas bajo este término sin saber muy bien por qué.
2. No perderse ningún partido del Barça en el Camp Nou.
Leer Mortadelo y Filemón con asiduidad.
Ser entusiasta de la teleserie Los Vengadores.
3. Ser hincha del Español.
Usar calcetines cortos.
Utilizar el libro de consulta titulado Cinco aspectos del amor conyugal, del Padre Buixó.
4. Carles Rexach.
Manuel Vázquez Montalbán.
Yo.



PERICH - Humorista

1. Grupo de selectos barceloneses (o selectos residentes en Barcelona) que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, ha pasado de ser "la gauche qui rit" a convertirse en la "gauche que da risa".
2. Ver dibujos.
3. Ver dibujos.
4. Al no dar ningún nombre, espero haberme ganado las simpatías de tres personas, por lo menos.



ALBERT PUIG PALAU - Mecenas

1. No sé por qué extraña asociación de ideas, al intentar contestar a la primera pregunta, recuerdo a un vendedor ambulante que ofrecía su pequeña mercancía, consistente en unas grotescas narizotas de cartón que, junto a un generoso bigotes colgante, se colocaban a guisa de minicareta. Esto ocurría una noche de verbena de San Juan, en la entrada del Pueblo Español, en Montjuïch.
El hombre ofrecía su mercancía al grito de: "¡No se lo pierdan! ¡La juerga padre! ¡Cachondeo asegurado!" Bien, esto no significa que asocie a la gauche divien sólo con juerga y cachondeo. Porque ambas palabras, "gauche" y "divine", me merecen un absoluto respeto cuando se utilizan para expresar una posición política o intelectual que es muy auténtica. Es posible que, dadas las circunstancias sociopolíticas del país en que vivimos, y teniendo en cuenta las dificultades de adscripción a organizaciones políticas, el deseo de manifestar un cierto inconformismo justificara el hecho de acercarse a determinadas posiciones de izquierdas, pero sin adoptar un compromiso formal. Después, con el tiempo, debido a ciertos modos de vida y gracias tamvién a una ingeniosa frase ("la gauche qui rit") fue tomada menos en serio. Pero, para ser justos, hay que reconocer aspectos positivos, como el encierro en Montserrat y las firmas de documentos de protesta contra las atrocidades del régimen de Franco, hechos promovidos por gente auténticamente comprometida.
2. Es difícil. Cabría señalar aspectos que abarcan desde la manera de vestir, a los restaurantes que se frecuentan, los locales donde se toman copas o los lugares donde se pasan los fines de semana. Qué sé yo. Pienso en Cadaqués, en Llofriu, en el restaurante "la antigua Mariona", Bocaccio, Flash Flash, la boutique Saltar i Parar...
En practicar determinadas profesiones, como las relacionadas con el cine, o la arquitectura. Ser paciente del doctor Vidal Teixidor, ser modelo, pintor, editor...
De todo hay en la viña de la "divine". En cambio no hay:
3. Directores de Banco o del textil; tecnócrats con aspiraciones a subsecretario o ministrables.
4. Citar a tres personas seguramente me crearía enemigos y considero que no vale la pena. Los citados podrían ofenderse, pero, seguramente, se ofenderían muchos otros por no ser citados.

JOAN MANUEL SERRAT - Cantante y compositor

1. Grupo de gente aglutinada bajo esta denominación inventada por un grup de cretinos de la meseta al que se le añadieron otros cretinos de aquí, ¡y ahí està!
2. Montar una asociación de los gandules más trabajadores del país.
Despotricar contra la censura.
Ser socio del Barça.
3. No leer el Nouvelle Observateur.
No reir con los chistes de Perich.
No gustarle a uno la mujer de su mejor amigo.
4. Yo (no se me ocurre nadie más importante) y Eugenio Calleja, maître de Bocaccio.

Fotos: Colita
YERBA MATE - TUSET STREET Sonoplay SBP-10.069 (1967)
Cara A: Tuset Street (F. Burrull-J.C.Cáceres-R.Crespo)/ Pepa (J.C.Cáceres)

Cara B: Royal Garden Blues (Williams)/Cuando los santos vienen marchando (tradicional)


Mundo Deportivo 
"Mundo Musical" 
(26 de decembre, 1967)

La Vanguardia Española
(15 de novembre, 1967)

Tuset Street , Luis Marquina - Jordi Grau (1968)



Augusto Algueró - Bocaccio Soul






Los Gritos - Tuset Street




MADDOX/1 amb l'orquestra d'Eddie Lee Mattison
Edigsa C.M. 224 LS Stereo (1968)

Cara A: Soulfinger (Jones-Caudley)/ Big bird (Eddie Floyd)/ All is gone (Jimmy Walter-Eddie Lee Mattison)/ Can't turn you loose (Otis Redding)
Cara B: Grey frog ( Eddie L. Mattison sobre el tema Plantation Inn)/ In the heat of the night (Quincy Jone-Alain Marilyn Bergman)/ Day tripper (Lennon-McCartney)/ I was made to love her (Wonder-Cosby)

Eddie Lee Mattison
SAXO: Clotaine Marbouet i Rudy Jones
TROMPETA: Roy Edwards
ORGUE: Mathais Sanuelin
GUITARRA: Alain Spartman
BAIX: Bernard Petrogalli
BATERIA: Franck Brusiano
Gravació directa: MADDOX, Platja d'Aro
Tècnic de gravació: Jaume Gratacòs
Disseny: Jordi Fornas
Foto: Xavier Miserachs

Eddie Lee Mattison - Big bird


Eddie Lee Mattison - Grey frog


"La Platja d'Aro, el lloc on la carretera s'aboca a la mar, a mig camí entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, constitueix de fet una mena de "ciutat frontera" per on penetren a la Costa Brava, en el seu sector central, les ramades de gent que pugen de Barcelona o que vénen de l'estranger. Hom ha dit que la gent va a la Costa Brava a torrar-se al sol, a banyar-se a l'aigua transparent de les cales ombrejades de pins. És cert. Però també ho és que la presència massiva de desvagats crea la necessitat de diversions que no es limiten a la pacífica i passiva absorció del sol i de la sal. De fet, allò que hom ha retret més a la Costa Brava és que no hi ha manera de fer passar el temps. Que la gent s'hi cansa de descansar. La Platja d'Aro s'ha convertit, insensiblement, en l'indret on la gent descansa de tant descans.

Fa anys la Platja d'Aro només era això: una platja. Hi havien arrelats quatre xalets -encara hi són, perduts entre els blocs d'apartaments- i una única botiga hi venia melmelada, espardenyes, estris de pescar i pasta per a sopa. "Cal Japet" ja existia. I fins i tot hi havia pescadors. Però la platja plana no feia gràcia als qui volien roques i pins reflectint-se a l'aigua. La gent es quedava més avall o se n'anava més amunt. El boom turístic afavorí l'indret a la confluència dels camins. L'entrada de la Costa Brava central s'anà poblant de botigues i de cases. Cases cada cop més altes. Botigues cada vegada més plenes. I fou precisament en aquest lloc de pas, com sol produir-se a tots els llocs de pas, que hi cresqué l'"aglomeració bolet", la ciutat nova, aquesta informe petita urbs, parenta llunyana de Las Vegas i Acapulco, que només assoleix una certa bellesa quan es fa fosc i s'hi encenen els llums.                                                                            
Era lògic que fos a la Platja d'Aro on es produís la "revolució" que ha transformat una Costa Brava pacífica en un indret frenètic i, ara sí, divertit. A la Platja d'Aro han sorgit les grans boîtes que s'han fet cèlebres Europa endins. A la Platja d'Aro nocturna hi ballen milers de persones sota el bombardeig sonor de la música més nova, de la música acabada d'inventar. A la Platja d'Aro les boutiques disfressen la gent que a la nit es torna folla sota els llums estroboscòpics, contagiada de la fantasia de les gogo girls, enfilades dalt de llur podium, posseïdes pel ritme. A les boîtes de la Platja d'Aro no s'assembla a res, excepte potser a una mena de "joc de la veritat" gegantí on mil noies i mil nois alhora es manifesten, fugen de llur angoixa, fosos amb la música.
Al Maddox aquesta "confessió pública" dels joves, aquest manifestar-se a través del moviment i del ritme, ha assolit enguany la seva veritable explosió. El Maddox és un local estrany i vast, com d'un altre planeta. A la penombra irisada del Maddox topareu amb les noies més belles del món. Llisquen seduïdes per la música cap a la pista de ball i un cop hi són s'hi dissolen. La música la fa Eddie Lee Mattison amb els seus músics negres i blancs que l'ajuden a arrencar-se l'ànima, nimbat de llum vermella o ruixat pels llampecs rapidíssims d'un esclat blanc i dolorós que afusella els balladors i els músics com una metralladora en plena demència.
Eddie Lee Mattison, soul cent per cent, i els seus negres que fan sonar el metall, i els seus blancs descoloridíssims i fantasmals que fan sonar la guitarra i el baix i l'orgue i la bateria, s'ha convertit en un punt àlgic de la Platja d'Aro. Per la boca d'aquest Eddie Lee Mattison, negre voltat de blancs, de grocs i de negres, crida per tots els qui, a la pista del Maddox, intenten revoltar-se contra el fat, per les gogo girls patinades de suor, per tots aquests joves que parpellegen quan veuen el sol massa cru perquè temen que sigui l'esclat definitiu de la gran bomba temuda.
La gravació d'aquest disc de l'orquestra d'Eddie Lee Mattison ha estat feta al Maddox mateix. Sentireu la bonior dels qui ballen, exclamacions ofegades. Hi "sentireu" la presència compacta dels joves posseïts per la música alliberadora. I més que no pas els aplaudiments frenètics d'una sala de concerts, l'orella hi caçarà el sospir o la queixa.
La total sinceritat d'aquesta gravació va molt més enllà de la falsa perfecció que es podria haver assolit traslladant l'orquestra a uns estudis. Dins aquest disc hi ha, de viu en viu, la Platja d'Aro de la fi dels "anys seixanta". Aquesta gravació és, de fet, un document."


JAUME PICAS

20.12.09

Pau Riba, "Nit de Nadal" (Dioptria, 1970-1971)

Pau Riba/ Rosa Maria Sardà, Per molts anys (20 de desembre de 1983) - TVE-2